OPINIÓ – Víctor Alexandre: Els militars del bar de Vilafranca

Aquests dies hem vist les imatges d’un grup de militars espanyols, concretament legionaris, asseguts en un bar de Vilafranca del Penedès, amb les seves armes llargues a terra i bevent alcohol, cosa que ha generat no sols la reprovació de l’Ajuntament, sinó també el rebuig de la gent, que hi veu una més de les moltes provocacions que Espanya està portant a terme per intimidar Catalunya. “Això és normal”, diu PSOE-PP-Ciudadanos. I és clar, que ho és, de normal, per a ells. Tota exhibició del potencial repressor contra Catalunya la troben normal. Però el feixisme no té res de normal, i és feixisme l’intent d’intimidar un poble per la via de la força per tal que interioritzi “quien manda aquí”.

Espanya ens han declarat la guerra, amics. Evidentment, el marc geopolític de la Unió Europea no li permet fer certes coses i, per tant, no es tracta de cap guerra bèl·lica, amb canons i tancs, es tracta d’una guerra política, jurídica, policial i econòmica destinada a ofegar Catalunya fins al seu anorreament. La idea no és pas nova. Estem parlant d’una dèria ancestral espanyola que al llarg de la història ha provocat els sagnants episodis que tots coneixem. De fet, no és una dèria, és la Dèria, amb majúscules. I l’exhibicionisme armamentístic i l’enviament de tropes de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola a Catalunya forma part d’aquesta guerra psicològica. El missatge subliminar és: “¡Cuidadito, cuidadito! Mucho cuidadito, que os tenemos vigiladitos y estamos dispuestos a todo si os ponéis tontitos.”

En el cas de Vilafranca, el mòbil és flagrant. Només cal veure quina ha estat la resposta de l’Estat espanyol amb un “cierren filas”, mai millor dit, en veu de la ministra de Defensa, Margarita Robles, que, fugint d’estudi, ha minimitzat la qüestió tot dient que es tracta d’un “fet puntual”. A Catalunya col·leccionem el munt de “fets puntuals” que ha dut a terme l’exèrcit espanyol exhibint-se en recintes infantils o fent maniobres en zones transitades per la gent. Una ministra demòcrata d’un Estat democràtic hauria demanat excuses ràpidament i obert diligències per sancionar el comandament que va ordenar aquella conducta. La ministra espanyola, en canvi, identificant-se amb la Legió, en fa una defensa abrandada i diu: “No estic disposada a acceptar que es pugui posar en qüestió la Legió, perquè la Legió és un cos d’homes i dones preparats i formats, i el que no es pot treure és la conclusió d’un possible comportament puntual per generalitzar”. Sobre això, dues coses: la primera és que de dones, a la fotografia, no se’n veu cap; i la segona, no cal que ens expliqui què és la Legió, perquè ho sabem prou bé. És de Tribunal Penal Internacional.

Les excuses del ministeri, d’altra banda, no s’aguanten per enlloc. Addueix que els conductors estaven cansats i que s’havien d’aturar, com si el descans dels conductors justifiqués que tant ells com la resta de soldats haguessin de baixar dels vehicles armats fins a les dents. Llevat, és clar, que considerin que estan en guerra i que en qualsevol moment podien ser atacats des dels sostres de les cases per franctiradors vilafranquins.

Però si tan necessari era dur armes per entrar en un supermercat i seure en un bar, com és que les deixaven a terra a l’abast de qualsevol que hi passés per davant? Sobre aquest punt han fet servir el pretext que estaven descarregades i que les bales les havien deixat al vehicle. I, és clar, ja no cal que continuïn perquè es delaten tot sols: si les armes no estaven carregades, quin sentit tenia exhibir-les? Com és que van deixar les bales al vehicle i les armes no? Si només havien baixat per comprar menjar en un supermercat i prendre una cervesa, què pretenien portant-hi les armes?

Queda clar que si hi ha una cosa que no es permet a un soldat és tenir iniciativa personal. És un ésser humà que només obeeix ordres. És a dir, que els militars en qüestió no van baixar amb les armes llagues per caprici, sinó perquè el seu comandant els ho va ordenar. I és que ja sabem que per anar al supermercat o per seure a la terrassa d’un bar és molt útil portar-hi un vigorós fusell amb mira telescòpica.

Segons l’article 70 del Codi Penal Militar, el consum de drogues i alcohol durant les operacions de servei pot comportar pena de presó. Però és que, a més a més, no podien fer res del que van fer, fins al punt que el codi militar preveu l’expulsió de l’Exèrcit. L’Exèrcit, tanmateix, ja ha dit que no prendrà cap mesura perquè el fet que els militars s’haguessin assegut a prendre cervesa i la tinguessin al davant no vol dir que se la beguessin (!). Cal més cinisme? Seguint aquest fil argumental, cal concloure el següent: un destacament de soldats arriba a Vilafranca del Penedès, decideix baixar del vehicle en què viatgen per prendre una cervesa a la terrassa d’un bar, agafen les armes, demanen la cervesa, els la serveixen, la paguen i no la tasten. No la tasten! Només la miren tota l’estona com un objecte decoratiu i quan el comandant dóna l’ordre de marxar, s’aixequen, deixen la cervesa intacta, agafen de nou les armes i se’n van.

Un dels trets inherents als estats dictatorials és el cinisme, i l’Estat espanyol és una dictadura. És un Estat en la qual no hi ha divisió de poders. El poder és únic i ningú no el pot qüestionar, perquè si ho fa no esdevé només un enemic del Règim, esdevé també un terrorista. Doncs bé, ens han declarat la guerra de nou, amics. I tot el que hem vist fins ara, no és res comparat amb el que ha de venir. Per això, cada minut que romanem dins l’Estat espanyol, és un minut que restem a la vida en llibertat. I què és la vida sense llibertat?

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: