OPINIÓ – Bernat Tresserras: Es pot governar Espanya contra Catalunya?

I ara què? Aquest era el títol d'un col·loqui organitzat per Sapiens i Nació Digital el passat 30 d'octubre i que va comptar amb la participació de referents intel·lectuals de primer ordre en l'àmbit del sobiranisme. El debat pretenia trobar respostes a la pregunta de quins haurien de ser els passos a seguir per l'independentisme i el sobiranisme un cop dictada la sentència del procés. La primera resposta que els ponents del col·loqui van donar va ser força reveladora, «no ho sé, però…»

La tan pregonada i vindicada resposta institucional a la sentència ha quedat reduïda a una resolució declarativa al Parlament, sota amenaça judicial, i que ofereix més aviat poques perspectives resolutives. Un dels errors més evidents del procés ha sigut la constant generació d'expectatives que finalment no s'estava en disposició d'acomplir.

M'atreviria a dir que la desorientació és avui tant o més gran que abans de la sentència. Fóra bo que la indignació generada per aquesta que tanta gent considera absolutament injusta i desproporcionada fos canalitzada políticament de tal manera que reforcés les posicions dels represaliats, però això encara no està del tot clar, ja que la manca d'horitzons i lideratge complica aquesta capitalització. En qualsevol cas crec que és més rellevant poder avaluar l'impacte estructural que tindrà la sentència del 14 d'octubre i que podrem començar a veure d'aquí a un temps que no pas la situació conjuntural produïda fruit de la reacció en calent. Allò que els arbres no ens impedeixin veure el bosc.

El moment actual és complicat, i un dels pitjors errors que es pot cometre en política és el de cometre errors de lectura que et portin a conclusions errònies. Tot sovint l'independentisme queda atrapat en un marc de discussió molt estret i que esdevé cul-de-sac. Un carreró del qual és molt difícil sortir i des d'on costa molt trobar horitzons possibles d'avenç. En moments de bloqueig crec és positiu obrir la panoràmica i analitzar el conflicte des d'una perspectiva externa o dissociada de l'entorn o la bombolla en la qual tots vivim. Aquest és un exercici complicat perquè tots tenim els nostres apriorismes i tenim tendència a prendre unes dreceres analítiques que ens acaben portant sempre als mateixos llocs.

L'exercici en aquest cas ha consistit a deixar de banda l'impacte del conflicte en l'àmbit català i pensar en com afecte al conjunt de l'estat. En concret reflexionar al voltant de la següent qüestió: És possible la governabilitat i l'estabilitat a l'estat espanyol sense una resolució, més o menys, satisfactòria al conflicte polític català?

Començo.

El pròxim 10 de novembre se celebrarà a l'estat unes eleccions generals. Seran les quartes eleccions des de 2015. 4 eleccions en 4 anys. Acostumem a dir que el procés ha sigut una trituradora de polítics a Catalunya però el cert és que cap president espanyol ha sigut capaç, des de 2010, de presentar un projecte polític mínimament propositiu pel conjunt de l'estat a resultes de l'impacte de la crisi econòmica i la crisi amb Catalunya. De fet els 2 darrers grans projectes d'estat han estat l'Aznarisme i el Zapaterisme, dos projectes antagònics i tots dos fracassats.

Arrimadas deia allò que la política catalana estava segrestada pel monotema i que el procés era com una gran roda de hàmster que impedia parlar dels problemes reals de la gent. Jo li preguntaria si això no seria aplicable a la política espanyola.

Des de 2010 l'únic projecte capaç de generar consensos, precaris, però consensos al cap i a la fi ha sigut la política de contenció que no de resolució del conflicte català. Cap president de l'estat ha sigut capaç d'oferir un projecte per Catalunya després del fracàs estatutari i només ha pogut construir un projecte d'estat a través de l'articulació política del sentiment d'emergència nacional davant el "desafio independentista".

No obstant aquesta política de contenció ha generat consensos tan precaris que han sigut incapaços de falcar legislatures estables a l'estat. Ni durant el darrer període de creixement i recuperació econòmica els governs de l'estat s'han sentit prou forts per a generar un consens estable sobre quina ha de ser la resposta a l'embat plantejat per l'independentisme.

La crisi de legitimitat que l'estat pateix a Catalunya pot reforçar posicions conservadores a la resta de l'estat i ser utilitzada per la dreta per a construir uns nous consensos més reactius a la naturalesa plurinacional de l'estat, però això no es pot fer sense generar col·lateralment noves línies de fractura.

M'explico. L'estratègia de repressió judicial, policial i política contra l'independentisme pot ser efectiva a curt termini, però inevitablement anirà acompanyada d'una devaluació de la qualitat democràtica i d'un retrocés en drets i llibertats que afectarà altres col·lectius. L'estat enfrontarà durant els anys vinents diverses crisis estructurals i èpocals que exigiran una alta dosi d'habilitat deliberativa per a construir nous consensos socials i polítics. La crisi climàtica, la crisi demogràfica de desequilibri entre territoris, el xoc intergeneracional, la destrucció del vell contracte social fruit de l'impacte de la digitalització de l'economia. Totes aquestes crisis i d'altres que encara no som capaços d'anticipar generaran moviments tectònics que transformaran els ancoratges utilitzats per construir els consensos de la transició i que són els que avui tenallen les reivindicacions catalanes.

La incapacitat de l'estat per construir escenaris de resolució del conflicte català, són un molt mal presagi per enfrontar un moment de grans reptes globals com el que vivim. L'estat no té projecte per Catalunya i aquest fet no només té conseqüències a Catalunya sinó que afecta la capacitat de construir un projecte sòlid pel conjunt de l'estat. La deriva autoritària impactarà en altres moviments que plantegin desafiaments a l'estat i pot acabar debilitant, en aquest cas més enllà de les fronteres del principat, la legitimitat interna de l'estat.

Cronificar i enquistar un conflicte de deslegitimació interna a una part del territori que concentra el 15% de la població i el 20% del PIB d'un estat és una estratègia suïcida que només es pot entendre des de l'anàlisi d'un sistema de correlació de debilitats que genera uns equilibris enormement precaris i que impossibilita generar marcs estables des dels quals poder construir nous consensos.

L'independentisme no ha demostrat, de moment, prou fortalesa per imposar a l'estat una via democràtica de resolució del conflicte català, ara bé, cal no perdre de vista la incapacitat de l'estat per a relegitimar-se i a l'hora imposar la seva autoritat al conjunt del territori en els termes de victòria absoluta contra l'independentisme.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: