OPINIÓ – Oriol Ibàñez: 10N: la segona és la bona?

Ahir tots els diaris de Madrid – i els hispanocèntrics de Barcelona- titulaven en portada que Albert Rivera, el líder de Ciutadans, anunciava que aparcava el veto a Pedro Sánchez. Així doncs el camí s'aplana. No caldrà arribar ni a la tercera i la segona ja serà la bona. I tot allò que demanaven les elits de l'Estat es complirà.

I és que al final, PSOE i PP, des de l'any 1982 els grans partits estatals que es repartien el govern amb majories absolutes o simples amb l'ajuda dels aleshores anomenats “nacionalistes” -sense adjectius, sembla que no n'hi havia més- de CiU i PNB, són la garantia que tot canviï perquè no canviï res. Són els partits centrals, lleugerament ancorats a dreta i a esquerra però que no implicaven cap canvi fonamental a l'estructura política i jurídica de l'Estat espanyol sorgida el 1978. L'elit, durant aquest temps, no tenia problemes. Tant li era blanc que negre perquè problemes no l'implicava. Els problemes van arribar amb l'arribada de Podem, que semblava que era l'eina de l'esquerra del PSOE per, ara sí, aconseguir augmentar el sostre electoral, aconseguir arribar al poder i canviar les coses. Això va provocar que sortissin veus des de les elits -ni més ni menys que l'econòmica, Josep Oliu, president del Banc de Sabadell- de “crear una espècie de Podem de dretes orientat a la iniciativa privada i al desenvolupament econòmic” i per art de màgia, Ciutadans, un partit creat i desenvolupat a Catalunya per fer front al nacionalisme català i a la immersió lingüística, bàsicament, de cop i volta apareix a les eleccions espanyoles del 2015 -les declaracions d'Oliu eren de mitjan 2014- i es col·loca com a quarta força política. Recordem que el 2008 s'hi van presentar per primera vegada i van treure el brillant resultat de 0 escons. Alhora Podem també es va anar desfent com un terròs de sucre, electoralment i també a nivell ideològic, com hem vist quan ho cedien tot, en les darreres negociacions, amb l'únic objectiu de ser al govern.

I com dèiem tot està aplanat després d'unes eleccions, les del passat 28 d'abril, en què els resultats no van ser els desitjats: el PSOE guanyava, però no suficientment, i necessitava el suport dels independentistes i de Podem, és a dir, els enemics de l'estat ja que la dreta, en totes les seves tipologies, no estava disposada a donar-los suport. I per no pagar el preu d'un govern suportat pel dimoni amb banyes i cua hem arribat a unes noves eleccions. I ara, 15 dies després de la convocatòria, ja tenim la notícia del partit de dreta més central que s'obre a facilitar la investidura del PSOE, els que totes les enquestes diuen que serà el vencedor. Així, doncs, ja hi tornem a ser: tot lligat i ben lligat. Que ningú no pateixi partits que s'han tirat els plats pel cap s'acabaran entenen amb l'objectiu que l'estabilitat de l'Estat no depengui de qui el vol destruir. Però bé, el veredicte el diran les urnes. I si l'independentisme és fort potser no n'hi ha prou amb un PSOE-Ciutadans. I hi ha la possibilitat de tornar a posar sobre la taula la necessitat d'una negociació política per resoldre el problema català. Un independentisme, que en el meu article previ al 28A hi deia que s'hi presentaven totes les opcions habituals en els darrers temps: Junts per Catalunya, ERC i la CUP (aleshores només una meitat, ara sencer). I en aquestes, potser fins i tot hi trobem Primàries. I no oblidem que tard o d'hora, i segurament més aviat d'hora, sortirà la sentència que certificarà el que tots ja sabem que es condemnar els membres del govern i la presidenta del Parlament per uns delictes inventats. I la resposta ha de ser contundent i duradora i els darrers dies ja hem anat sabent les primeres accions: manifestació, marxes, vaga. I una acció a afegir és el vot a les eleccions del proper 10 de novembre. Que se'ns senti!

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: