Polítics simpàtics

Rate this post

The Economist dedica la portada del seu últim número als esforços que Alemanya està fent per tornar-se un país simpàtic i atractiu. L’Amèrica de Wall Street voldria convertir la Unió Europea en una mena de parc temàtic dedicat a Hollywood i Sant Francisco i el setmanari assegura que els alemanys, que son els yesmen dels Estats Units, es van tornant cada dia més “oberts, més informals i més diversos.”

El rebot nacionalista que causen les polítiques estètiques ja s’ha vist amb el Brèxit, que no podria explicar-se sense Tony Blair i la Gran Bretanya de disseny que va promocionar, ideal per produir anuncis de Benetton. Alguns diaris de Madrid miren de relacionar l’alliberament de Puigdemont amb l’herència hitleriana. Però l’escull més incòmode que Berlín té ara mateix per acabar de superar les ombres del passat és precisament l’Estat espanyol.

A diferència de la resta de capitals europees, Madrid no ha estat purgada per la història. Les elits de la capital d’Espanya es van veure més afavorides que no pas delmades pels drames bèl.lics del segle XX. Així com l’esclavisme i la segregació no han impedit mai que Estats Units es presentés al món com un far de llibertat, la tradició de dictadures no impedeix tampoc a l’imperialisme espanyol de donar lliçons de democràcia. 

L’herència del franquisme campa al seu aire en els cercles de poder que donen lliçons als jutges europeus. L’altre dia els diaris recollien la carta que el portaveu del govern, Méndez de Vigo, va signar el 1976 a favor de la violència de l’extrema dreta, que intentava eradicar a cops de porra “les injúries a la pàtria i al rei” . Tampoc no sembla casualitat que la jutgessa que manté a la presó els nois d’Altasu sigui la que va evitar l’extradició de torturadors i càrrecs franquistes a l’Argentina.

Ara que hi ha una certa confusió en les fronteres entre l’autoritarisme i la democràcia, Espanya intenta utilitzar el conflicte amb Catalunya per imposar la seva idea de llibertat al continent. El cofoisme i l’amnèsia que van alimentar la Transició tenien un referent magnífic en els discursos que van forjar la fama de la Unió Europea. Això deu ajudar a explicar que les promeses de la globalització, com ha passat amb les promeses de la Transició, finalment no s’hagin acomplert.

Amb l’auge de Rússia i de la Xina, i amb l’agreujament de la crisi que pateix Estats Units des de la intervenció a Iraq, Europa ha anat perdent marge per les impostures. Alemanya no pot avalar Espanya sense exposar el continent als fantasmes de la seva història. El 1955 el Sarre va celebrar un referèndum i la mateixa reunificació dels alemanys va ser sancionada per vies democràtiques. Per més que sigui un club d’Estats, el dret a l’autodeterminació està en la base de la Unió Europea.

Puigdemont comença a veure que Europa no actuarà ni a favor ni en contra de Catalunya i procura guanyar temps, encara que sigui de forma maldestre. Si el Parlament decideix investir-lo ningú a Europa no s’hi oposarà, excepte l’Estat espanyol. El cas català posa un mirall a la identitat europea d’Espanya i Alemanya. I Berlín no pot actuar contra el dret a l’autodeterminació sense minar la seva autoritat al continent i la posició geopolítica de les repúbliques Bàltiques.

Alemanya ha fet la feina de reparació històrica i encara que sigui per motius identitaris necessita marcar distàncies amb Espanya. Igual que Franco no podia liderar la defensa d’Occident davant del comunisme, tampoc Madrid està en condicions de representar cap exemple democràtic davant de l’autoritarisme. El panorama és més favorable que no sembla. Però la majoria de líders catalans no han superat el síndrome del polític autonomista que es pensa que es astut i només és una bestiola que fa cabrioles dins la gàbia. 

La manifestació de diumenge recordava, en aquest sentit, la que vam viure el 2010, que també va agafar la classe política amb el peu canviat. Si llavors es va intentar donar un caràcter pro estatut a la mobilització, diumenge es mirava de donar-li un aire d’unitat democràtica que superés per elevació la idea de la independència. Sense un govern autònomic que beneeixi 155, fent veure que el combat, l’independentisme continua massa viu i no hi ha manera de folkloritzar-lo.

Els intents que alguns partits i sindicats fan per fer-se els bons i ser simpàtics amb Madrid només generen discursos buits i nous espais electorals. Cada dia que Puigdemont aconsegueix mantenir la posició, el país està més a prop d’afavorir el canvi de lideratges i de mentalitat que caldria per tirar endavant. El problema més greu de l’independentisme és que no pots assumir cap responsabilitat seriosa si no saps de què ets capaç, ni quin lloc pots ocupar en el món.

Només una Europa que normalitzi el dret a l’autodeterminació podrà presentar-se en l’escena internacional amb una idea renovada de la democràcia, prou independent de l’americana. A Europa les solucions són més complicades que als Estats Units perquè la història també és més llarga i dolorosa. Justament per aquest motiu el conflicte català ofereix una oportunitat als alemanys. Però cal que hi hagi polítics catalans que se n’adonin i ho defensin amb prou determinació i gràcia.

Anar a la font
Enric Vila

Powered by WPeMatico

Translate »