OPINIÓ – Víctor Alexandre: Pere Calders, veu incòmoda per a certes elits

Sempre he escrit que si Pere Calders hagués nascut al Regne Unit, en comptes de Catalunya, ara mateix seria un escriptor mundialment conegut i reconegut. Però sabem que ser ciutadà de nació i llengua oprimides comporta, llevat d’algunes excepcions plàstiques o musicals, no pas literàries, la invisibilitat sistemàtica, cosa que no acabo d’entendre del tot. Sí, perquè després dels molts segles en què l’ésser humà ha perseguit el do de la invisibilitat, no m’explico que el món no reti homenatge al poble català per la troballa d’un do tan cobejat.

A Catalunya, per sort, Pere Calders és un autor reconegut i estimat; és un d’aquells autors que, com Miquel Martí i Pol, dibuixen un somriure de simpatia en les persones tan bon punt senten el seu nom, ja sigui perquè n’han estat lectors o per la humanitat que traspuaven. Qui estimi Calders, o qui en tingui un coneixement parcial i vulgui aprofundir-hi, té ara oportunitat d’apropar-s’hi a través d’un llibre elaborat per Diana Coromines, la seva néta, titulat Pere Calders; sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents, 2019), que recupera un bon grapat d’articles periodístics que ell va escriure entre els anys 1933 i 1994, a més de sis contes.

Val a dir que no és casual que aquest llibre aparegui en un moment polític com el que ara mateix viu Catalunya, assetjada per un Estat espanyol que li ha declarat la guerra, guerra governamental, reial, jurídica, policíaca i mediàtica, amb l’objectiu, sempre perseguit i mai no assolit, d’anorrear-la nacionalment, culturalment i lingüísticament. Calders, que somiava amb la llibertat de la seva pàtria, va poder tastar no només l’opressió del règim de Franco, en tornar de l’exili el 1962, també va haver-se d’empassar la fel del règim posterior, fal·laçment anomenat democràtic, que mantenia i manté en ple segle XXI les mateixes estructures feixistes en tots els òrgans de poder de l’Estat.

La Catalunya del segle XX va ser molt més submisa que la del XXI, i un dels obstacles amb què es trobava Calders, com a lliurepensador, era la censura que molts catalans situats en llocs influents s’autoimposaven, cosa que estenien a tot allò que els arribava escrit per plomes menys pusil·lànimes. En aquest sentit, Diana Coromines, en la seva introducció, diu: “L’allau de crítiques sostinguda en el temps i la pressió del grup que remena les cireres a Serra d’Or perquè escrigui més esporàdicament i sobre altres temes, fan que al cap d’uns mesos abandoni la revista”. I hi afegeix: “Perquè és difícil d’acceptar que algú, en un país ocupat, tingui la barra de parlar lliurement. […] La Catalunya ocupada pel franquisme, com la del post-155, no pot tolerar les veritats. Perquè el dia que ho faci, tindrem la llibertat pràcticament guanyada”.

Recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, Pere Calders; sobre el feixisme, l’exili i la censura, que ens ofereix Diana Coromines, perquè com ella mateixa diu, “tots els debats que ara tornen són terreny trepitjat, viscut i travessat per Calders durant el segle XX”. Això deia Pere Calders, des del diari Avui, el 9 de febrer de 1992: “La idea d’instal·lar el Senat a Barcelona la trobo fatal. […] Crec que més que no pas portar-nos institucions cap aquí, se n’haurien d’emportar unes quantes cap allà”.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: