Per què Llarena no demana a Suïssa l’extradició de Marta Rovira?

Pablo Llarena segueix sense dictar cap ordre de detenció internacional contra Marta Rovira. I la Fiscalia del Suprem ha deixat l’afer pendent al sol·licitar les euroordres per a Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí.

La pregunta és: per què?

El primer pas per fer arrencar el procediment a Suïssa és una ordre de detenció internacional cursada a través del Sistema d’Informació de Schengen (SIS), d’una oficina central nacional d’Interpol o d’un ministeri de Justícia estranger.

L’Oficina Federal de Justícia (OFJ), que depèn del ministeri de Justícia suís, verifica si s’aporten totes les dades necessàries i si l’extradició és factible. Si aquest és el cas, l’OFJ pot ordenar a la policia detenir la persona requerida i preguntar-li si accepta o no ser extradida. En cas negatiu, l’OFJ n’ordenarà la detenció a l’efecte d’extradició i requerirà a l’estat sol·licitant, Espanya, una petició formal d’extradició en un termini de 18 dies ampliable a 40 dies. Aquesta sol·licitud, segons el conveni europeu d’extradició, de 1957, s’ha de fer per via diplomàtica. Serà el consell de ministres, doncs, el que cursarà la sol·licitud.

La detenció pot ser recorreguda davant del Tribunal Penal Federal (TPF) i davant del Tribunal Federal (el Suprem).

És important destacar que, a diferència del sistema de l’euroordre, la primera decisió de Suïssa és de caràcter polític. És l’OFJ qui decideix en primera instància sobre l’extradició. Això suposa entrar en si els fets compleixen el principi de doble incriminació. En el cas del delicte de sedició, el Codi Penal helvètic no tipifica aquest delicte, tot i que inclou delictes contra l’estat.

Una vegada l’OFJ ha emès la seva decisió, la persona requerida té un termini de 30 dies per recórrer davant del TPF. I la resolució podrà ser apel·lada davant del Tribunal Federal.

Tant el conveni europeu d’extradició com el conveni hispano-suís contenen un article important: els delictes polítics.

L’article 3.1 assenyala que “no es concedeix l’extradició si el delicte pel qual se sol·licita és considerat per la part requerida com a delicte polític o un delicte connex amb un delicte polític”.

Per tant, un rebuig suís de l’extradició mentre es dirimeixen els procediments a Bèlgica i el Regne Unit, tindria, tot i no tenir influència judicial, un impacte polític i mediàtic innegable en tots dos països.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: