‘Òpera àcid’: els temps del cavall, des de dins

Òpera àcid, de Miquel Creus, va ser publicat, per primera vegada, el 1989 per Edicions 62, i va passar sense pena ni glòria. O gairebé. Aquesta obra descarnada sobre la vida dels ionquis catalans de l'època va ser llegida amb avidesa per Ramon Mas i alguns altres joves estudiants de Filologia. Ara, que Ramon Mas és editor de Males Herbes, ha aconseguit reeditar-la i donar-li una segona oportunitat.

En primera persona

El més fascinant d'Òpera àcid és que és una història en primera persona escrita per un implicat en el mateix moment dels esdeveniments. No és una reconstrucció d'unes vivències personals a posteriori (com en el cas dels excel·lents llibres de Jordi Cussà), ni la recreació literària d'un món obscur realitzada per un escriptor benestant… És una història escrita des de dins, des del fons del pou. Hi ha violència, hi ha escenes desagradables, hi ha dolor… Un dels elements centrals de la història és una nena de nou anys enganxada a la heroïna i abandonada per la seva mare a casa d'un addicte, que no té la capacitat de cuidar-la. A diferència de tants llibres d'èxit, aquesta no és una obra per satisfer i entretindre el lector. Més aviat és una mena de catarsi de l'autor per treure's de sobre un univers que l'ofega. Una catarsi sens dubte dolorosa, desprovista de qualsevol mena de moralina. Els editors afirmen que Miquel Creus, ara lluny de Catalunya i també de les històries que relata a Òpera àcid, tracta de distanciar-se d'un llibre que li recorda temps passats que no voldria repetir. El seu únic llibre és més el fruit d'una vivència extraordinària que de la seva voluntat de ser escriptor.

Història d'un extermini

Creus és, sobretot, un supervivent. Un supervivent dels temps del cavall, de la sida i de la mala vida. Un supervivent d'un extermini que se'n va endur pel davant els quinquis, els capcalents i algunes ovelles negres de bona família. Un extermini, via sobredosi, sida, marginalitat i suïcidi, que es va dur a terme amb l'absoluta passivitat d'una societat que veia tan sols en els addictes un perill i a la que ja li semblava bé que aquests elements distorsionadors desapareguessin el més aviat millor, com fos. Ara, que es procedeix a una revisió de la història política de la transició, seria bo també que es fes una revisió de la seva història social, que tants cadàvers va deixar a les cantonades.

Ni pagesos ni "vaquillas"

A Catalunya la literatura sobre marginalitat se sol centrar a l'àrea metropolitana. A partir d'aquí s'ha consolidat l'imaginari d'autors com Marsé, d'una burgesa "Catalunya catalana" al centre de Barcelona i fora de l'aglomeració metropolitana, i un món de marginalitat procedent de la immigració a la perifèria de la ciutat i de l'àrea metropolitana. Però Creus ens situa en un altre món. El de la marginalitat al cor de la Catalunya profunda. Aquí no hi ha les grans bandes de quinquis, que terroritzaven algunes zones sense llei. Però tampoc hi ha pagesos reaccionaris. És un submón fosc i sinistre… I molt nostrat.

Estil estripat

Un relat d'aquest tipus constitueix més un crit d'auxili que una obra mestra d'estil. L'escriptura de Creus és una escriptura estripada: llenguatge directe, frases curtes, canvis continus de ritme… No hi ha grans descripcions de res. Creus exhibeix una prosa desencaixada (però que no és pitjor que la de molts autors que arriben a best-sellers). Els personatges de Creus van pel món atordits per l'efecte de la droga. Entre els estrips del núvol on estan instal·lats, hi veuen elements que a vegades tenen dificultats per interpretar. Però el que no hi falta, a Òpera àcid, són sensacions. Aquest llibre és un allau d'angoixes, patiments, dolors, ràbies, pors, inquietuds… Els seus personatges passen de la passivitat més absoluta a un volcà emocional que són incapaços de controlar. Aquest llibre està escrit des de les tripes i va dirigit directament a l'estómac.

Distorsions? Òbviament

L'editorial Males Herbes sempre ha tingut una certa afició pels autors heterodoxos, actuals i del passat. De fet, tenen una col·lecció, Distorsions, en què una de les línies editorials és incloure "algunes obres d’autors d’aquí que, per no encaixar amb els cànons predominants, no van tenir el ressò que es mereixien en el seu moment". Sens dubte, l'Òpera àcid de Miquel Creus va com anell al dit a aquesta col·lecció. Un crit eixordador, des del fons del pou, que de bon segur agradarà a aquells que busquen en la literatura alguna cosa dura, aspra, autèntica…

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: