“Per sort, la gent estava esperant-nos”

El retorn dels Marea està superant les expectatives, i aquest divendres aplegaran 15.000 persones al Parc del Fòrum de Barcelona. El concert forma part de la gira de presentació d’’El azogue’ (Warner, 2019), un àlbum amb el qual trenquen un silenci discogràfic de vuit anys, els que han passat des de la publicació d”En mi hambre mando yo’ (2011). “Han passat vuit anys i un munt de coses, però som els mateixos, la qual cosa ja és un què. I fent rock des de les entranyes, com sempre. Hem gravat els nous temes el millor que hem pogut, el millor que hem sabut. Estem molt contents de com ha quedat el disc”, explica Edu Beaumont ‘Piñas’, baixista del quintet navarrès que completen Kutxi Romero (veu), Kolibrí Díaz (guitarra), Alén Ayerdi (bateria) i César Ramallo (guitarra).

¿‘El azogue’ és fidel a la història de Marea?

Per a nosaltres és el millor, no pot ser d’una altra manera. Si no, no hauríem tret res després de tant de temps. Si hem tornat a fer un disc ha sigut perquè tots hi hem estat d’acord i en teníem ganes. Aquest viatge ha sigut molt especial, perquè cadascú ha tingut els seus projectes però quan hem tornat a tocar plegats hem notat una altra vegada la màgia que flueix quan ens ajuntem els cinc. Ha sigut un procés molt llarg, perquè és un dels discos que més ens ha costat compondre, així com rematar els temes, però ha sigut molt maco.

Per què us ha costat tant rematar els temes?

No ho sé. Potser és que hem volgut plasmar-hi més coses. Hem volgut que fos un disc més rodó que els anteriors. L’hem enregistrat tocant tots alhora, cosa que no havíem fet mai. Sempre hem dit que fèiem el que podíem, no el que volíem, perquè no hi arribàvem o pel que fos. Però en aquest si no hem fet el que hem volgut ens hi hem acostat molt. A més, el Kutxi no estava del tot convençut amb les lletres, però vam pensar que després de tant de temps tampoc calia córrer. I al final tot plegat ha pagat la pena.

L’èxit us ha permès viure del grup i al mateix temps poder tenir paciència si no surten les cançons.

Sí. La que té més mèrit és la banda que no arrenca, que no aconsegueix la seva porció però segueix lluitant i compaginant el grup amb la feina. Això és rock’n’roll. Nosaltres hem tingut sort i hem pogut fer tots els passos, des dels bars on vam començar fins als grans pavellons, sense saltar-nos-en cap. I sí, tenint temps et pots permetre aquestes històries. No obstant això, si calgués tornar a treballar fora de la música tampoc no passaria res. Per sort, la gent estava esperant-nos, que aquesta és una altra història, perquè potser tornes i no es recorden de tu.

Quin sentiment creus que predomina en les lletres que ha fet el Kutxi per a aquest disc?

Penso que el Kutxi està molt transparent; s’ha despullat molt. Altres cops estava més enredat i quan escoltaves una cançó havies d’estar amb el diccionari al costat. Ara ha volgut plasmar molt d’on venim i quines són les nostres arrels. Ha volgut homenatjar els que ens han alimentat i ens han ajudat a ser com som. També està parlant sobre la mort, senyal potser que ens estem fent vells.

¿A ‘La noche de Viernes Santo’ parla d’un imaginari connectat amb la seva memòria familiar?

És un homenatge a la seva mare, a totes les dones que han hagut de lluitar.

A la lletra de ‘Jindana’, concretament al vers “la ciencia llegó de Plasencia y de Carabanchel”, queda clar quins són dos dels referents de Marea: Extremoduro i Rosendo.

Exactament. Això som nosaltres. Cadascú va menjant una miqueta d’això i d’allò, després fa la barreja als budells i el que expulsa és fabricació casolana, però el que va mamant es nota. Jo hi afegiria Los Suaves i Barricada; sense ells no sonaríem com ho fem.

Si Marea fos un disc de Barricada, quin seria? ¿’Barrio conflictivo’? ¿’Rojo’?

Nosaltres no tenim lletres socials perquè al Kutxi no li surten. Per això ja hi ha l’Evaristo [Páramos, de La Polla Records], que ho fa molt bé. Però musicalment parlant, qualsevol dels dos discos. O ‘Noche de rock & roll’. A més, Barricada són del meu barri, la Txantrea, encara que Marea és de Berriozar. Són gent que ens han ajudat molt. Venen d’una generació que van haver de lluitar molt, i quan nosaltres vam començar a tirar endavant ens van advertit de mil coses i van ajudar-nos molt.

Van obrir un camí.

Sí, com Iñaki Uoho Antón [Platero y Tú, Extremoduro], que també ens va ajudar molt. I Fito… Nosaltres érem els cadells d’aquesta història.

Parlant d’influències. A ‘Pájaros viejos’ el Kutxi esmenta molts artistes de flamenc que escoltava a casa, com Morente, Valderrama, Juan Talega, Fernanda de Utrera. ¿La resta del grup compartiu les mateixes arrels culturals?

A qui li agrada el flamenc és al Kutxi, que l’ha mamat a casa. La seva família ve de Jaén. Ell és el primer navarrès de la seva família. El Kolibrí és més americà; a l’Alén li agraden grups més modernets, com Queens of the Stone Age i Foo Fighters. Jo últimament estic escoltant molt Electric Mary i rock’n’roll vell. El que sí que ens uneix a tots és Los Suaves.

Què significa Berriozar per a Marea? Fins i tot us han dedicat una plaça.

Berriozar, que és un poble als afores de Pamplona, sempre ha cuidat molt els joves, i els ha donat facilitats. Nosaltres teníem locals gratis per assajar. Marea va començar allà. I la gent de Berriozar sempre ens ha fet costat. La primera vegada que vaig tocar el baix va ser en un assaig de Marea, jo no havia tocat mai res. El baix me’l va regalar el Kutxi, que era company meu en la construcció. Ell m’explicava que amb el Kolibrí havien tocat per a quatre persones, una situació que jo no he viscut mai perquè des que vam començar amb Marea sempre hi havia com a mínim un centenar de persones de Berriozar que venien a veure’ns i muntaven autobusos quan tocàvem a fora; era una passada. Per això sempre hem portat el nom de Berriozar per bandera.

Quan l’Evaristo va anunciar que hi hauria una gira de La Polla Records, quina sensació vas tenir?

Doncs alegria per l’Evaristo, perquè s’ho mereixen, que prou que els han trepitjat. Però també vaig sentir una mica de pena al veure que han de tornar els mateixos de sempre per dir-nos totes aquestes coses; primer que segueixi vigent el que deien fa tants anys i segon que hagin de venir ells a dir-ho, que no hi hagi relleu. Això fa pensar.

En alguna ocasió heu comentat que el rock havia perdut el carrer, que el carrer ara era més del hip-hop i del ‘trap’.

És cert que el hip-hop ha agafat el relleu com a veu de carrer que abans tenia el rock. Sí que hi ha bandes de rock molt bones, però no sé per què nosaltres vam ser dels últims que vam poder fer el salt. No sé per què passa això. Ens agradaria que sortissin quatre bandes que ens empenyessin.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: