OPINIÓ – Víctor Alexandre: ‘Resistència’, sí, resistència!

Els llibres de Josep Maria Figueres, professor d’Història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, són altament rellevants per diverses raons, sobretot per dues: una, perquè el seu contingut té un interès intrínsec; i dues, perquè són del tot necessaris. Necessaris per entendre moltíssimes coses de la realitat actual. Són llibres darrere els quals hi ha un treball ingent d’estudi i recerca sobre determinats episodis de la història de Catalunya, especialment dels segles XIX i XX. Dic això, perquè l’últim volum de Josep Maria Figueres és “Resistència. La premsa en català, censura i repressió” (Editorial Base, 2019), que parla de la profunda repressió que ha patit la premsa en català per part de l’Estat espanyol al llarg dels anys. Una repressió ferotge i moltes vegades sagnant.

En aquest llibre, Figueres mostra l’abismal diferència que sempre hi ha hagut entre la premsa de Barcelona i la de Madrid –democràtica, la primera; absolutista, la segona– i descriu amb detall no sols la importància que van tenir publicacions serioses o humorístiques com el Cu-cut!, En Patufet, El Poble Català, D’Ací i d’Allà, L’Estevet, Ciència, La Humanitat, L’Avenir, La Publicitat o Ariel, sinó també quines persones hi havia al darrere –Josep Carner, Pere Calders, Tísner, Opisso, Joan Sales, Joaquim Ruyra, Ventura Gassol, Carles Fontseré, Clementina Arderiu, Alexandre Deulofeu, etc.–, quina era la seva ideologia, què significaven, quines vendes tenien i com sortejaven els controls d’un Estat històricament fòbic a la identitat catalana en totes les seves manifestacions: cultural, lingüística i nacional.

En el llibre hi trobem una reproducció molt il·lustrativa de textos que, més enllà d’alguns aspectes formals i de context històric, descriuen situacions gairebé idèntiques amb la realitat del 2019:

  • Extracte del text de Ferran Soldevila, referit a Manuel Carrasco i Formiguera, publicat a Revista de Catalunya el 1938: “Diguem solament que de Saragossa enllà Carrasco va anar encadenat pel peu al seu company de viatge i que en arribar al penal de Burgos, després d’haver-li fet substituir la roba que portava, àdhuc la roba interior, per un infecte i esparracat vestit de presidiari, fou ficat a la cel·la d’entrada, a les fosques dia i nit, sense més claror que la que podia esmunyir-se durant el dia per sota la porta, sense més ‘moble’ que un barraló de fusta amb els excrements dels estadants que l’havien precedit, sense més llit que una màrfega que va poder comprar per seixanta pessetes, i amb un fred tan intens (el fred de Burgos desembrí) que ell, home de còrpora robusta i avesat a anar lleugerament vestit estiu i hivern, malgrat els exercicis a què va lliurar-se per tal de reaccionar, va caure glaçat i ert.
  • Extracte del text publicat a El Poble Català, amb redacció a París, el 1939: “Si un odi anticatalà uneix els altres en l’acció d’extermini i en la propaganda de calúmnies, que pot privar els catalans d’univers pel gran amor de la llibertat i de la seva pàtria. […] Salut als pobles que estimen la llibertat i que per ella lluiten! Salut als catalans! El nostre record va als catalans que viuen sota el silenci dolorós de la pàtria caiguda, als reclosos als presidis i presons, als que s’han exiliat…”
  • Reflexió de Josep Maria Figueres: “El que és un miracle és com es produí tal quantitat de materials culturals –llibres, actes, revistes…– sense pràcticament recursos. Només ho explica l’alta motivació dels exiliats i la força d’una cultura mil·lenària sotmesa al setge per un govern enemic que fins i tot belluga l’ambaixada per reprimir-la. El fàstic que produïa la venjança dels vencedors era només similar al tarannà moral i ètic de qui bombardejava civils en retirada (de Màlaga a Figueres) o torturava i afusellava els vençuts sense cap mena de reprensió internacional de les Nacions Unides ni moral del Vaticà. Tots, absolutament tots, miraven cap a una altra banda.”
  • També hi ha una referència al gran botifler que va ser Salvador Dalí: “Dalí, diu Mr. Louis Allen a la revista anglesa The Month, és l’únic català que jo he conegut que aprova les restriccions sobre l’ús de la llengua catalana.”

El mot “Resistència”, com a títol del llibre de Josep Maria Figueres, amb pròleg del president Puigdemont, és del tot pertinent perquè no al·ludeix únicament al període històric dels fets que narra, sinó també indirectament al present, un present amb la meitat del govern de Catalunya a l’exili i l’altra meitat a la presó i amb una criminalització espanyola de tot allò que té a veure amb els drets nacionals del poble català, ja siguin persones, símbols, entitats o institucions. A l’Estat espanyol actual –l’Estat totalitari del sud d’Europa–, tota persona nacionalment catalana és considerada un terrorista potencial. Exactament igual que en les dictadures de Primo de Rivera i Franco. I és que són els mateixos. Tant si governa la ultradreta (PP-Vox-Ciudadanos) com si governa la dreta (PSOE) són els mateixos. Exactament els mateixos, però més hipòcrites. El llibre de Josep Maria Figueres ho fa tristament (i documentadament) palès.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: