OPINIÓ – Joana Pujol: Encara depèn de nosaltres

I amb la ressaca poc païda de l’ultima Diada, ens segueix costant a tots plegats arribar a conclusions grandiloqüents sobre estratègies diverses – unitàries o no- , sobre possible conseqüències d’allò que un dia en diguérem “procés”, o sobre quina es la millor manera de canalitzar l’energia política col·lectiva que segueix existint.

Fa pocs dies, algú prou eloqüent va dir que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram mes de dignitat I un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre.

I ara toca perquè ara es l’hora i perquè així ens han dit que havia de ser, esperar la sentència. I reaccionar amb fermesa i contundència –però a la catalana- a una sentència, que, malauradament, pinta que poc ens sorprendrà. Les propostes ja han començat a caure del cel: un tsunami democràtic, que el Polònia va il·lustrar amb encert la setmana passada a ritme de La Trinca, i una atura de país d’un dia, que això de dir-n’hi vaga general diu que fa massa revolucionari, que nosaltres som aquells que fem les manifestacions més netes de la història d’Europa.

Potser el que toca començar a posar damunt la taula avui, mal ens pesi, són algunes clarificacions. La veritat cou, que diria aquell, però a aquestes alçades de la partida, més val saber-ho i dir-ho. I llavors, en tot cas, prendre les decisions pertinents, tots i cadascun de nosaltres.

Ser independentista –realista-, al setembre del 2019, significa en primer lloc rebentar la premissa que hi ha alguna mena de possibilitat real d’acord amb l’Estat. Ells ja s’hi esforcen, per activa i passiva, a conduir-nos generosament cap a aquesta conclusió, però sembla que a alguns la lògica aclaparadora no els combina bé amb el vestit electoral.

Partint d’aquí, la independència, com qualsevol procés de canvi polític, té uns costos. I hem de prendre la decisió adulta sobre si estem disposats a assumirlos o no. Els partits ja ens van mostrar les cartes, quan van anular la declaració d’independència el 10 d’octubre, quan van assumir la convocatòria de les eleccions del 21-D, quan van acatar amb més que generositat el 155, o quan es van negar a investir a Carles Puigdemont.

Però no són només ells qui tenen la responsabilitat moral d’assumir aquests costos. Tot i que, tant els partits com les entitats sobiranistes van oblidar-se de fer-hi massa èmfasi en els mesos previs al Referèndum, és prou evident que la independència té un preu, i que socialment també hem d’estar disposats a pagar-lo.

Perquè per aconseguir que Europa no només ens miri, sinó que també actuï, no n’hi ha prou amb una “aturada de país” d’un dia o d’unes hores. Cal que dur-hi una setmana, dues, un mes, per tal que tingui un impacte real i directe sobre l’economia espanyola. I això comporta, en primer lloc, tenir sindicats propis forts i potents, que siguin capaços d’organitzar-ho i gestionar-ho. En segon lloc, comporta un sacrifici personal i col·lectiu. Què ens pensàvem? Que ens sortiria gratis? Si no som capaços de fer aquest esforç econòmic a nivell personal, i el màxim que som capaços de cedir és un dia a l’any per anar a una manifestació polidament exemplar i comprar-nos la samarreta pertinent, potser és que no ho teníem tant clar això de la independència.

I parlant d’esforços i sacrificis, convé parlar també del cost humà de la repressió. Les normes de joc han canviat i les màscares han caigut. I ja sabem qui va guanyant aquesta partida, i no som nosaltres. Perquè la desobediència civil, tot i que sigui massiva, organitzada, i pacífica, ha tingut i tindrà conseqüències, sobre les nostres vides personals. Ho hem vist amb l’Adri, també ho hem vist amb la Tamara. I així va morir la força dels CDR’s. Partint doncs de la base que aquesta és l’única via que ens queda, potser toca decidir si el preu és massa alt per cadascun de nosaltres.

Potser no estàvem preparats. Potser no vam arribar mai a ser conscients de què suposava. I la realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les múltiples-últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’aplaçament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit gaire ben parats electoralment.

Així doncs, recomencem. Però ara sí, amb les màximes veritats damunt la taula. No som gent de renúncies, ni pactistes-a-canvi-de-res. I en els moments en què semblava que no hi havia farols possibles, hi hem estat, disposats a desobeir (fins i tot als nostres), a aturar-ho tot, a tirar endavant, malgrat les conseqüències àmpliament televisades. Si d’una cosa ens han de servir els dies d’octubre és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs del què molts pensaven.

I sí, cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos de vidres foscos, ni els processos d’alliberament s’han guanyat “de la llei a la llei”. Cal ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat personal i immediata. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: