Odi d’Estat

Rate this post

Les vexatòries paraules homofòbiques de la policia espanyola referint-se a Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, en ser conduït a un dels ergàstuls de Madrid, capital de presons, per un cop d’estat constitucional per PPSOECs, són el resultat d’un odi alimentat des del poder de l’Estat.

Espanya, com a Estat, no estima Catalunya en res, la seva hostilitat la va conduint a l’odi. No accepta la seva cultura, la seva identitat, la seva llengua, el seu pluralisme, la seva visió del món, el seu ferm europeisme, la seva història mil·lenària. Només cal recordar les més variades declaracions de molts dels qui han tingut poder a l’Espanya contemporània. De Sagasta a Dato, Primo de Rivera, Prieto, Negrín, Franco, Aznar, González, Guerra, Rajoy o l’actual poder judicial i classe política. D’esquerra o dreta. Tots hostils al dret propi del poble català.

És un rebuig emocional que s’imposa sobre els altres, no és d’origen cultural, ni filosòfic, ni polític. És econòmic. El nacionalisme espanyol de dreta o esquerra pensa igual quan aquest és l’objectiu. No vol de cap de les maneres renunciar a l’aportació de recursos, de riquesa de Catalunya cap a Espanya, la darrera xifra reconeguda per economistes independents és de 16.000 milions d’euros. Sense comptar amb els dèficits seculars, que van de les infraestructures més variades a fer radicar a Madrid els punts més cabdals i definitius de l’Estat. Un Estat centralista i centralitzador.

 A Espanya el poder financer, l’oligarquia política, els sectors judicials, administratius i burocràtics de l’Estat, l’alta clerecia, el món cultural i universitari beuen d’un nacionalisme espanyol agressiu vers la resta. És l’afirmació Castilla conformó España, que deia Ortega y Gasset. Per això en el seu espanyolisme poden trobar-se junts el nucli majoritari del progressisme, l’esquerra, la dreta, l’extrema dreta i els seus aliats ideològics necessaris. El racisme, l’homofòbia i el masclisme.

En aquests valors eduquen i formen, per això és àmpliament majoritari. Sense una reflexió des de la igualtat i el respecte vers els altres el nacionalisme espanyol seguirà sent excloent. Autoritari.

Els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre Catalunya actual ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic

Catalunya al llarg del segle XIX, des d’un relatiu triomf econòmic del liberalisme, que no polític, va intentar modernitzar Espanya perquè se situés a un nivell amb la resta dels països europeus. Mai ho va poder aconseguir. La resposta del poder omnímode dels sectors detentors de l‘Estat ho van impossibilitar. Els grans terratinents, els bancs, l’exèrcit i l’Església es confabularen per mantenir l’statu quo, el domini econòmic, ideològic, polític i cultural. Una societat que defensava a sang i foc els seus privilegis per damunt de l’opció d’una societat més moderna, justa i equilibrada.

L’Estat espanyol i la monarquia caduca i corrupta, en perdre les darreres colònies, van veure les orelles del llop. A les demandes democràtiques autonòmiques d’una Catalunya que optava decididament per la via industrialista i europea van respondre amb l’exèrcit, van deixar en lletres de motlle en la premsa militar i civil que “Cataluña nunca sería una segunda Cuba”.

Es van acabar aleshores els literats i escriptors espanyols col·legues dels catalans o l’admiració a la laboriositat catalana, van començar a cultivar una notòria desconfiança. Desconfiança vers tot allò català, és a dir, el proteccionisme, la indústria, el moviment obrer, una capital europea, la llengua i la cultura.Tenir partits propis que denunciaven les tupinades electorals de conservadors i liberals o per publicar la complicitat manifesta del PSOE en permetre que sortís escollit algun dirigent obrer que només legitimava el sistema corrupte sense anar d’arrel a abatre’l. Eren la cirereta dolça d’un pastís enverinat.

Els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre Catalunya actual ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Les rudes argumentacions idèntiques. Trist, molt trist, per si tenen dubtes en aquesta afirmació consultin l’hemeroteca dels diaris en xarxa d’aquella època.

El 1906 a causa un atac vandàlic de la guarnició de l’exèrcit a Barcelona contra la revista satírica el Cu-Cut i el diari La Veu de Catalunya s’aprovava la Llei de Jurisdiccions, on s’iniciava un camí de dramàtiques conseqüències, un pas que, anys a venir, seria la llavor de sang i de milers de morts en temps de la Guerra Civil. S’ha de saber que mai s’ha recuperat el nivell de llibertat de premsa i opinió que es va gaudir els anys 1905-1906.

La Llei de Jurisdiccions fou una greu i errònia decisió, va posar en mans d’un exèrcit agressiu i arcaic, ressentit pel desastre del fracàs colonial, poder ser jutge i part en l’esdevenir d’Espanya.

És el que permet explicar el pes determinant de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Tot era per mantenir els privilegis, per preservar el control de l’estructura del poder de l’Estat que estava al seu servei. Aquí els catalans sempre molestaven, fos la Lliga, la CNT, ERC o els partits obreristes a partir dels anys trenta. Eren un ens plural i divers que volia modernitzar a partir d’una societat rebel una Espanya oficial somorta.

D’aquí el franquisme victoriós, el nacionalisme d’extrema dreta triomfant en la guerra més cruel tenint com aliats feixisme i nazisme.

La transició democràtica suavitzà recels, no els feu desaparèixer. Quan altre cop el país lluitava per refer la seva identitat apareixia el nacionalisme espanyol, sense vergonya

La dictadura de Franco és el triomf de la brutalitat i la mediocritat, tot allò que era sa de la societat fou anorreat, la més derrotada va ser Catalunya, ja que era l’ànima i baluard d’una República. Catalunya es quedà sense res. Ni institucions, ni dirigents, dividits interiorment i amb la pèrdua irreversible de tots els qui havien apostat per una societat millor. La llengua i la cultura perseguida en un descarat intent de genocidi cultural.

L’odi a Catalunya no s’amagava. Els exemples són infinits. La transició democràtica suavitzà recels, no els feu desaparèixer. Quan altre cop el país lluitava per refer la seva identitat apareixia el nacionalisme espanyol, sense vergonya.

Primer va ser el PSOE amb la LOAPA i els GAL, després arribaria el PP d’Aznar amb la FAES i l’ideari espanyol més exaltat. D’altra banda, Catalunya fent anys d’equilibris polítics i econòmics amb Pujol i de trapezista emprenyada en el breu període Maragall.

Montilla els permeté treure la màscara. Ja no els calia patir, tenien un president pla, inexistent, tenien, a més a més, l’ús favorable de la Constitució espanyola redactada per defensar els seus interessos. Només els seus.

L’espanyolisme aleshores es manifestà desvergonyit i maldà per frenar el catalanisme nacionalista, esdevingut independentisme. El detonant va ser un Rajoy que s’envoltava de la rojigualda i renegava d’un Estatut votat pels catalans en referèndum, a més a més, per més estupidesa, aprovat per les Corts espanyoles. El Tribunal Constitucional no arbitrà, va fer d’Inquisició.

El nacionalisme espanyol plantava cara a l’independentisme i el PSOE s’hi sumava. És aleshores que s’atien els exabruptes, els insults, les calúmnies, les mentides. Tot s’hi valia. Els catalans, però, hi plantaven cara i aleshores l’espanyolisme començava a perdre l’oremus. Inhabilitacions i multes. Amenaces i campanya per terra, mar i aire per crear hostilitat i… odi. Des de l’Estat.

És d’escàndol la tènue condemna d’una violència creixent de l’espanyolisme, una violència que, malgrat tot, no fa caure en la provocació el catalanisme independentista

El dia clau, sense retorn, és l’1-O quan la Guàrdia Civil i la Policia espanyola agredeixen i peguen uns votants confiats amb la força de la voluntat democràtica d’exercir la seva voluntat. Cau el castell de cartes de la democràcia espanyola. L’Estat menteix, els agredits els transforma en agressors, les víctimes en culpables. Als dirigents de l’independentisme se’ls titlla de bojos, d’irresponsables, posant la maquinària mediàtica al seu servei amb afany destructiu total.

De fa temps havien col·locat les persones adequades als medis judicials que s’ajustessin als seus objectius. El resultat és sabut, presó i persecució. Indefensió i anul·lació de facto de la Generalitat, l’espanyolisme pels carrers conviu amb l’extrema dreta i el franquisme nostàlgic, fins i tot amb emblemes nazis. Tot s’hi val altra vegada, ja tenen enemic a vèncer.

És d’escàndol la tènue condemna d’una violència creixent de l’espanyolisme, una violència que, malgrat tot, no fa caure en la provocació el catalanisme independentista. No se senten còmodes davant l’opinió pública internacional en haver detingut mig Govern i continuar sent far de llibertat els líders d’Òmnium i ANC engarjolats.

El ressò internacional de l’exili a Bèlgica de mig Govern, amb el president Puigdemont al davant els enfurisma. Des del poder autoritari imposen amb sordina el rebuig a la catalanitat igualitària amb determinació agressiva, intentant dissimular la ràbia interna que els domina. Aquí, però, no poden enganyar ningú el PPSOECs, una vegada i una altra se’ls escapa un profund ressentiment, és llavor altre cop per a l’odi.

Anar a la font
J.M. Solé i Sabaté

Powered by WPeMatico

Translate »