OPINIÓ – Francesc Abad: 14F: resultats, valoració de la projecció demoscòpica, elements inquietants i escenaris polítics

Diumenge vam celebrar les eleccions al Parlament conseqüència de la inhabilitació del President Torra, d’un nou intervencionisme del #CartelDeLaToga, que és qui mana a l’estat espanyol, després del cop d’estat judicial que des de la segona legislatura Aznar estava en marxa.

Les eleccions del 14f al meu entendre estan marcades per 3 grans fets:

L’elevadíssima abstenció. Vam passar d’una participació del 79,09% el 21D del 2017 a una participació del 53,54% el 14F del 2021, amb 26 punts més d’abstenció que el 21D. Tanmateix, com que l’abstenció més o menys s’ha repartit i afectat tothom, no ha desequilibrat el resultat final. Tot i que plantegi interrogants

El nou triomf de l’independentisme. En unes condicions molt dures, després de tres anys de lluites internes insuportables, sense res a oferir, atrapats en una repressió que no cessa davant la qual ens mostrem impotents, l’independentisme ha resistit i, no només això, per primera vegada el % de vot independentista ha superat el 50%, el que és una fita històrica

El resultat final, la distribució de vot i escons entre les forces independentistes deixa un escenari polític de molt complicada gestió. Seguim instal·lats en aquest infernal escenari en el que tot i que la independència creixi en suports, les possibilitats de configurar majories sòlides per fer-la no només no hi són, sinó que enguany encara s’han complicat més

Si m’ho permeteu, abans de seguir amb l’article i les meves reflexions m’agradaria revisar el nivell d’encert o desviació de les projeccions demoscòpiques que vaig fer, a partir de les dades de les enquestes que anàvem coneixent, abans de les eleccions.

En general crec que vaig poder projectar amb força encert quines eren les tendències demoscòpiques que en relació als diferents partits i blocs trobava a les dades de les enquestes. De fet només hi ha una dada que, tot i molt petita, ha tingut un impacte en les projeccions que vaig fer. Sense el biaix d’aquesta petita dada, que no vaig poder detectar, la previsió que havíem efectuat és talment la que s’hauria donat.

Si recordeu, i si no ho recordeu ho podeu consultar als meus articles, amb les últimes enquestes em vaig atrevir a pronosticar que l’evolució de Junts els estava aproximant a poder guanyar les eleccions, atès que dels tres que estaven amb forces igualades al capdavant, el PSC semblava haver aturat el seu creixement i ERC presentava indicadors negatius.

I de fet això hauria estat així si PDeCAT no hagués finalment arrossegat, per la seva extraordinària sobreexposició mediàtica pel fet d’haver-se quedat amb tots els drets que el 21D s’havia guanyat Junts i per la intervenció, contra el que ell mateix havia dit, de Mas en el tram final de campanya. Això va fer que PDeCAT, evidentment no hagi entrat, tal i com ja havíem dit, però sí que hagi arribat als 77.000 vots. Abans d’iniciar-se la campanya electoral, quan Junts encara estava en fase de “constitució” (finals de novembre del 2020) vaig publicar que PDeCAT podia emportar-se fins a 64.479 vots que havia tingut Junts el 21D. En aquell escenari ERC quedava pel davant de Junts. Però un cop iniciada la campanya la projecció d vot cap a PDeCAT va baixar, i les meves projeccions, amb les enquestes a una setmana de les eleccions, els situaven entre els 30-35 mil vots, tots provinents d’antic votant de Junts el 21D. En aquest escenari ja Junts es projectava amb una tendència de vot que els podia fer guanyadors de les eleccions, en tot cas, quedar pel damunt d’ERC. Però, com deia abans, l’impacte de la sobreexposició mediàtica de PDeCAT i l’entrada en campanya de Mas d’alguna manera va fer recuperar intenció de vot a PDeCAT l’última setmana, i això els va projectar als vots que van tenir el 14F.

Sense la intervenció de Mas PDeCAT difícilment hauria recuperat la intenció de vot que tenia abans inici campanya. Sense la intervenció de Mas, que es va acabar emportant a PDeCAT uns 30 mil vots que fins aleshores totes les enquestes situaven a Junts per Catalunya, Junts hauria estat clarament la guanyadora, en escons, de les eleccions del 14F, amb 34 escons.

Sí, en les anàlisis que vaig fer era evident que PDeCAT no entrava, però no vam tenir prou dades, en el tram final, per veure l’impacte de la intervenció de Mas, que tot i que petit, fou suficient per evitar la victòria de Junts. Si aquests 30 mil vots que fins la intervenció de Mas estaven a Junts, haguessin seguit a Junts, Junts hauria guanyat les eleccions, tal i com projectàvem les tendències indicaven.

Perquè de fet si ens hi fixem, en relació al 21D, aquest 14F el món d’ERC perd més vot que el món de Junts del 21D. ERC perd 332.254 vots, i Junts 303.172 (comptat Junts 21D vs Junts 14F i PDeCAT), és a dir, que els indicadors negatius que vèiem en relació a ERC eren correctes.

Tanmateix en aquest context, a partir de la intervenció de Mas, ERC acaba fent valer la seva fortalesa organitzativa, i malgrat perdre més vots, maximitza suports, i aconsegueix quedar per primera vegada, 1 escó pel damunt de Junts.

 

Bloc unionista del Règim del 78:

Pel que fa al PSC també, com projectàvem, ha tingut un bon resultat, mica per sobre potser del que segons últimes enquestes jo pensava estarien. En aquest cas el joc múltiple de les abstencions creuades hi ha fet molt. Fixem-nos que el PSC, en relació al 21D, només té 46.199 vots més.

Però és que, tal i com ja havíem dit, la desfeta de C’s ha estat èpica, molt superior a la que pronosticaven les enquestes. Perdre 951.829 vots que van tenir el 21D és molt bèstia. Això els ha situat en l’actual residualitat. Sens dubte el PSC n’ha rascat una bona part, però qui més se n’ha beneficiat a estat VOX, i els seus 217.883 vots, pràcticament tots provinents d’antics votants de Cs

Seguint amb els partits del Règim del 78, els grans mimats del règim, els Comuns, aquestes eleccions s’hi han deixat, han perdut, 131.734 vots en relació al 21D.

I el PP se’n va al grup mixt, perdent 76.603 vots.

De fet la suma de guanys i pèrdues del bloc del Règim del 78 (PSC, VOX, Comuns, Cs i PP) en relació al 21D els situa amb 896.084 vots menys.

Si tornem al bloc independentista, la millora de resultats de la CUP es produeix perquè només perd 6.159 vots en relació al 21D.

Finalment, en aquest bloc, també tenim la desfeta del sector més tòxic de l’independentisme, les Primàries Waco i els seus 5.940 vots i els usurpadors del FNC i els seus 4.976 vots, també han passat directament a la paperera de la història -i la vergonya-. Ah, i no me n’oblidi, l’esperpent del PNC de la Pascal i els seus 4.583 vots.

Sumes i restes fetes entre 21D i 14 F, el bloc indepe s'hi ha deixat, en aquestes eleccions, 626.086 vots.

 

Valoració dels escenaris projectats

Ara mateix hi ha dues dades que a mi em posen una mica de mala llet, però també, una d’aquestes dades, a banda de posar-me de mala llet, m’interpel·la, ens interpel·la crec que ens obliga a reflexionar a tots.

La primera de les dades és aquesta a la que ja he fet referència, de que sense la intervenció de Mas, d’acord a les dades de totes les enquestes, no haurien marxat aquests 30 mil vots que tenia Junts durant la campanya i que finalment, a partir intervenció en campanya de Mas, van acabar a PDeCAT.

Evidentment que tothom és ben lliure de votar el que vulgui, només faltaria. Però resulta que un partit, PDeCAT, que va passar-se tota la campanya criticant la CUP, dient que ells eren la garantia de que la CUP no pogués manar… i la intervenció de Mas és la que ha impedit que Junts guanyi, que Junts i ERC poguessin governar amb majoria absoluta, i la que ha abocat el país, si no hi ha un miracle, a quedar en mans de la CUP i dels Comuns. Quin gran negoci. Quins pebrots. En fi. Slokai. Ara sí que Mas ha entrat a la paperera de la història, però ell solat i provocant un escenari infernal.

La segona de les dades és aquests sis-cents mil vots indepes del 21D que aquest 14F no han votat. Sí. La situació de pandèmia. Ho entenc. Afecta a tothom. Pors, de tot. Però no puc evitar pensar una cosa. L’1-O vam sortir a votar i ens estaven apallissant brutalment. I no ens va importar. Allà vam ser-hi`. Dos milions de Sí votant l’1 d’octubre. I també dos milions de vots votant independentista el 21D (Junts, ERC i CUP). I ara, aquest 14F, 600 mil vots menys, ara, aquest 14F un milió quatre-cents i pico mil vots indepes (comptant-hi tothom).

Sí, ja sé, Còvid. I els indepes som igual d’humans que la resta, i tenim les mateixes pors i temors. Sí, tot això ja ho sé. Però fins ara els indepes teníem una cosa que ens feia una mica diferents: la nostra motivació.

La nostra motivació ens permetia fotre manis de milions de persones al carrer, muntar l’1-O i que dos milions de votants indepes desafiessin les hòsties de la policia nacional i de la guàrdia civil. La motivació és un dels motors que, en tots els àmbits, mesura l’èxit. Esportivament es parla de motivació per explicar victòries. Laboralment es parla de la motivació dels treballadors com una de les claus de l’èxit empresarial. I així en tot.

Fins ara els indepes podíem presumir de motivació. Digueu-nos què cal fer, que ho fem.

Més enllà, com deia, del factor humà, em pregunto fins a quin punt en aquests menys de 600 mil vots indepes en relació al 21D no hi ha, també, falta de motivació. I no tinc resposta. Però em preocupa. I em cabreja. Portem 3 anys de baralles i de caos, sense fer res i sense saber cap a on anem. I això pot estar passant factura. Sí, molt discurs d’eixamplar base, però el que estem fent, potser, és cremar les nostres bases, perdre credibilitat, desmotivar. I la independència, sense una motivació extraordinària, no la farem mai.

Només que cent mil dels vots que vam tenir el 21D els haguéssim tingut aquest 14F, no s’haguessin quedat a casa, la victòria independentista hauria estat èpica, gloriosa, i hauria marcat un definitiu abans i després. Ja no dic tots els que vam tenir, dic només cent mil dels que vam tenir, repartits entre ERC, Junts i CUP, i l’escenari polític que hauríem tingut aquest 14F hauria estat m’atreveixo a dir gairebé definitiu.

Aquesta dada ens interpel·la a tots. Més enllà del factor humà, deixar-nos pel camí més de 600 mil vots, amb tot el que implica també de pèrdua de motivació, ens interpel·la a tots.

O deixem de fer el ruc, o això pot pintar malament. Les europees del 2019, que són les que des de 21D 2017 més vot indepe havien tingut, ja estàvem en 1.700.000 vots indepes, tres cents mil menys que el 21D. I ara, aquest 14F, 600 mil menys. Sí, el factor humà, però potser també el factor motivacional, és a dir, l’impacte de no estar fent les coses bé, l’impacte de tres anys evidenciant, des del primer dia, una divisió interna insuportable.

Hi ha qui vol “justificar” aquesta estratègia divisiva com una porta que ens obre a noves majories, a sumar suports. Doncs això és rotundament fals. Ho mirem com ho mirem. Ho mirem com he explicat més amunt o ho mirem en el suport social a la independència a les enquestes del CEO: el més alt suport a la independència en la resposta Sí/No a la independència el vam tenir juny i octubre 2017, amb un 49,4% i un 48,7% respectivament. Sí, en els moments de màxima determinació i unitat (com a mínim de cara enfora) de l’independentisme. Ara, el darrer trimestre del 2020 el suport a la independència ha arribat a un dels seus nivells més baixos demoscòpicament, del 43,6%, fins a 6 punts per sota del que teníem al 2017.

Alerta doncs. Les dades ens interpel·len a tots i no s’hi val fer el trilero.

A les portes d’una de les decisions més transcendents pel que fa a la independència i la nostra generació

El resultat electoral del 14F és, com ja he dit abans, molt enverinat.

Per una banda majoria indepe claríssima: 33 ERC, 32 Junts i 9 CUP, un total de 74 diputats indepes, i més del 50% del vot.

Però per una altra banda, i en absència de cap majoria absoluta clara per governar, la decisió transcendent a la que assistirem els propers dies o les properes setmanes, i que determinarà totalment el futur de la lluita per la independència, és la que haurà de prendre ERC, la que només pot prendre ERC:

ERC aposta per un govern independentista, amb Junts i CUP com a socis i/o aliats parlamentaris?

O ERC aposta per un govern no independentista, donant entrada com a soci principal als grans masovers del Règim del 78, els Comuns?

Junts ja s’ha ofert a ERC per donar suport a un president d’ERC, tal i com ERC abans havia donat a Junts. La gran diferència, substancial diferència, radical diferència, és que Junts sempre ha integrat a ERC als seus governs, és a dir que corresponia al seu suport formant una coalició de govern, però ara algunes veus des d’ERC reclamen aquest suport a Junts mentre se’ls exclou de tot, se’ls aparta, no s’hi pacta.

És molt difícil dir què passarà, com aniran les coses.

Les tensions són evidents. Avui mateix hem tingut el manifest dels de sempre, amb Tardà i Comuns, per un pacte “d’esquerres” (ERC, CUP i Comuns). També, i això m’ha sabut especialment greu, la Dolors Bassa demanant marginar, excloure, al 42% dels independentistes del seu govern. I dic que m’ha sabut especialment greu, des del màxim respecte que tinc a la Dolors Bassa, pel que implica el que avui ha demanat. O sigui, que cal excloure aquest 42% d’independentistes que representa Junts, que cal excloure els qui, com ella, pateixen aquesta cruel repressió de l’estat en forma de presó, com són tots els presos de Junts, i que cal formar govern amb el Règim del 78, amb els Comuns, que són una creació del Règim del 78, com en el seu moment ho fou C’s, per combatre l’independentisme. Cal excloure als qui pateixen repressió, i cal pactar amb els repressors, cal formar govern amb aquesta delatora de la Jèssica Arrimadas que anava ensenyant el seu vot perquè la justícia pogués actuar contra els diputats independentistes. No ho entenc.

Però això, amics i amigues, és el que es decidirà els propers dies, bàsicament el que decidirà ERC: si governar amb el Règim del 78, amb els Comuns, i per tant aparcar la independència, o si governar amb Junts i mantenir les portes obertes a poder fer la independència.

El món d’ERC, aquest 14F, ha perdut més vot en relació al 21D que el món de Junts, però el joc brut de PDeCAT contra Junts ha permès a ERC ser la primera força independentista. ERC representa el 44% del vot independentista, i té 33 diputats. Junts representa el 42% del vot independentista i té 32 diputats. La CUP representa el 14% del vot independentista i té 9 diputats.

Mai fins ara la força independentista que quedava en primera posició no havia volgut excloure a l’altra força majoritària en la representació de l’independentisme.

Per primera vegada, aquesta primera vegada que ERC ha quedat la primera entre les forces independentistes, són moltes les veus en el seu món, en el món d’ERC, que el que volen és excloure al 42% dels independentistes. Això no havia passat mai. I potser no acaba passant, tant de bo no acabi passant! Però massa veus en el món d’ERC demanen que passi.

Després de tres anys de calvari i divisió, d’incapacitat de bastir una estratègia independentista comuna, si ara aquestes veus dins del món d’ERC que tot el seu projecte polític passa per excloure al 42% de l’independentisme, al preu que sigui, fins i tot, com proposen, pactant amb els representants que el Règim del 78 ha posat a disposició d’ERC, els Comuns, la fractura a l’independentisme pot ser definitiva.

Perquè el preu a pagar per ERC al Règim del 78 per aquest pacte que exclogui a gairebé la meitat de l’independentisme és aparcar la independència. No dic renunciar, dic aparcar.

En aquest escenari, en el que l’estratègia d’una part de l’independentisme majoritari sigui la d’excloure, marginar, a l’altra part de l’independentisme majoritari, la que defensa mantenir obert el conflicte per fer la independència, ambdues amb pràcticament mateixa representativitat, de la divisió independentista passaríem a la confrontació independentista, i de la falta d’estratègia compartida passaríem a dinamitar tots els ponts.

Si ERC opta per un govern independentista, malgrat totes les incerteses, l’escenari de negociació i acord d’una estratègia independentista compartida, que no serà la de cap dels tres, sinó una confluència de les estratègies dels 3 (ERC, Junts i CUP) serà més viable que mai. Qui representa el 44% no pot imposar la seva estratègia a qui representa el 42% i el 14%. I qui representa el 42% tampoc pot imposar la seva estratègia a qui representa el 44%. Ni qui representa el 14%. Un govern independentista voldria dir acceptar que cal un espai de confluència per dissenyar una nova estratègia compartida, que no sigui la de cadascun, sinó la de tots.

Així les coses només puc dir que ens hi juguem molt, en les decisions dels propers dies, i que pot passar qualsevol cosa. Tant de bo s'imposi el sentit patriòtic, treballar per reconstruir el "nosaltres independentista" que ens ha permès arribar més lluny que mai, treballar sense excloure cap independentista, amb lleialtat, amb responsabilitat i amb humilitat. Però també amb determinació.

En un dels meus últims articles acabava dient això:

"Perquè dilluns vull, necessito, desitjo poder-me fondre en una abraçada infinita (ni que sigui virtual per totes aquestes coses del Covid) amb els companys d’ERC i de la CUP. Vull, necessito, desitjo, aquest nou dia que deixi enrere tot el que en aquests anys només ha fet que dividir-nos i desgastar-nos. No cal dir-nos res. Simplement cal aquell silenci del compromís compartit per tornar-nos a sentir tots part d’aquest “nosaltres” independentista sense el qual no hi ha independència possible."

Ho mantinc. Ho vull i ho necessito. Crec que la majoria ho volem i ho necessitem. No hi ha independència possible sense això!

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: