OPINIÓ – Xavier Ginesta: No es podia saber, es clar…

No es podia saber. Quan el Govern de la Generalitat va posa sobre la taula l’ajornament electoral, va ser el PSC el que va posar més pals a les rodes. Aquest partit que, tampoc feia gaires dies, havia anunciat que el Ministre de Sanitat seria el seu cap de cartell per a les eleccions catalanes. No es podia saber que, si Salvador Illa era candidat a les catalanes, qualsevol decisió que prengués el partit en relació a quan s’havien de fer les eleccions seria en benefici seu, i no dels altres, ni de la ciutadania. No es podia saber que, davant del possible ajornament electoral, sortiria en tromba la cúpula socialista acusant d’electoralisme al Govern, quan realment qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. I no ho dic per ara, sinó per anys i panys de “politiqueria” a Catalunya que ha dificultat crear grans consensos de país.

No es podia saber que, atès que el PSC necessitava aprofitar “l’efecte Illa” per a trencar les dinàmiques del Procés, també usaria els seus submarins i associacions afins per a impugnar el decret de suspensió, sempre amagant la mà i permetent així que Miquel Iceta pogués fer el cínic, un dels seus esports favorits. No es podia saber que, com ja comença a ser habitual, el Govern de la Generalitat demostraria que li falten taules i el decret acabaria sent un nyap que de seguida quedaria en entredit als tribunals. No es podia saber que, aprofitant el nyap, la coalició de govern tornaria a tirar-se els plats pel cap, mostrant que hi ha més cohesió entre l’oposició que entre les files de republicans i juntaires. No es podia saber que, per populistes, tots: uns per tenir poca mà esquerra a l’hora de llimar tensions i fer autocrítica, els altres per visualitzar que l’oposició no té projectes a llarg termini i només té ganes d’ocupar els escons de govern. No es podia saber que, en el marc de la poca traça que tenen tots, més d’un usaria l’entronització del ticket Biden-Harris per dir que a Catalunya també en tenim d’aquests perfils, i que ja tornen a casa al toc de la trompeta del Setè de cavalleria.

No es podia saber que la fiscalia i el govern espanyol s’apuntarien a les tesis del TSJC i que, com que sempre plou sobre mullat en aquesta Catalunya que torna a tenir presos polítics i exiliats, el TSJC també acabaria inhabilitant al conseller responsable de processos electorals enmig de la polèmica. Quina casualitat, Bernat Solé és el primer batlle condemnat per l’organització de l’1-O. I, es clar, no es podia saber que aprofitant el moment i que el frame va de cara pels socialistes, el CIS publicaria una nova enquesta electoral –feta entre el 2 i el 15 de gener, a l’inici del període de vacunació– que donaria com a guanyador a Salvador Illa.

El que realment no es pot saber és com reaccionarà la ciutadania davant de tanta mediocritat. Mentre la pandèmia fa estralls a casa nostra, hem convertit una cita electoral en un altre guirigall i una nova lluita judicial entre partits. Les eleccions autonòmiques que venen, si són pel febrer, tenen tots els números de tenir un alt índex d’abstenció. I no només perquè estarem enmig del pic de la tercera onada de la pandèmia, sinó perquè ni el govern va ser prou eficient per a organitzar-les amb les màximes mesures de seguretat, ni quan ha estat l’hora el Ministre de Sanitat ha tingut la valentia de dir –malgrat que li anava en contra– que la pandèmia les feia inviables. El Ministre s’apunta sempre els èxits (com l’inici de la campanya de vacunació), però no vol assumir cap decisió que comporti el possible emprenyament dels ciutadans (com un nou confinament domiciliari). Si, com apunten algunes fonts, l’abstenció creix a causa de la por, aquests resultats tindran menys legitimitat que en d’altres circumstàncies. Legalitat, tota; però, cal recordar que els experts en processos electorals i participació posen sempre en relació que el dret a vot i la salut pública han d’estar triangulats amb la legitimitat del procés. És a dir, fomentar i incentivar el màxim la participació dels ciutadans.

Ara bé, si bé tothom apunta que l’abstenció podria estar condicionada (i molt) per la precaució de la ciutadania a no contaminar-se, hom podria qüestionar-se si aquesta abstenció també és fruit de l’emprenyament i la desconfiança envers els nostres dirigents. La ciutadania d’aquest país fa temps que demana a crits nous lideratges polítics, noves maneres de fer que generin confiança, menys incerteses i més seguretats. Algunes veus, com la de l’Institut Ostrom, ja s’han alçat, darrerament, per demanar la professionalització dels “directius públics”, trencant les dinàmiques de les agències de col·locació amb què s’han convertit els partits. Aquest seria un primer pas, atacant la base del sistema, malauradament el primer entre molts d’altres que haurien de servir per acabar amb la política de vol gallinaci a què ja estem acostumats.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: