OPINIÓ – Sergi Tarrés: La legislatura més llarga

Des de la seva sortida a escena, JxCat -també coneguda com “la Llista del President- va jugar amb l’imaginari col·lectiu d’una pretesa desobediència envoltada de simbolisme que mai van arribar a concretar ni a explicar com pensaven portar a terme i a fer efectiva. S’estirava com un xiclet l’èpica de l’anomenat legitimisme com a element retòric i discursiu per utilitzar-ho d’arma llancívola contra Esquerra, el que havia de ser el seu soci de legislatura.

El 30 de Gener del 2018 el MHP President Torrent es veia forçat a aplaçar el Ple d’investidura atès que el candidat que proposava JxCat, Carles Puigdemont, no va donar senyals de vida -no l’hi responia ni al telèfon- ni el seu grup va posar cap pla damunt la taula per a fer efectiva la seva investidura en la seva absència a l’hemicicle. Al cap d’uns dies fou el mateix grup el que retirà el candidat mentre tota la maquinaria mediàtica acusava de traïció sense treva a Esquerra. L’argumentari era que Esquerra no s’havia atrevit a desobeir el Constitucional i a investir Puigdemont a distància. La realitat és que el mateix entorn de Puigdemont insinuava, en les jornades prèvies, que el dia de la investidura seria present a l’hemicicle -no en va, durant la campanya, la promesa estrella fou la de que si guanyava tornaria-. Curiosament, el mateix grup que veia tan viable una investidura a distancia el 30 de Gener, al cap d’uns mesos, avalaria la creació d’una comissió d’estudi per canviar el reglament de la cambra per a fer-ho possible reconeixent, de facto, que tota la seva campanya era de pur desgast.

Després de sengles declaracions d’Artadi i Eduard Pujol dient que descartaven desobeir – amb unes recents xifres del CEO que vaticinaven una davallada clara de la “llista del president” en cas de nova contesa electoral- i ja retirat el candidat Puigdemont, s’intentà infructuosament la investidura de Jordi Sánchez -que havia acatat per escrit la Constitució en plena presó preventiva- i Jordi Turull. Essent aquest últim l’únic de les opcions presentades que no fou president per falta de voluntat política. De la CUP en aquest cas.

I a cada intent fallit, ofensiva a les xarxes i d’opinadors de l’entorn exconvergent insinuant que el “millor pel país” era repetir les eleccions. És a dir, insinuant que estaven disposats a posar en risc una majoria fràgil, aconseguida contra pronòstic i amb tot l’status quo en contra, just després de l’aplicació del 155.

A poques hores que expirés el termini que marca el reglament perquè es dissolgués automàticament el Parlament i quan gairebé tothom ja es veia tornant a anar a votar, arribava una nova enquesta del CEO que donava una clara victòria als republicans. Ai las! De sota les pedres en sorgí, de sobte, un nou candidat. Aquest sí, sense cap imputació que servís d’excusa a l’Estat per impedir-ne la investidura.

Finalment, Quim Torra fou elegit 131è President de la Generalitat el 14 de maig de 2018, 5 mesos després de les eleccions. Després d’un nou estira i arronsa simbòlic pels noms que haurien de conformar l’executiu -el President insistia en incloure-hi els antics membres del Govern de Junts pel Sí, encausats pel Tribunal Suprem i Moncloa es negava acceptar-ne el nomenament- el Govern quedà constituït el 29 de maig del mateix any. Cosa que va suposar l’aixecament del 155, més de 210 dies després de que s’intervingués la Generalitat.

L’entorn de Palau i el mateix President no s’estaven de dir que tot era provisional, que només actuaven de regents i que ho deixaven tot preparat per quan Puigdemont pogués tornar a exercir la presidència. El compromís, fins i tot, passava per no utilitzar el despatx oficial. Des del primer moment, molts donaven per amortitzada la legislatura i, algunes fonts que s’atribueixen a l’entorn de Waterloo, ja s’insinuava que les noves eleccions serien el primer dia que es pogués per reglament. Alguns, doncs, ja apuntaven el 27 d’octubre de 2019 -just un any després de la convocatòria electoral-, és a dir que li vaticinaven només 5 mesos de vida al Govern Torra. I tot, sempre, amb cert to fins i tot burleta contra el principal soci de govern, Esquerra.

La tàctica no ha estat altra que la de generar tensions assenyalant a Esquerra de pretesa traïció a cada atzagaiada i a amenaçar amb prémer el botó electoral tot fent-se els milhomes. Cal recordar la suspensió dels diputats electes i la disputa que va comportar -al final, un cop mes, una tempesta en un vas d’aigua- l’enèsima amenaça i posterior embeinada de rigor.

Trobaríem més moments que posen de relleu aquesta tàctica però la última i més notòria fou la suspensió de l’acta de diputat del President Torra dictada per la junta electoral arran de la sentència del TSJC que l’inhabilitava. Un cop més, picant-se al pit, s’assenyalava ERC com a responsable de no “defensar prou” el President. El 29 de gener d’enguany el Molt Honorable President Quim Torra va sortir en roda de premsa dient que anunciaria la data de les eleccions un cop aprovats els pressupostos. I després, la pandèmia. I, un cop més, enquestes i nova procrastinació electoral per prescripció demoscòpica. Sempre, però, dient que no és el moment de fer “partit” sinó “país”.

Així les coses, la legislatura del “govern efectiu”, que havia de ser interina i provisional segons alguns, va camí de ser la més llarga de tot el Procés. Serà que l’exconvergència no vol tornar a prémer el botó sense assegurar-se, aquest cop, que no els tornarà a passar com fins ara, que a cada convocatòria han anat perdent un llençol.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: