Per a què serveixen les enquestes?

Rate this post

No és la meva intenció deixar els analistes de dades sense feina, però així com entenc que estudiïn el que ja s’ha produït, sóc incapaç d’entendre les previsions que fan com quelcom diferent d’una forma de manipulació. La raó fonamental de la meva asserció és el nivell de mentida que les respostes dels enquestats incorporen i la necessitat complementària que l’enquestador dugui a terme una tasca “culinària” per intentar acostar-se a una previsió fiable. En aquesta cuina rau la distància abismal entre unes enquestes i unes altres, el grau d’error de les quals en l’aproximació al que passi sempre té una explicació a posteriori.

Perquè entre la realitat futura i la seva lectura a través d’una enquesta s’hi interposen diversos obstacles:

Per descomptat, un obstacle de caràcter material pot explicar-ho sempre: la mostra no era prou àmplia, prou representativa. Que ho sigui depèn, sens dubte, dels recursos que es facin servir en la seva confecció. El mètode, amb telèfons fixos que van ser protagonistes en una altra època i trucades a hores en què gairebé ningú no és a casa excepte la criada, la iaia o el menor d’edat, fan més difícil adequar l’enquesta al segle XXI.

A la mentida de l’enquestat cal afegir-hi la intenció de l’enquestador. Amb dificultat aquest últim escapa de les seves simpaties o fòbies. I això, perquè sap l’efecte que poden produir les enquestes

La mentida a la qual he al·ludit abans, però, és probablement l’obstacle sociològic més significatiu. Segons el meu parer, el que s’hauria d’analitzar és la compulsió amb què s’oculta una preferència política o una altra, les ànsies del comú dels mortals d’alinear-se amb el cavall guanyador, sigui ara l’independentisme o l’extrema dreta, o ho fos en altre temps el socialisme, i fins abans d’ahir la indignació 3.0 de Podemos. El vot ocult, una manera més digna d’anomenar la mentida, defineix una determinada societat davant aquelles altres en què la gent famosa s’alinea amb un candidat o un altre i es dedica de manera ostentosa a recaptar fons en sopars de luxe, a llançar proclames des de darrere del micròfon durant un concert, o a tuitejar els seus gustos polítics sense gens de vergonya. Aquí, difícilment ha començat a passar quelcom diferent de l’artista subvencionat per un o altre a concerts, programes o premis. Pocs s’escapen d’aquesta indignitat i arrisquen pel que creuen. Arrisquen, dic, no cobren.

A la mentida de l’enquestat cal afegir-hi la intenció de l’enquestador. Amb dificultat aquest últim escapa de les seves simpaties o fòbies. I això, i així arribo a la pregunta amb què encapçalo aquest escrit, perquè sap l’efecte que poden produir les enquestes. Si els partits tenen les seves, sempre privades i gairebé mai no s’equivoquen en el resultat, quina diferència hi deu haver? Doncs que les enquestes públiques són més un instrument de manipulació que no pas un instrument per a la informació, i probablement per això haurien d’estar prohibides. Només si són informació veraç, les salva el fet que poden significar un canvi de vot pel que fa a les dades conegudes, l’anomenat vot útil (o venda de l’ànima al diable) i, en última instància, quan els bàndols enfrontats estan molt igualats, la mobilització de persones que en una altra circumstància menystindrien el sufragi com allò que és: una crida a participar en la renovació del sou al polític professional i al pagament d’un viatge per la “política real” als que ho són per accident.

Anar a la font
Montserrat Nebrera

Powered by WPeMatico

Translate »