Pitarra i altres llocs que hi són i no hi són

Rate this post

Sé que la tinc. L’he de trobar. Remeno entre les dotzenes de caixes de llumins antigues que guardo. N’hi ha de tota mena: de propaganda política, promocionals de marques publicitàries i, sobretot, de bars i restaurants de Barcelona. D’entre aquests últims, n’hi ha que encara hi són, que encara funcionen i n’hi ha molts que ja no són entre nosaltres. Al final la trobo, la vella capseta de llumins del restaurant Pitarra. És realment bonica. Hi ha el gat que és l’emblema de l’indret. “Rebotiga d’en Pitarra, paga que és gata”. Sensacional! “Casa fundada l’any 1890”, “Bressol del teatre català”.

Uns dies amunt, uns dies avall, el Pitarra del carrer Avinyó, desapareixerà aviat. Si els propietaris volen plegar hi tenen tot el dret, només faltaria. És llei de vida. El cas és que ningú s’ha preocupat de protegir l’interior, de catalogar la seva arquitectura, els adorns etcètera. Ningú, cap ajuntament de cap color polític ho ha fet. Deixadesa total. Hi ha altres prioritats. L’Ateneu Barcelonès ha adquirit el fons històric i el conservarà com mereix. L’espai, si ningú hi posa remei, serà un pub irlandès. Les lleis de mercat passen per davant, és estrany que algú es preocupi de vigilar que aquesta mena de comerços –els diuen “emblemàtics” com si estiguessin empestats- no passin a mans privades sense la deguda cura de catalogació i conservació.

El Ingenio

Mentre busco dins de les carpetes i els arxivadors, vaig trobant el que busco i el que no busco, documents, paperots, postals. Una postal preciosa dEl ingenio, la botiga de capgrossos, de productes de festa de broma del carrer Rauric, que també descansa ja en pau. M’impressiona. I un díptic de La Paloma, que també reposa, en un llimb, a l’espera que algú decideixi alguna cosa sobre ella. I vaig agrupant i separant les rampoines entre llocs que encara hi són i llocs que crien malves.

La Paloma

Restaurants que encara hi són, ben vius, Ca l’Isidre, el Diagonal –que és Can Soteras i hi fan l’aplec del Cargol- el Flash Flash, el 7 portes, el fabulós Maria Castaña de la Via Augusta. Del Via Veneto en tinc dos catàlegs fabulosos de principis dels Setanta. Uns capsetes de mistos de l’Amaya, Julivert Meu, el Roig Robí, La Rosa del desierto, i La Dama. Els tres últims els tinc a prop de casa, hi passo molt sovint per davant. Té alguna cosa d’especial conservar-ne la història dins d’un petit quadrat que quan s’obre hi ha llumins.

Restaurants que encara hi són

En un altre apartat, els bars de copes i de festa, de dia o de nit, que, irreductibles, encara ens acullen per alçar brindis al cel, despropòsits beneïts amb alcohols i espirituosos i els bons consells de la música. Caldria historiar l’afició per les postals publicitàries. Les agafaves de la barra, de la tauleta de l’entrada, del guarda-roba, de l’aparador que li diuen Postal-Free, te les posaves a la butxaca i te les enduies a casa. I les tiraves, o no. El Sándor de Francesc Macià va ressuscitar. Encara hi és el Falstaff del carrer Venus, ElDorado de la Plaça del Sol, L’Almirall de Joaquim Costa, el Sidecar i els Tarantos de la Plaça Reial, el Bauma i els seus sofàs, el Luz de Gas i els seus milers d’històries i llegendes. I el Boadas que fa cantonada amb La Rambla i té els còctels per emblema. I El garaje hermético, a la Diagonal entre Passeig de Gràcia i Pau Claris, tantes nits que no s’acabaven mai. A tocar de l’Imperator, per cert, que aguanta encara que li treguin el nom mil vegades i li tornin a posar mil més.

Bars que encara hi són

Aquesta llista podria no acabar-se mai. Tinc caixes i més caixes plenes de tot això. I faig també un apartat amb els bars i restaurants finiquitats. I em surten paperots i mistos de Bocaccio, només faltaria, i del Raval –hi han posat el Dos Pebrots, que és sensacional- i de l’Up&Down i del Mediévolo i de la Punyalada i de Don Chufo i de La Cova del drac. I del José Luis, a la cantonada de Diagonal amb Tuset, que es baixaven unes escales i hi trobaves un oasi de pau. I del Kok d’Or, a Balmes amb Còrsega, a un minut de casa. T’hi podies prendre un cafè amb llet i endur-te un pollastre a l’ast.

Bars i restaurants que ja no hi són

I em paro aquí. Només volia parlar-vos avui dels bars i els restaurants, de la seva memòria, perquè són espais de cultura i de patrimoni. Però no em resisteixo a un epíleg, una espurna de les llibreries. Tinc molts punts de llibre i calendaris de llibreries presents i pretèrites. Trobo a faltar la Look, que feia una olor molt especial i un dia hi vaig veure el Georges Moustaki en un racó. Llegia i esperava que algú li demanés una signatura. I ja no diguem si trobo a faltar la Llibreria Francesa del Passeig de Gràcia i la Cinc d’Oros, que ara dóna nom a una plaça que abans es deia com un rei de no sé on.

Llibreries

Posem en valor allò que tenim. Ni molt avall ni molt amunt. Estimem i protegim allò que val la pena estimar i protegir. Podria escriure infinits “paperots” sobre aquest tema. Infinits documents, infinita memòria. Quina barbaritat.

Anar a la font
Toni Vall

Powered by WPeMatico

Translate »