OPINIÓ – Oriol Ibàñez: Contrastos

El meu darrer article en aquesta tribuna va ser el passat 12 de febrer. Tenia en ment que el següent —aquest— en fos una segona part. Però tot plegat ha quedat trasbalsat per la situació global i tot i que vaig pensar de fer-lo igualment, per tal de poder tornar a la normalitat, finalment m’ha estat impossible, així que parlarem de l’actualitat, ara més que mai.

El moment és convuls. Alhora trobem gent sana que de cop i volta es troba tancada a casa i sense poder fer allò a què estava acostumada: desplaçar-se en un tren atapeït per anar a treballar, dinar fora, anar a un concert o sortir de cap de setmana. És així com han sortit iniciatives festives i lúdiques per celebrar, malgrat tot, la vida com les que s’inicien cada vespre als balcons després dels aplaudiments d’homenatge a tots els que treballen per poder sortir d’aquesta situació anòmala. Però alhora això s’ha de conjugar, potser amb els veïns del costat mateix, que són una de les famílies dels més de 3.000 morts que ja s’han comptabilitzat al Principat. Òbviament, aquesta gent, que de ben segur que ha passat un calvari mentre s’ha desenvolupat la malaltia, que potser s’han de confinar per evitar el contagi i que no s’han pogut acomiadar de la seva persona estimada que els diguin que “tot anirà bé” o escoltar una sessió del primer veí que es creu punxadiscos no és el que els ve més de gust.

 

Política

En tot això, òbviament, com en tot, hi ha una gestió política. La de la Xina quan va tapar el metge que va donar la primera veu d’alarma sobre el virus, la del Regne Unit que va dir que potser havíem d’assumir uns quants morts i molts contagis i així arribar a ser immunes i ara el seu Primer Ministre és a l‘UCI, els que van tancar-ho tot quan no tenien casos o el govern espanyol que va mirar una vegada i una altra el calendari per decretar el confinament total només quan faltessin set dies —cinc laborables, per tant— per la setmana santa i així l’aturada seria menor. Una decisió en un inútil debat entre vida o economia sense pensar, potser, que sense vida no hi ha economia o que, potser, havent estat més ràpids a prendre mesures hi hauria més marge per reflotar l’economia.

I entre tot això, la crítica política. Que sempre n’hi ha, però amb aquesta matèria sempre és més delicat, però n’hem anat veient: el PP i VOX fent servir la no activitat al Congrés per atacar el govern espanyol, alcaldes metropolitans del PSC fent una carta conjunta criticant la manca de lleialtat del Govern de la Generalitat al govern espanyol, alcaldes de la Costa Daurada recriminant a la Generalitat que realment no hi ha un augment del consum d’aigua en els seus municipis com havien anunciat… La gravetat de la situació dissimula certes critiques però la realitat és que hi són.

 

Militars, espanyolisme i centralització

El primer govern de coalició a l’Estat espanyol i amb la presència d’un partit que no era el gran de centra-dreta o de centra-esquerra pot agradar més o menys però era un fet històric. Però com va passar amb l’arribada de Sánchez després de la moció de censura malgrat les expectatives hem anat encarrilant decepcions. I la gestió de la pandèmia ha estat una de les grosses: anunci d’estat d’alarmes que triguen jornades senceres a ser realitat, gabinets de crisi que es queda a pany i forrellat el PSOE, és a dir, el partit de sempre, rodes de premsa diàries amb un metge i la resta policies, militars i guàrdies civils, recentralització de competències, compres centrades a Madrid… I alhora el relat: unitat, batalla, guerra…

El meu darrer article en aquesta tribuna va ser el passat 12 de febrer. Tenia en ment que el següent —aquest— en fos una segona part. Però tot plegat ha quedat trasbalsat per la situació global i tot i que vaig pensar de fer-lo igualment, per tal de poder tornar a la normalitat, finalment m’ha estat impossible, així que parlarem de l’actualitat, ara més que mai.

 

El moment és convuls. Alhora trobem gent sana que de cop i volta es troba tancada a casa i sense poder fer allò a què estava acostumada: desplaçar-se en un tren atapeït per anar a treballar, dinar fora, anar a un concert o sortir de cap de setmana. És així com han sortit iniciatives festives i lúdiques per celebrar, malgrat tot, la vida com les que s’inicien cada vespre als balcons després dels aplaudiments d’homenatge a tots els que treballen per poder sortir d’aquesta situació anòmala. Però alhora això s’ha de conjugar, potser amb els veïns del costat mateix, que són una de les famílies dels més de 3.000 morts que ja s’han comptabilitzat al Principat. Òbviament, aquesta gent, que de ben segur que ha passat un calvari mentre s’ha desenvolupat la malaltia, que potser s’han de confinar per evitar el contagi i que no s’han pogut acomiadar de la seva persona estimada que els diguin que “tot anirà bé” o escoltar una sessió del primer veí que es creu punxadiscos no és el que els ve més de gust.

 

Política

En tot això, òbviament, com en tot, hi ha una gestió política. La de la Xina quan va tapar el metge que va donar la primera veu d’alarma sobre el virus, la del Regne Unit que va dir que potser havíem d’assumir uns quants morts i molts contagis i així arribar a ser immunes i ara el seu Primer Ministre és a l‘UCI, els que van tancar-ho tot quan no tenien casos o el govern espanyol que va mirar una vegada i una altra el calendari per decretar el confinament total només quan faltessin set dies —cinc laborables, per tant— per la setmana santa i així l’aturada seria menor. Una decisió en un inútil debat entre vida o economia sense pensar, potser, que sense vida no hi ha economia o que, potser, havent estat més ràpids a prendre mesures hi hauria més marge per reflotar l’economia.

I entre tot això, la crítica política. Que sempre n’hi ha, però amb aquesta matèria sempre és més delicat, però n’hem anat veient: el PP i VOX fent servir la no activitat al Congrés per atacar el govern espanyol, alcaldes metropolitans del PSC fent una carta conjunta criticant la manca de lleialtat del Govern de la Generalitat al govern espanyol, alcaldes de la Costa Daurada recriminant a la Generalitat que realment no hi ha un augment del consum d’aigua en els seus municipis com havien anunciat… La gravetat de la situació dissimula certes critiques però la realitat és que hi són.

 

Militars, espanyolisme i centralització

El primer govern de coalició a l’Estat espanyol i amb la presència d’un partit que no era el gran de centra-dreta o de centra-esquerra pot agradar més o menys però era un fet històric. Però com va passar amb l’arribada de Sánchez després de la moció de censura malgrat les expectatives hem anat encarrilant decepcions. I la gestió de la pandèmia ha estat una de les grosses: anunci d’estat d’alarmes que triguen jornades senceres a ser realitat, gabinets de crisi que es queda a pany i forrellat el PSOE, és a dir, el partit de sempre, rodes de premsa diàries amb un metge i la resta policies, militars i guàrdies civils, recentralització de competències, compres centrades a Madrid… I alhora el relat: unitat, batalla, guerra… No em puc creure que Podem, que tanca files sense ni obrir la boca, estigui d’acord amb aquest relat i s’hi senti còmode. No m’ho puc creure.

 

Monarquia

I just al principi de tot plegat, diumenge al vespre, al cap de dos dies de l’anunci del l’estat d’alarma la Casa Reial fa un comunicat en què Felip VI deixa sense assignació el rei emèrit i renuncia a l’herència de comptes bruts de l’excap d’estat. Res de nou: més i més notícies sobre la corrupció de la monarquia espanyola. Però Felip VI encara va tenir la vergonya de sortir a fer un missatge institucional… per demanar disculpes? Òbviament no. Per dir que el virus l’aturàvem units i bla, bla, bla. Això doncs, ja no s’aguanta per enlloc i un cop passada la crisi, per part de l’Estat espanyol, és imprescindible que es posi fi a aquest règim caduc, podrit i corrupte on no hi ha un pam de net.

 

I ara què?

Doncs un cop tot això passi, que costarà, no ens enganyem, com en sortirem? Ja van sortint veus que diuen que l’autoritarisme creixerà, que les mesures sanitàries per impedir un rebrot poden implicar una disminució de la privacitat i un major control per part de l’estat dels ciutadans. És complicat d’aventurar, però el que sí que és segur —perquè ja ens hi trobem ara— és que molta gent estarà a l’atur, que moltes empreses hauran hagut d’abaixar la persiana i que moltes famílies tindran moltes més dificultats per tirar endavant. Així doncs ens calen polítiques publiques per no deixar ningú enrere i, alhora, que aquesta gent pugui remuntar i fer front a la situació que vindrà. I no oblidar els serveis públics en temps de bonança, perquè la sanitat feia molts anys que reclamava un tracte i un finançament just i que batallava contra les retallades i poca gent els feia cas. Per tant, ara no ha de ser la prioritat pel que ha passat sinó pel fet ser un sector clau pel benestar de la població.

 

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: