Per què el protestantisme no va arrelar a Catalunya?

Rate this post

Dia 4 de desembre de 1523. El Tribunal de la Inquisició de Palma executa a la foguera el pintor Gondisalvi, acusat de pràctica i difusió de les tesis luteranes. Només havien passat quatre anys des que Martí Luter havia clavat a la porta de l’església de Wittenberg (Alemanya) les 95 tesis que donaven el tret de sortida a la reforma protestant. Gondisalvi, acusat, condemnat i cremat viu per “heretge luterà negatiu”, es convertia en la primera víctima de la Inquisició catòlica als Països Catalans, només cinc mesos després que H. Voes i J. Van Eschen, els primers màrtirs del protestantisme, fossin cremats vius a Brussel·les. Als dominis de la “catòlica” monarquia hispànica, l’erradicació del luteranisme es va convertir en una qüestió d’estat. La repressió que va seguir l’execució del mallorquí Gondisalvi, només en l’àmbit dels Països Catalans, duria a la foguera més de vuit-centes persones i condemnaria a una vida de persecució milers d’exiliats forçosos.

El paper inicial del protestantisme

El protestantisme, inicialment, tenia un fort component revolucionari que proposava reinterpretar el paper de l’Església —un dels tres poders sobre els quals reposava el sistema polític feudal— i dels seus representants en la societat. Aquest era el denominador comú de les diverses famílies doctrinals reformistes i que es posava de manifest, entre altres coses, amb la traducció de la Bíblia, fins llavors només editada en llatí, a totes les llengües vernacles, per posar de relleu que l’Església s’havia apartat dels seus principis fundacionals. A partir del fet, no trigarien gaire a sorgir les primeres veus reformistes a Catalunya. El professor Carod-Rovira, de la UPF, ha publicat un magnífic treball, Història del protestantisme als Països Catalans (Editorial Tres i Quatre. València, 2006), que prova l’existència de comunitats luteranes a Catalunya, més o menys articulades, l’any 1520: només tres anys després de la publicació de les tesis de Luter.

Adrià d’Utrecht, la connexió entre poder polític i política de persecució

L’any 1520, tres anys abans de l’execució de Gondisalvi, el bisbe de Tortosa Adrià d’Utrecht —que havia estat el mestre particular (1505-1515) de Carles de Gant, net i hereu dels Reis Catòlics al tron hispànic— va prohibir la difusió de llibres de caràcter reformista en el territori de la seva diòcesi. Adrià d’Utrecht era un professor de teologia de Lovaina (Països Baixos), format en el corrent espiritual humanista de la Devotio Moderna. Formava part de la cort flamenca que va acompanyar Carles de Gant a la presa de possessió dels seus dominis hispànics. En aquell punt va iniciar una carrera cap al poder que el convertiria en un furibund integrista. Més endavant seria regent de la monarquia hispànica a la Península i, fins i tot, pontífex de Roma. És la connexió més evident entre el poder polític i la política de persecució de les confessions reformistes. Però el que és rellevant, per la qüestió que ens ocupa, és el seu edicte de prohibició. 

El component revolucionari del protestantisme català

La diòcesi de Tortosa tenia —i conserva— un extens territori que abraçava bona part de la meitat nord del regne de València. I en aquest punt és on es fa evident el component revolucionari del luteranisme als Països Catalans, que contrasta, clarament, amb la seva progressió a Centreeuropa. El professor Carod-Rovira revela que l’any 1519, només dos anys després de la publicació de les tesis luteranes, circulaven llibres de caràcter reformista entre els focus d’agermanats valencians. En aquest punt cal insistir que la Revolta de les Germanies (1519-1523) —que va esclatar, reveladorament, a inicis del regnat de Carles de Gant— està considerada per molts historiadors la primera revolució moderna d’Europa. En molts aspectes ideològics, també vinculada a les dues revoltes dels remences catalans (1461-1486) que la van precedir, a les Germanies mallorquines (1520-1523) o a la crisi de la Biga i la Busca barcelonina de la centúria anterior.

La persecució convertida en qüestió d’estat

Quan Adrià d’Utrecht va prohibir la difusió d’obres luteranes es posicionava clarament contra la causa agermanada. Més com a home polític que com a home d’Església. Que és el que solia passar en l’època en què l’Església era un puntal del poder. I és en aquest punt on difereix l’evolució del protestantisme català respecte a l’alemany o al flamenc. El professor Carod-Rovira afirma que “el protestantisme es va desplegar a Europa sempre associat a un poder polític”. És a dir, que els prínceps electors alemanys o els stadhouder (comtes-governadors) flamencs van veure en el reformisme, especialment en el luteranisme, la possibilitat de vestir ideològicament els conflictes sobiranistes o independentistes que mantenien amb la monarquia hispànica. Guillem d’Orange-Nassau, stadhouder d’Holanda, Zelanda, Utrecht i Frísia, bascularia entre el catolicisme i el luteranisme en funció dels canvis de l’estratègia independentista flamenca.

Representació moderna del Corpus de Sang (1640) / Arxiu d’El Nacional

La feblesa de les classes dirigents catalanes

En canvi, a Catalunya les classes dirigents, mercantils i aristocràtiques, de la centúria del 1500 havien quedat en una posició tan afeblida després de les revoltes remences que, tot i tenir profundes discrepàncies amb el poder central hispànic, en cap cas es podien permetre actuar amb força. I per tant no podien somiar a vestir cap mena de moviment sobiranista o independentista. La manifestació més evident d’aquella impotència seria la guerra civil intermitent, que enfrontava els estaments mercantils i aristocràtics pel control del poder. Es tracta del fenomen del bandolerisme català, que es perllongaria durant tota la centúria del 1500. No seria fins ben entrada la centúria del 1600, després d’un segle llarg de recuperació econòmica i demogràfica, malgrat el fenomen bandoler, que les classes dirigents del Principat, sobretot les mercantils, haurien adquirit prou força per plantar cara a la monarquia hispànica: Revolució dels Segadors (1640-1652).

Els primers evangelitzadors protestants

Això en cap cas vol dir que a Catalunya, els anys immediatament posteriors a la publicació de les tesis de Luter,  no hi hagués reformistes. El treball d’investigació del professor Carod-Rovira revela que a Barcelona hi va haver un gran acte de fe l’any 1539. A partir del fet, les fonts documenten una intensa activitat de la Inquisició, no tan sols en judicis, sinó també en tasques de localització, persecució i erradicació d’elements considerats sospitosos de no professar la fe catòlica. Una autèntica policia política. I en aquest punt s’explica com es va introduir el protestantisme a Catalunya. Les fonts revelen que aquells primers evangelitzadors protestants procedien del regne de França, bàsicament d’Occitània, on havien triomfat les tesis de Joan Calví, el fundador de la confessió calvinista. La forta immigració occitana, provocada per les guerres de religió, que havien convertit Occitània en una bola de foc, seria un dels principals vehicles d’introducció del protestantisme.

Rectors parroquials: comissaris polítics

Després del contrareformista Concili de Trento (1545-1563), que va significar el rearmament ideològic de l’Església catòlica, els rectors parroquials, convertits en una mena de comissaris polítics, van ser obligats a portar un rigorosíssim control documental de la feligresia. Els Llibres de combregants ens revelen l’existència de persones relativament incontrolades, la majoria procedents del “regne de França, que apareixen assenyalades genèricament com a “heretges” i, per tant, mereixedores de ser depurades. En cap cas es fa referència a la seva confessió. És a través d’altres fonts que sabem que els protestants catalans bàsicament formaven part de la tradició reformada (el calvinisme), de l’Església evangèlica (el luteranisme) o la doctrina menonita (els menonites). Aquests darrers sostenien una doctrina veritablement revolucionària i, a Centreeuropa, serien, reveladorament, perseguits i exterminats pel poder polític luterà.

Pere Galès

Heretge era un concepte que, oficialment, englobava la totalitat de la dissidència. Com a tals figuren no només els protestants, sinó també bruixes, bruixots, fetilleres i fins i tot lliurepensadors, homosexuals i lesbianes. En aquest sentit, destaca la figura de Pere Galès i Reiner, nascut a Ulldecona (Montsià) l’any 1537,  professor a diverses universitats italianes, suïsses i franceses. Es diu que va adoptar la confessió calvinista durant la seva estada a Ginebra; però el seu origen, la diòcesi de Tortosa, i la seva joventut, amb uns primers estudis a València cap i casal, principal focus de difusió del protestantisme a la península Ibèrica, són molt reveladors. Galès, que va ser detingut per un oficial hispànic a Bordeus i que va morir reclòs en una masmorra de la Inquisició a Saragossa, és la figura més rellevant del protestantisme inicial català i explica que la ideologia reformista no era exclusiva de les classes populars.

El Crist dels segadors

La Inquisició, l’autèntica policia política del règim dels Habsburg hispànics, va perseguir fins a l’extenuació tota manifestació personal de desafecció a la religió oficial. Però una de les principals causes que el protestantisme no es consolidés com la identitat ideològica revolucionària es troba en el fet cultural. El professor Carod-Rovira afirma que “la bondat del clima mediterrani afavoreix una religiositat de manifestació pública, acompanyada d’elements teatrals o parateatrals —la processó de Divendres Sant a Tarragona, els diables de Sant Antoni a Mallorca o el Misteri d’Elx—, absolutament contraposada amb l’austeritat expressiva del protestantisme”. Reveladorament, a l’explosió revolucionària del Corpus de Sang (1640), que duria a la proclamació de la primera República catalana (1641), els segadors van enarborar la imatge d’un Crist a la creu, una icona netament catòlica, que procedia de la parròquia de Sant Andreu de Palomar

 

Imatge principal: Martí Luter en un retrat de Lucas Cranach el Vell (1528)

Anar a la font
Marc Pons

Powered by WPeMatico

Translate »