Passejant amb el Wilson

Les pandèmies infecten el nostre món i fan palesos els errors, també les bondats, de les societats en què vivim. Surt el pitjor i el millor del nostre sistema econòmic i social. Del que som. De sobte, una frase, un gest, un excés que et converteix en algú que no vols ser. O en algú millor. Et sents enmig del silenci. Fins i tot veus, quan surts a comprar el pa, el veí que no havies vist mai. Sents massa. Fas esforços perquè la ràbia no t’atrapi. I que el soroll de les casseroles no t’emboiri el cap. Aplaudeixes els metges, el personal sanitari; crides “bravo” o “visca”, depenent del moment. En aquests dies de confinament, de por per la meva filla doctora, pel meu fill teletreballant a Mèxic, per la meva mare lligada al seu oxigen, per un marit aïllat a l’Alentejo, em sento afortunada. Tinc el Wilson.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: