OPINIÓ – Víctor Alexandre: Els còmplices de l’opressió

Ara fa unes setmanes, concretament, el 27 de gener passat, es va commemorar el 75è aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz, i el dia abans s’havien encès 75 espelmes al Monument d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust situat a Berlín, molt a prop de la porta de Brandenburg. L’any 1990 jo ja feia dos anys que havia tornat a Catalunya de la meva estada a Alemanya, però vaig voler veure amb els meus ulls la caiguda del mur, amb tota la càrrega emotiva que representava, i vaig viatjar a Berlín per poder ser-hi. Amb la meva companya d’aleshores, que era alemanya, vam voler visitar un petit museu de l’Holocaust que hi havia al costat del pas fronterer de Checkpoint Charlie i recordo que, després de molta estona allà dins, vam haver de sortir perquè no podíem més. Era massa abominable tot plegat.

Diem que aquelles barbaritats les van fer monstres, però no hi estic d’acord. Dir-ne ‘monstres’ és una manera de defugir el problema. És clar, si eren ‘monstres’, ja se sap, feien monstruositats. Doncs no, no eren monstres, eren éssers humans. Éssers humans com nosaltres, amorosos amb els seus fills, afectuosos amb els seus gossos, obsequiosos amb els seus amics i complimentosos amb els seus veïns. No eren, per tant, éssers d’una altra galàxia, eren fills de pare i mare i també havien estat infants. Vull dir que la llavor de la monstruositat que suposa el nazisme és humana, no pas extraterrestre. Dit amb altres paraules, Hitler era la peça clau de tot aquell engranatge, i les SS i la Wehrmacht eren els seus braços executors, però res del que van fer no hauria estat possible sense la col·laboració de milions de persones de diferents països que, no dient-se nazis, van actuar com a tals. Sis milions de jueus van ser exterminats, i també van ser-ho discapacitats, comunistes, gitanos, homosexuals…

I per què? Doncs perquè hi ha milions de persones racistes i feixistes al món que passen per ciutadans com cal, però que quan es dóna un marc d’impunitat que permet alliberar les pulsions més amagades es deixen anar i escupen tot el seu verí. El mite de la resistència francesa és una operació de maquillatge de la realitat. N’hi havia, naturalment, però va ser només un dos per cent de la població. França la van alliberar els nord-americans, per més que deixessin que De Gaulle es pengés la medalla. Romania va ajudar a l’extermini, pel cap baix, de 300.000 jueus, Hongria ho va fer amb 600.000, Letònia amb 75.000, Lituània amb 200.000… I així podríem seguir fins a la nàusea.

Espanya, no cal dir-ho, va ser aliada d’aquell règim i molts catalans, com va relatar Montserrat Roig, van morir o patir en els camps de concentració nazis. El feixisme espanyol i els seus crims, però, no han estat mai jutjats ni perseguits. I ara en paguem les conseqüències, perquè tots els organismes de l’Estat estan amarats d’aquell esperit d’impunitat i actuen en conseqüència, cosa que es fa extensible al gros de la societat espanyola, que, mancada de cultura democràtica i amarada dels principis totalitaris del règim anterior, fa seus els postulats feixistes contra Catalunya i l’ataca en tots els aspectes de la vida per tal de reduir-la a una col·lectivitat agenollada, emmanillada, emmordassada i encadenada per sempre més.

Tot aquest estat de coses, tanmateix, no seria possible sense l’aquiescència còmplice de la societat espanyola en general i, en particular, d’aquells espanyols (i catalans) que dient-se “d’esquerres” es fan l’orni i no surten al carrer a blasmar els seus representants polítics i els organismes de l’Estat exigint-los que aturin la repressió contra l’independentisme català i que, d’acord amb els Drets Humans, deixin d’impedir que Catalunya decideixi el seu destí.

On és tot aquest estol d’artistes i intel·lectuals espanyols que es diuen antifranquistes i que miren a una altra banda, ja sigui per mandra o per no veure perjudicat el seu nom? N’hi ha molts que callen, diguem-ho clar, perquè en el fons comparteixen amb l’opressor la mateixa idea de l’Espanya imperial. “Qué bonita es Cataluña”, diuen. Sempre, és clar, que es mostri submisa i accepti la condició de terra captiva. Tinguem-ho ben present, tots els règims dictatorials, tots els règims absolutistes, totes les tiranies de la història han estat possibles no pas gràcies al poder de l’opressor, sinó a la indiferència còmplice dels qui callaven. Cap poder tirànic no és possible sense aliats passius en el territori oprimit i en el seu propi bàndol.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: