OPINIÓ – Xavier Ginesta: El Mediterrani: cales romàntiques i lluites vitals

A les deu del matí, el caló des Moro és una rambla difícil de transitar, malgrat que el camí que porta a la platja —d’aigües cristal·lines— s’anuncia de “difícil accés”. El caló surt a les guies i a les fotografies penjades a l’Instagram com un dels llocs més paradisíacs de Mallorca, tocant a cala Llombards i prop del far de Ses Salines: la punta de l’illa més al sud. 

El caló està situat a la banda nord del Cap des Moro. I a l’altra banda, les cases des Maquer a cala s’Almonia amb els seus petits escars defineixen el litoral. Pintoresques, més que no pas belles, on un parell de preadolescents fan paradeta a veure si algun dels centenars de turistes que arribaran s’enamora de la bijuteria —diguem-ne artesanal— que han fet. Però, si un es despulla de l’etiqueta del “turista” —colonitzador imparable, al llarg del dia, de les roques planes de la petita badia on aboquen els escars—, la curiositat del caminant ha de fer-lo avançar en direcció sud, creuant el torrent sec, i agafant el sender que recórrer una de les línies de penya-segats més agrestes i verges del sud de Mallorca, fins a tocar de cala Màrmols. Entre el caló i la cala només un parell de punts de ruïnes d’època difícil d’identificar a primera vista defineixen la geografia humana del lloc, que s’estén al llarg d’una plana seca, de boscos baixos de pins, oliveres i matolls que creixen en l’anarquia.

Cala Màrmols també apareix a la xarxa com un dels espais més bells de l’illa. Certament, aquesta cala s’omple més pausadament que el turistificat caló —fa dos anys que l’Ajuntament de Santanyí ja ha tancat l’accés dels cotxes des de Cala Llombards—, té més rotació de banyistes que gaudeixen d’un entorn on els para-sols encara no dominen la sorra i la contaminació acústica és ben poca en molts moments del dia. És l’espai ideal per fer un pícnic a la sorra, sabedors els afortunats que hi paren que no es massificarà. Ahir va ploure i l’aigua que acaricia l’arena blanquinosa ha perdut el color blau turquesa a causa de les partícules en suspensió que s’acumulen prop de terra. Però, més propera a mar obert, balancejant els pocs velers que hi han fondejat, la mar ja recupera les tonalitats més naturals, el turquesa espurnejant, el que vist des de sota deixa traspassar els raig de sol com si fossin estilets que fan del fons marí un desert daurat: la manca de posidònia no permet una rica fauna marina com en d’altres punts de l’illa, i els pocs esparralls i oblades s’amaguen entre els jardins subaquàtics que han crescut a les roques més properes als penya-segats.

Els rocams que defineixen l’entorn de la cala són agrestes, de roques perforades per l’erosió —on alguns banyistes es refugien sota les vaumes, a les altures, del sol de final d’agost—, de rocalla pintada amb vetes de gris platejat que es dilueixen amb la pedra de marès engrunadissa de tota l’illa. George Sand escrivia que Mallorca era el paradís dels pintors: la balearització d’una part de la costa contrasta amb l’estètica preciosista d’una altra, que la pintura contemporània catalana del tombant de segle ha llegat a través del pinzell de Joaquim Mir. Malgrat establir-se a la Calobra, a l’altra punta de l’illa, el seu traç ben bé podria haver-se inspirat al seure en un dels múltiples pins ajaguts a les pendents relliscoses de la cala.

Cala Màrmols —abans que al pic del dia hagi de cedir la platja al cloc-cloc monòton dels jocs de pales, a les carmanyoles i un parell de para-sols que desentonen significativament— podria ben bé ser causa del síndrome d’Stendhal, objecte d’inspiració per artistes romàntics o de qualsevol que vulgui fugir de la turistificació d’altres indrets de l’illa. Però, també des de cala Màrmols, mirant al sud cercant els espais de silenci, encara queda el moment per recordar que no fa tants dies el port de Palma potser havia de rebre una bona colla de migrants rescatats de l’Open Arms —que fondejava prop de Lampedusa—, perduts, cansats, esgotats per haver-se enfrontat a la ràbia de la mar, el mateix Mediterrani que des de dalt dels velers o gairebé abocat als penya-segats de Sa Roqueta es percep plàcid, amable i acollidor. “El Mediterrani, bressol de la nostra civilització, s’està convertint en testimoni aterrit de la nostra barbàrie”, escrivia el sociòleg Manuel Castells en cloure aquest estiu, en què ja hem arribat enguany a la xifra d’un miler de nàufrags ofegats al nostre mar.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: