OPINIÓ – Diana Coromines: El #metoo que se’ns menjarà vives ‒i vius

Com sempre que toco un tema sensible a Twitter procurant no enfangar-me en el llot tronat de la llàgrima i el copet a l'espatlla, el meu fil sobre el cas Plácido Domingo ha causat rebombori. M'han acusat de coses molt grosses: de ser d'ultradreta, «més masclista que els homes» i fins i tot nazi. Per algú de família republicana, néta de l'exili, socialdemòcrata des que tinc ús de raó, defensora de l'estat del benestar i educada sense cap marca de gènere, no està gens malament. Ara que ‒sembla‒ ja s'ha esbravat tothom, em proposo de fer unes quantes reflexions. No sé si servirà de gaire, perquè és molt més fàcil insultar i seguir la veta al ramat que no pas analitzar les coses de manera crítica i sense prejudicis sectaris. En l'àmbit del masclisme i dels abusos sexuals, igual que en qualsevol altre, les històries que esbomben els mitjans haurien de complir unes exigències mínimes de qualitat informativa abans d'empassar-nos-les senceres com si fóssim bestiar remugant que es limita a engolir i regurgitar. Però com diu la periodista i escriptora italiana d'esquerres Leonetta Bentivoglio, compromesa amb la lluita contra la ultradreta, el #metoo és un moviment «relliscós», on és gairebé impossible qüestionar res sense sortir-ne malparat. 

Nou dones, vuit cantants d'òpera i una ballarina, acusen Domingo d'haver-les assetjat sexualment aprofitant la seva posició de poder i amb promeses d'ajudar-les en la seva carrera professional. La notícia s'escampa i aviat Domingo es converteix en un depredador sexual, que en tertúlies i xarxes apareix al mateix nivell que un violador o abusador de menors. Així és com la premsa està venent la notícia, i així l'està regurgitant l'opinió pública nostrada. Llegint l'story llançada per Associated Press, però, no cal ser cap geni per veure que en tot aquest afer hi ha forats per omplir i peces que, per ara, no encaixen. Per començar, l'única denunciant que signa amb nom i cognoms presumia fins fa poques hores al seu perfil de LinkedIn (ara misteriosament tancat) d'haver tingut «la gran sort» de cantar amb Plácido Domingo. Patricia Wulf, que ha actuat a l'Òpera de Washington i en principi no tindria cap necessitat d'esmentar, al seu currículum públic, un monstre fastigós que diu que li ha fet la vida impossible, explica en un vídeo que després de cada funció, Domingo se li acostava ben a prop i li deia: «Patricia: que vas cap a casa?».

Fa una mica de riure pensar que una dona a la quarantena, amb un nivell acadèmic i intel·lectual prou elevat per cantar en òperes prestigioses, a final dels anys noranta i en un país occidental no fos capaç de defensar-se amb un cop de puny a la taula de les insinuacions d'un cantant, per més sènior que ell fos. De fet, la gràcia del cas ‒per dir-ho d'alguna manera‒ és que sí que va ser-ne capaç, amb cop de puny o sense. Ella mateixa explica que la relació mai no va passar d'aquí. Una altra denunciant revela que al final no li va quedar més remei que anar-se'n al llit amb Domingo per por d'engegar a rodar el seu futur. A banda del problema greu de l'anonimat (que, sense l'existència de proves documentals ni cap denúncia penal, deixa el testimoni despullat del pes innegable que com a mínim li donaria el fet d'arriscar la seva persona sencera posant-la com a aval d'allò que explica), se'ns planteja el problema de la lògica processista. El dilema entre comprar el discurs de la por i la feblesa ‒sigui induïda pels espanyols, per malfactors corruptes o assetjadors sexuals‒ o creure en tu mateix i el futur, que és l'única manera de fer possible qualsevol revolució. De la tristesa indescriptible que em provoca que una dona preparada, a aquestes altures ‒anys noranta o dos mil, tant és‒ pugui considerar que un home és Déu, prefereixo ni parlar-ne.

El cas de Wulf ‒hi insisteixo: l'única denunciant que es pot tenir en compte si no volem acabar fent rumorologia, i més quan l'única dada que se'ns ofereix per deixar-nos més tranquils sobre la veracitat dels testimonis anònims és que «amics seus» (que no apareixen citats enlloc) han confirmat les acusacions‒ m'ha fet pensar en una cosa que em va passar fa anys, poc després d'haver acabat la carrera. Feia pràctiques d'intèrpret de conferències en un congrés, i el iaio que se suposava que em feia de mentor va intentar magrejar-me dins la cabina fosca. Com que ja no era una adolescent i tenia certes taules, no em va costar gaire escapolir-me'n. El sector de la traducció simultània, creieu-me, és tant o més tancat que el de la faràndula, però ni per un moment em va passar pel cap tornar a posar els peus en aquell catau. Potser perquè m'havien educat amb la idea que amb l'esperit ‒i per tant, tampoc amb el cos‒ més val no fer-hi bromes, perquè són les úniques coses realment valuoses que tenim. 

Però què hauria passat ‒i això és clau per llegir el cas Plácido Domingo sense xaronismes ni anàlisis d'encefalograma pla‒ si aquell home hagués estat un violador? Aquesta és la pedra de toc per distingir entre un vell verd o un home sense escrúpols que intenta treure partit de la seva posició de poder, i un autèntic criminal que no està per històries. No cal dir que si el meu mentor hagués estat un violador la cosa hauria acabat com el rosari de l'aurora, com passa cada dia a tantes dones en carrerons foscos, festes de barriada o tantes altres situacions on un degenerat ‒o tota una colla, com darrerament s'ha posat de moda‒ viola una persona indefensa. És evident que aquest no és el cas de Plácido Domingo, i està per veure ‒si no volem caure en el periodisme groc i la tertúlia de bar llardós‒ fins a quin punt és un vell verd i un assetjador. Bentivoglio, amb una llarga experiència en l'àmbit del periodisme i la crítica musical, explicava l'altre dia a La Repubblica que el tenor sempre tenia al seu voltant una munió de dones que li feien la gara-gara i sovint era ell, que s'havia de defensar. Una vegada, explica Bentivoglio, en un hotel de París Domingo va demanar a uns quants periodistes que l'escortessin fins a l'ascensor per evitar que se li colés a l'habitació «cap d'aquestes dones joves i boniques que em persegueixen». Per treure'n l'entrellat, caldrà esperar a llegir les conclusions de la investigació que ha posat en marxa l'òpera de Los Angeles.

La pregunta que em neguiteja és: com es pot comparar, tal com han fet centenars de tuitaires aquests dies, l'intent d'assetjament a una dona adulta, lliure i moderna, amb una violació o amb els abusos de capellans a nens petits? Com es pot comparar Plácido Domingo amb l'horror de «la Manada»? Tinc amigues que van patir abusos quan encara anaven al parvulari. Com se les pot posar en un mateix sac amb tota una mezzosoprano feta i dreta, o amb una professora assetjada per un degà d'universitat, o per un company de feina? El perill d'aquesta banalització és immens, espero que ho sabrem veure a temps. Mentre hi ha la possibilitat de triar, tenim la possibilitat d'elevar-nos per sobre de la lògica processista que amenaça de destruir-ho tot. En canvi, les dones (i homes, que també n'hi ha) violades, o els menors que pateixen abusos, no tenen aquesta possibilitat perquè en el seu cas tot es redueix a un joc ras i patada al cap. Pel que fa als homes que m'acusen de masclista, sapigueu que en aquesta nova era que ho barreja tot i tot ho infantilitza, el #metoo també us pot esclatar a la cara com un boomerang. Fa pocs dies Jaume Barberà deia a Rac1, sense ni despentinar-se: «no em cal saber el nom d'aquestes dones. Si em diuen que han estat assetjades per Plácido Domingo, en tinc prou». O fem un esforç per apujar el llistó de l'exigència, ara mateix en caiguda lliure, o tots plegats ens hi farem mal.

«Però no totes som igual de fortes», em retreuen algunes tuitaires. Sóc conscient de la sort que he tingut de créixer en una família on em van educar per pensar i actuar amb llibertat, sense cap prejudici ni servitud de gènere. La meva mare solia explicar-nos a mi i la meva germana que, quan era adolescent, al cine de Sant Cugat una vegada uns nois més grans van grapejar-les d'esquitllentes a ella i una amiga. «Torneu-nos a tocar i us esclafo el crani», va bordar-los ella, i la brometa es va acabar. A la Universitat, anys més tard, totes les professores es queixaven que un dels professors més sènior, un capellà vell i xaruc, els tocava els pits. A la meva mare, però, no va gosar fer-l'hi mai. És cert que no tothom ha tingut com a exemple una mare tan forta i avançada al seu temps com la meva. Justament per això ho explico.

Ara podeu continuar dient-me que sóc una supremacista nazi, i us podeu rabejar tant com vulgueu en la mentida i l'autoengany, si us fa sentir millor. O podeu començar a fer l'esforç d'abandonar el victimisme i començar a canviar les coses de veritat. La cantarella bonista del «són ells, els que han de canviar» és l'excusa perfecta perquè tot continuï igual. O ens hi posem totes i ens proposem seriosament anar més enllà de les llàgrimes i les teràpies col·lectives de sèrie dolenta de diumenge a la tarda, fent un discurs honest que centri tots els esforços a fer evitables els crims sexuals que estan a l'ordre del dia, i a donar eines a les dones d'entorns més desfavorits perquè no hagin de ser les minyones de cap home, o la versió més idiotitzant del #metoo se'ns menjarà vives ‒i vius.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: