OPINIÓ – Biel Ferrer: Ni ‘desert’ ni ‘diglòssia’: dues llufes lingüístiques

De l’alexandrí tal vegada malgirbat i tanmateix prou enraonat del títol, passaré a la prosa rasa, més adequada, potser, per xerrar de debò sobre expressions que s’usen incorrectament perquè no designen allò que en l’origen significaven. Certament, n’hi ha un fotimer. En són dues, les llufes lingüístiques, degudes a causes diferents, que vull esmentar en aquest article: «desert», l’error del llenguatge per mal ús tal vegada a la insabuda en molts jurats literaris, i «diglòssia», la designació per manipulació tal vegada a gratcient d’alguns sociolingüistes de moda. El lloc comú, la confusió: innocent (per ignorància) o volguda (per arrogància).

Tanmateix, com que de la primera, de «desert», la llufa literària, ja en vaig manifestar el meu parer en un altre escrit de fa pocs dies arran d’unes circumstàncies locals, però d’abast nacional, mitjançant l’article «Diré ‘desert’: una llufa lingüística», hi remeto el lector interessat.

Parlem, ara, doncs, de «diglòssia», la llufa sociolingüística. És de la definició errònia de diglòssia aplicada per uns quants sociolingüistes catalans mediàtics (com ara Gerard Furest) a la situació de la llengua catalana, del que vull parlar tot seguit per tal com han volgut descriure la minorització que pateix l’ús social del català al territori en què és la llengua pròpia, nacional dels Països Catalans, mitjançant un terme, diglòssia, que no designa pròpiament una pugna entre dues llengües com la que veritablement afecta el català en relació amb el castellà o el francès.

Segons el lingüista estatunidenc Charles A. Ferguson, «la diglòssia és una situació relativament estable en què, a més dels principals dialectes de l’idioma (que poden incloure una o diverses formes regionals estandarditzades), hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada (sovint més complexa gramaticalment), vehicle d’un cos de literatura escrita ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat parlant, que és sobretot apresa en l’ensenyament i usada en escrits i parla formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat en la conversa ordinària». Aquesta definició, la primera (tot i algunes aproximacions precedents) d’aquest concepte sociolingüístic anomenat «diglòssia», és de l’any 1959, i Ferguson l’aplica a 4 casos ben concrets, quatre comunitats lingüístiques que presenten similituds importants, a partir del fet que en totes coexisteixen dues varietats, una d’alta (A) i una altra de baixa (B): (A) àrab clàssic vs. (B) àrab col·loquial; (A) alemany estàndard vs. (B) alemany suís; (A) francès vs. (B) crioll haitià; (A) grec clàssic vs. (B) grec col·loquial.

Ferguson també deixa clar que aquest concepte no es pot aplicar a d’altres situacions ben diferents, en què hi ha conflicte entre dues llengües: «És a dir, si hi ha un cas en què un grup més fort oprimeix un altre grup en allò que afecta l’ús de la llengua, llavors ho anomenen diglòssia. Pel que fa a mi, aquest és un ús lliure del terme; jo més aviat li donaria un altre nom».

Efectivament, segons el magnífic, aclaridor i indispensable article «Diglòssia? Antaviana! (Una revisió crítica del concepte i del seu ús en la Sociolingüística catalana», de l’any 1989, a càrrec del lúcid sociolingüista català Miquel Pueyo (que ara, dissortadament, perd el temps en ocupacions polítiques processistes com a paer en cap de la capital de la Terra Ferma), «realment, es fa difícil de discutir la justesa i la claredat d’aquesta definició, precisa i adequada a unes molt determinades situacions de l’ús lingüístic. Com veurem, els problemes, les confusions i aquest anar a estiracabells posterior s’han desvetllat precisament a partir del moment en què hom ha pretès de convertir l’estricta definició original de Ferguson en un generós paraigua, destinat a aixoplugar un bell munt de situacions de difícil descripció i treballosa interpretació».

Dissortadament, el resultat del desgavell a què es refereix Pueyo provoca una greu confusió en referir-se a la diglòssia com si es tractés d’una situació de conflicte lingüístic en què els parlants d’una llengua, a més de la llengua pròpia, adquirida per transmissió natural, han d’aprendre una segona llengua, apresa per imposició, és a dir, com si es referís a una situació en què l’una llengua fos la pròpia de la comunitat de l’indret (L1), i l’altra (L2) fos imposada per la força, i com si es produís una divisió de funcions lingüístiques entre elles, de manera que la L2 ocuparia de manera progressiva els àmbits d’ús de la L1; així, la L2 seria emprada en els àmbits formals; la L1, en els àmbits informals. Per tant, la L2 es convertiria en la llengua de cultura i de prestigi mentre que la L1 restaria relegada a àmbits informals, col·loquials, privats, familiars i íntims.

Però, d’una banda, aquesta situació descrita suara ha de rebre un altre nom, no pas diglòssia. I, d’altra banda, aquesta no és pas la situació del català ara mateix per tal com la distribució de funcions i de registres és molt més complexa.

Pel que fa al nom de la situació de l’ús social del català, convé aplicar-hi, ras i curt, la noció de «conflicte lingüístic», que l’any 1965 fixà el sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil i que es troba al bell mig de dues altres expressions sociolingüístiques oposades: la substitució lingüística i la normalització lingüística. Aqueixes són les dues forces que apareixen i actuen en un conflicte lingüístic degut a la presència de dues llengües en contacte, en una mateixa comunitat, que pretenen ocupar tots els àmbits: a casa nostra, el castellà i el francès pretenen substituir el català, que malda per normalitzar el seu ús.

El que pateix la llengua catalana és, doncs, la substitució lingüística deguda al conflicte lingüístic que té amb el castellà o el francès. Negar el conflicte és negar l’essència de la situació, és imaginar una hipotètica convivència pacífica entre aquestes llengües i és errar la política lingüística que cal aplicar per tal de normalitzar l’ús del català als Països Catalans. Com bé deia Pueyo, «l’ús inadequat del terme diglòssia, a l’hora de qualificar la situació del català i dels seus usos, no és exclusivament una situació que afecti la ineluctable precisió de qualsevol disciplina científica -la sociolingüística inclosa, naturalment-, sinó que es tracta d’un afer que pot tenir serioses implicacions ideològiques que no poden amagar-se fàcilment i una incidència determinant en els fonaments teòrics de les polítiques lingüístiques implementades per les diferents administracions que tenen competències sobre el territori de la comunitat lingüística catalana». I afegeix ell mateix: «[…] el predomini gens lògic de la interpretació diglòssica ha contribuït enormement a exagerar el factor prestigi en el procés de substitució lingüística». I ara afegeixo jo que és, per exemple, com pensar que n’hi ha prou amb les accions tècniques d’ensenyament, d’assessorament i de dinamització del Consorci per a la Normalització Lingüística i no tenir en compte que la solució és política, d’independència política, per tal de poder actuar amb fermesa i mitjans en tots els àmbits de prestigi, cultes, superestructurals però també populars, informals i infraestructurals.

I, pel que fa a la descripció general de la situació real del català, la mostraré amb dos exemples, que demostren que el conflicte es produeix en tota mena de funcions i registres. El primer demostra que el conflicte existeix en àmbits formals; el segon, que existeix també en àmbits informals: per tant, la distribució de funcions entre les llengües en conflicte afecta registres alts i registres baixos alhora i indistintament, no només els cultes. És als instituts catalans d’ensenyament secundari obligatori i postobligatori on hi situo tots dos casos: ultra la deficient aplicació de la metodologia de la immersió lingüística, explicaré que els alumnes del Batxillerat Internacional, una mena de batxillerat privat que es pot cursar en 10 instituts públics de Catalunya, no poden presentar en català, amb el vistiplau, l’homologació i la barra del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, la Monografia final d’aquesta etapa educativa, equivalent al Treball de Recerca del Batxillerat ordinari. I també diré que les converses informals entre aquests mateixos alumnes al pati, als passadissos, al bar, però també en els treballs en grup o en els diàlegs pertinents i impertinents a l’aula són majoritàriament en castellà.

Cal una demostració més evident que no és pas diglòssia el que pateix l’ús social de la llengua catalana, sinó que es tracta de substitució multifuncional per terra, mar i aire, contra la qual cal actuar amb mesures de normalització de l’ús de la llengua catalana pròpies de la independència política? Només des de la violència simbòlica que és inherent a l’autoritat d’un Estat propi i amb les eines plenament operatives gràcies al poder i als recursos que té un país independent podran ser aplicades amb tots els ets i uts les mesures de discriminació positiva imprescindibles a favor del català en tots els àmbits de la vida dels catalans. Citem-ne dos d’especialment estratègics: el món del treball (on el coneixement i l’ús del català hauria de ser requisit per a ocupar qualsevol lloc de treball públic i privat, com ja es fa amb el neerlandès a Flandes de Bèlgica, impossible en una Catalunya dins del marc espanyol) o l’oci (on, per exemple, el cinema i els continguts audiovisuals en català -especialment, els adreçats als infants i als joves- haurien de ser plenament presents a les sales comercials, a les xarxes socials i a les plataformes digitals, en comptes d’haver caigut un 20% en 4 anys per culpa de la perversa desídia dels successius governs espanyols i de la tràgica impotència dels successius governs autonòmics catalans).

Doncs no ens deixem penjar més llufes i actuem com a nació sobirana: diguem les coses pel seu nom i actuem en conseqüència, amb rigor, coherència i fermesa, si de debò volem evitar que l’ús social del català sigui un desert i si realment ens creiem allò que diem quan cantem que Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena, és a dir, rica no només perquè la independència ens estalviarà l’espoliació fiscal per poder gestionar la riquesa que generem els treballadors i les empreses d’aquesta nació, sinó rica també de catalanoparlants practicants d’aquest element que pretenem normalitzar plenament perquè és el que ens identifica més clarament com a nació: la llengua.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

RACó TECNOLòGIC: Quins són els perfils TIC més demandats a Catalunya?

El talent és una de les principals mancances del sector TIC català, tal com acredita el darrer Baròmetre del sector tecnològic elaborat pel Cercle Tecnològic de Catalunya. Un 52,1% de les empreses que han participat en l’estudi creuen que és una situació que afecta l’ecosistema de manera “intensa i preocupant”, malgrat que tenen clar que els sous baixos (54,2%) i les pitjors condicions laborals (53,6%) respecte a l’estranger són les raons principals d’aquest fet. Amb tot, quins són els perfils i especialitzacions més cercats per les companyies amb seu a Catalunya?

D’acord amb el Baròmetre, la ciberseguretat encapçala la demanda de professionals dins del sector, ja que més del 40% de les empreses tenen necessitats en aquesta àrea. Una situació que contrasta amb la manca d’oferta d’experts: segons l’informe Digital Talent Overview, a Barcelona hi havia menys de 2.000 professionals especialitzats en ciberseguretat el 2021. La segona categoria més demandada és la del desenvolupament web, amb un 39,9%, que en aquest cas sí que mostra més disponibilitat en l’àmbit de la demanda, amb més de 35.000 programadors només a la capital catalana.

En tercera posició se situa el cloud, una àrea que cada vegada guanya més importància a mesura que les empreses de tots els sectors traslladen les seves infraestructures al núvol. Tanmateix, l’oferta torna a ser limitada, amb menys de 3.000 professionals dedicats a aquesta especialització a Barcelona. El desenvolupament d’apps, la intel·ligència artificial i la business intelligence ocupen les següents posicions del rànquing, que de manera més minoritària també inclou experts en disciplines relacionades amb noves tecnologies com la internet de les coses (IoT), la blockchain, el 5G o la visió per computació.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Els falsos debats sobre les violències sexuals

Fa uns dies vam tenir coneixement d’una situació de violència sexual a la discoteca Waka. La lectura inicial: una pràctica sexual a la pista de ball de la discoteca Waka on ningún intervé i a més és gravada amb signes evidents d’embriagament. Malauradament, una vegada més, el debat sobre els fets ocorreguts posa el focus en el lloc erroni. Un cop més torna a ser aquest debat un símptoma de com opera el sistema patriarcal en les nostres percepcions, actituds i construccions sobre la realitat.

Seguir leyendo….

Font: El Periódico – portada – Read More