OPINIÓ – Diana Coromines: Sant Jaume o la plaça dels folls

Aquests dies de pre-Diada m'he vist amb diversos amics de fora. Diputats i representants d'alguns països ens donen suport incondicional, aparentment impertèrrits davant la reculada flagrant que ha fet la Generalitat. Venen d'Escòcia, Flandes o el Vènet, any sí, any també, tant si plou com si fa sol (alguns des d'aviat farà un parell de lustres), amb la il·lusió de passar uns dies agradables a Barcelona, comentar la jugada al més alt nivell ‒o fer-se'n la il·lusió‒ i enfortir-se de cara als seus votants als països respectius, on la independència també és una fita en horitzons més propers o més llunyans.

A diferència dels nostres, però, molts d'aquests diputats no estan per històries quan es tracta de defensar allò que és seu. «Seu» no pas en el sentit de preservar un sistema de fidelitats basat en les paradetes opaques dels partits, amb tots els sous i prebendes que hi van associats i que, a Catalunya, té collats de mans i peus els polítics, incapaços de desfer-se de la dinàmica partitocràtica espanyola i de trencar un pacte entre elits que ve de lluny. «Seu» en el sentit nòrdic del possessiu, d'allò que és de tots i que el poble reclama, de l'allemansrätt suec, del bé comú; d'allò que et fa sentir part d'una cosa superior, que omple de sentit i relliga els objectius polítics petits i aïllats.

Aquests amics nostres de fora, que porten el llaç groc amb orgull i es mostren comprensius amb el discurs sensacionalista que ens encadena a Lledoners ‒fins i tot són capaços de fer seu, amb una copa de vi a la mà, l'argument absurd de l'eixamplament de la base i la manca de legitimitat‒, a casa seva no en compren cap, de retòrica barata que posi en perill l'objectiu nacional. Els flamencs, per exemple, ja fa dècades que han donat el màxim poder a la llengua del país; amb fets, no amb polítiques buides, i encara menys defensant el francès. Quan els valons diuen ‒a l'inici d'unes negociacions difícils per formar un govern que ja es veu que naixerà guerxo‒ que no volen ser governats per flamencs, aquests responen que és per aquest motiu que volen marxar: «perquè no ens governeu vosaltres». La ultradreta, mentrestant, guanya terreny alhora que rebutja tota negociació amb els valons.

Dilluns pensava en tot això, sortint d'una reunió amb un d'aquests amics, quan a Plaça Sant Jaume em vaig trobar un espectacle digne de pel·lícula neorealista italiana. Un ciutadà benintencionat, panxut i seriós, es va posar a recitar davant l'Ajuntament ‒potser perquè davant la Generalitat hi havien muntat un gran escenari de festa major que entorpia el pas‒ els noms de tots els presos i exiliats. No es va deixar ningú; projectava la veu per tota la plaça i anunciava un «llibertat» abans de cada nom. A continuació va entonar uns Segadors desafinats però amb una veu de baríton que feia posar la pell de gallina. Cantava amb tant sentiment que aviat una colla encuriosida de turistes i locals va fer rotllana al voltant seu.

Abans que pogués acabar, un noi amb aspecte d'immigrant va increpar-lo: «Mentira! Todo es mentira!», li deia. «Catalanes banqueros, judíos, masones! Todo por el sueldo!». Anava i venia del carrer Ferran fent crits, sense decidir-se a marxar, i la seva bogeria amb el punt lúcid dels folls em va fer pensar en totes les places, dins i fora de Catalunya, on ens estan fent quedar com uns sonats. Segur que això, els diputats de llaç groc que ens visiten, a casa seva no ho permetrien.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: