OPINIÓ – Diana Coromines: L’invent que els esclatarà als dits

Els primers a avançar el pacte entre PSOE i Podemos van ser els noruecs, fa tot just una setmana. En una entrevista al diari clàssic de les esquerres Klassekampen, Espen Barth Eide, ex-ministre d'exteriors i de defensa del tercer govern Stoltenberg (actual secretari general de l'OTAN), deia que el millor que podia fer Sánchez era descartar una große Koalition i acostar-se a Podemos. Però si aquests governs són freqüents als països nòrdics, on la dreta i l'esquerra solen fer aliances amb partits petits dins del seu espectre, a Espanya això no es pot replicar sense tenir en compte la variable de Catalunya. O més ben dit: es pot aplicar, però segurament no tindrà els efectes que els noruecs preveuen i és possible que als espanyols l'invent els esclati als dits.

Eide aconsellava a Sánchez, aprofitant que Madrid acollirà la conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic aquest desembre, que faci un discurs ecologista perquè «el debat a Espanya passi de girar entorn de Catalunya a centrar-se en el clima». També preveia que hi hauria una fuga de vots del PP i Ciutadans a favor del discurs ultranacionalista de VOX, i li recomana, aprofitant la divisió de la dreta, que tanqui files amb les esquerres per rebaixar la tensió amb els catalans. Eide i Stoltenberg no tenen en compte, però, que la qüestió catalana està deixant de ser una qüestió d'estètica i que l'«apoyaré» de Zapatero forma part d'un altre temps. La ingenuïtat dels catalans i, sobretot, la lleugeresa amb què s'ha sacralitzat una idea banal de pacifisme per frenar les ambicions nacionals, els últims anys han patit grans erosions.

Entre el 2005 i l'octubre del 2019 han passat ‒a grans trets‒ un estatut aprovat, mutilat, tornat a aprovar i rematat definitivament, un referèndum que les elits catalanes van intentar boicotejar, i un 155 falcat dalt d'un PSOE que ara, pactant amb Podemos, figura que ens farà remenar la cua i empassar-nos l'autonomia de pa sucat amb oli que, si els vaga, ens voldran vendre. Aquests últims anys, a més, han entrat en joc dos factors que ajuden a aclarir les coses i que cada vegada antagonitzaran més: unes institucions catalanes col·laboracionistes i un moviment popular que ha matat el lliri i surt al carrer cada cop més al marge de les consignes d'un govern que el vol controlar.

Mentre nanos i vellets tallen carreteres i s'enfronten a la policia, el parlament aprova en veu baixa renunciar a accions unilaterals i alhora utilitza de manera pornogràfica els mitjans del règim per ensenyar com juga al gat i la rata amb la justícia espanyola, temptant-la amb l'enèsima proposta a favor del dret a l'autodeterminació com si ells no tinguessin res a veure amb el boicot que va impedir l'aplicació de l'1O. Però com més gratuïtes siguin les renúncies del parlament i més ens recordi amb resolucions obscenes que els nostres representants ens prenen el pèl ‒sobretot si la Generalitat continua pegant i mutilant independentistes al costat de gendarmes i tricornis‒, més grans seran les protestes al carrer.

Fa un any Torra va començar a dir, primer en privat i després obertament, que molta gent hauria d'anar a la presó i passar gana. Potser el dejuni col·lectiu i l'«apreteu, CDRs!» només eren una fugida endavant, un llançar-se al buit per compensar la seva incapacitat manifesta per liderar el país i crear el famós «momentum» polític que ens tornaria al 3 d'octubre. El cas és que un any després els manifestants surfegen el tsunami del govern a cada crida que aquest fa, i es creixen davant dels dòbermans de la Brimo. De revoltes i esclats de rauxa populars n'hi ha hagut moltes, a Catalunya, però ara no només s'aixequen sobre la frustració sinó sobre un fet que marca una diferència fonamental: el poble, avui, té estudis. Les revolucions que a la llarga prosperen són les il·lustrades.

El que els laboristes noruecs potser no tenen en compte és que Podemos, per més progressistes i d'esquerres que siguin, quan arriba el moment de la veritat són covards i anticatalans ‒com tots els espanyols. La seva adhesió nacional, el país on creixen i prosperen, és Espanya; és en aquest marc que fan aliances, s'il·lusionen o es desil·lusionen, i és per Espanya i la seva unitat que treballen, costi ulls, testicles o el que calgui. Si ERC facilita un govern de Sánchez i Iglesias, farem un pas de gegant en el procés de desintegració de l'actual classe política catalana. S'obrirà un esvoranc encara més profund entre els catalans i les seves institucions, i començarem a fer espai de debò als nous líders que han de venir.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: