Nowhere to run, Llarena

Rate this post

Com cantaven a la mítica peça de Martha Reeves and the Vandellas, al jutge Pablo Llarena ja no li queda on anar. L’extravagant carrera de la seva desenraonada instrucció per un delicte de rebel·lió, que només troba fonament en una realitat jurídica paral·lela i virtual, ha acabat a Alemanya. Com ja vam avisar aquí mateix fa setmanes, s’apropa inexorable el decaïment del processament per rebel·lió de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els altres encausats sotmesos, a més, al desproporcionat càstig de la presó preventiva.

Ni era un tribunal “regional” alemany, com despectivament qualificava la premsa conservadora madrilenya, prodigant el seu qualificatiu favorit per deixar clar com els qui de veritat en saben i manen només poden estar a la capital; ni hi ha opció de recurs davant de cap instància superior, excepte per al mateix Puigdemont; ni suposa extralimitació o una perversió d’una euroordre que ni cobreix ni va ser pensada per a aquest tipus de delictes, perquè només s’ha d’aplicar i va ser concebuda per a delictes homologats per les diferents jurisdiccions nacionals. Quan les justícies belga i escocesa, gairebé amb tota seguretat, resolguin en un sentit molt similar a l’adoptat per la magistratura alemanya, caurà l’última mentida construïda per mantenir viva la ficció de la viabilitat del processament per rebel·lió: que això és cosa dels alemanys, que es creuen superiors, i que hauríem de pagar-los amb la mateixa moneda.

No pot retirar-se una euroordre que ja ha estat resolta per l’única raó que el resultat no ha convingut al sol·licitant

Al jutge Pablo Llarena i a la fiscalia no els queda més remei que procedir a la immediata revisió dels tipus penals que sustenten el processament i, en conseqüència, de les mesures cautelars adoptades. És un mandat de pura legalitat, no és opinable. Si Llarena opta per retirar l’euroordre, a més de posar-se en evidència davant de tot Europa, estarà adoptant una decisió de legalitat més que dubtosa i més que probable causa de nul·litat. El tacticisme processal té els seus límits, especialment en un àmbit tan sensible com el dret penal. No pot retirar-se una euroordre que ja ha estat resolta per l’única raó que el resultat no ha convingut al sol·licitant; l’hauria d’haver retirat abans de la decisió ferma del tribunal germànic. L’opció d’acudir a la cort europea tampoc sembla fàcil ni clara. Amb una decisió ja emesa, no hi ha lloc per a una qüestió prejudicial i, tècnicament, no hi ha opció de recurs.

Una vegada que no es pot processar per rebel·lió Puigdemont, el president llavors, aniria contra tota lògica jurídica i la indispensable coherència processal mantenir l’acusació per rebel·lió contra els seus teòrics subordinats. No queda cap altra opció que requalificar els fets si es vol prosseguir amb el procés i portar la causa on sempre va haver d’estar i mai va haver d’haver sortit. En cas d’haver-hi alguna cosa, només es pot presentar un delicte de desobediència. La retirada immediata de les mesures cautelars i la posada en llibertat de tots els presos, amb els seus drets polítics intactes, ja no és només una qüestió de justícia. S’ha convertit en una demanda de legalitat.

Anar a la font
Antón Losada

Powered by WPeMatico

Translate »