OPINIÓ – Bernat Tresserras: 1 d’octubre any II, sobre violència, independentisme i un dilema inexistent

Els darrers dies hem sigut testimonis d'una operació policial per part de la Guàrdia Civil contra militants i activistes independentistes als quals se'ls acusa de terrorisme.

El terrorisme és un concepte essencial per entendre la construcció cultural de les societats occidentals durant els darrers anys. L'estratègia de la guerra contra el terror impulsada per l'administració Bush com a resposta als atemptats de l'11-S suposa l'inici d'una estratègia a gran escala d'instrumentalització de la por com a catalitzador del replegament defensiu i el tancament conservador d'unes societats fins aleshores tendents a l'apertura i la integració. A Espanya, però, aquest ha sigut un vector central des de l'inici de la transició i un element aglutinador que ha sigut utilitzat ad nauseam per a falcar el règim del 78.

Pels que som profans en la matèria, el dispositiu policial de la darrera setmana contra els CDR semblava més aviat el de les tropes nord-americanes assaltant el refugi de Bin Laden que el d'una operació policial com les que estem acostumats a veure als informatius. Helicòpters sobrevolant domicilis, vehicles blindats, centenars d'agents amb armes llargues i el que potser és menys habitual, bona part de la premsa filtrant informacions sobre una operació i un cas que en principi estava sota secret de sumari.

Més enllà de les garanties processals sobre el procediment judicial i el seu desenllaç o les investigacions prèvies que poden presentar alguns dubtes raonables, el que s'ha desfermat és una batalla pel relat en la qual els partits, organitzacions i mitjans més afins a l'estat intenten vincular el moviment independentista amb la violència. Això passa pocs dies abans que el tribunal suprem dicti sentència sobre els presos polítics independentistes als quals se'ls intenta encolomar una suposada violència que ningú ha vist però que les acusacions de l'estat segueixen defensant.

Que el moviment independentista és eminentment pacífic és un fet prou acreditat en tant que transcorregut pràcticament un decenni des de l'inici del procés no es coneixen accions concretes i provades de violència organitzada. Malgrat tot, sembla evident també que hi ha una clara voluntat d'atribuir suposats comportaments violents i autoritaris a l'independentisme.

 

Quin interès té l'estat en atribuir una suposada violència a l'independentisme? Contra ETA viviamos mejor.

Que el qualificatiu etarra segueixi sent emprat habitualment en la política espanyola i catalana malgrat que la banda estigui ja dissolta és un indicador de fins a quin punt els sectors més reaccionaris de l'estat van perdre amb la dissolució de l'organització terrorista una de les principals eines de propaganda i mobilització electoral.

Que la portaveu de C's es presenti al ple del parlament durant el debat de política general l'any 2019 amb una fotografia de l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic de l'any 91 és simptomàtic. Podria haver portat una fotografia dels atemptats de les rambles de 2017 o bé una imatge de Robert Duvall a Apocalypse Now i recuperar la mítica frase "m'encanta l'olor de napalm de bon matí" que no hauria quedat més descontextualitzat.

Atribuir a qualsevol que posi en qüestió el règim monàrquic una suposada connivència amb la violència és una recepta d'èxit. Realment el missatge pot semblar grotesc, però què vols fer-hi si ho han fet tota la vida?

 

Un debat sempitern i un fals dilema

Un dels grans debats epistemològics que existeix d'ençà que els humans ens organitzem col·lectivament és sobre l'ús legítim o il·legítim de la violència.

Al llarg de la història, l'ús i abús de la violència ha tingut un paper central en la configuració del món tal com el coneixem. Només cal agafar un llibre d'història i fullejar-lo una mica per veure que guerres, assassinats i aixecaments armats formen part del nostre passat en tots els seus períodes.

Tradicionalment s'ha acceptat que els estats, igual que abans els regnes o imperis eren i són els agents encarregats d'organitzar i administrar un ús legítim de la violència mitjançant el monopoli d'aquesta. No obstant també s'ha legitimat en determinats casos la violència com a mecanisme d'autodefensa contra règims opressius i tirànics. Fidel Castro deia: "El camí de la lluita armada no és el camí que han triat els revolucionaris, és el camí que els opressors li han imposat als pobles".

Podem veure doncs com els mecanismes legitimadors per l'ús de la violència tenen un nivell raonable de discrecionalitat. Qui i com determina quan és o no legítim l'ús de la violència? Jo diria que no té tant a veure amb l'ús de la mateixa ni la capacitat justificativa sinó que ve atorgada per aquelles persones sobre les quals s'exerceix aquesta violència i també amb qui guanya i qui perd, ja que habitualment són els guanyadors els que escriuen el relat dels esdeveniments.

Però més enllà del debat epistemològic sobre la legitimitat de la violència hi ha un element més empíric i de major interès per analitzar la qüestió des d'una perspectiva factual, i és l'anàlisi de les conseqüències en l'ús de la violència.

Si analitzem els precedents, veiem que quan la violència ha sigut emprada per col·lectius oprimits o autoanomenats oprimits, la majoria de les vegades ha generat una repressió el doble de violenta i crua per part del poder establert.

La majoria de moviments que han emprat la violència per mirar de subvertir un ordre o statu quo que consideraven injust, han provocat precisament el reforçament d'aquest últim que ha trobat en l'aixecament violent dels opositors l'element legitimador necessari per desplegar una estratègia repressiva de major duresa.

El fracàs de la majoria de moviments armats no és element subjectiu, és una evidència empírica i quantificable. Per contra aquelles revolucions que han optat per vies d'acció no violenta presenten un major nivell d'èxit si bé no és tampoc un mecanisme d'èxit garantit.

Una de les possibles explicacions és que les expressions violentes, habitualment, generen un alt nivell de rebuig malgrat els esforços destinats a justificar-les o els suposats elements legitimadors que hi hagi darrere. Per contra les accions emprades mitjançant la no-violència generen elements d'empatia i agregació a persones que fins i tot poden no compartir els objectius últims d'aquestes accions.

Per tant l'ús de mitjans pacífics i no violents per subvertir un ordre establert, sigui quin sigui, no hauria de ser només un principi moral d'actuació, hauria de ser també un element estratègic clau a l'hora d'assolir els objectius fixats.

L'independentisme, doncs, no ha de defensar la no-violència només per uns suposats valors morals, ho ha de fer perquè és la millor via per assolir els seus objectius. Això que és tan evident, ho és també per l'estat que utilitza tots els mecanismes, lícits o il·lícits per portar el conflicte a aquell terreny en el qual se sent més segur, el de força, justament allà on sap segur que no pot perdre.

Avui que es commemora un any del referèndum del primer d'octubre crec que és interessant recordar l'impacte negatiu que va suposar per la reputació de l'estat la jornada refrendaria d’aquell 2017. La violència amb la qual la policia va reprimir els votants hauria estat molt més digerible si es pogués vendre com una resposta proporcionada a la violència exercida per la contrapart independentista. Afortunadament ningú ha plantejat, fins ara, un fals dilema que només ens porta a la derrota més estrepitosa.

La no-violència és i ha de seguir essent un compromís perquè és també una necessitat.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: