No saber qui és Rosalía

Cada cert temps, algú fa el comentari. “No sé qui és Rosalía”. O bé: “no sé qui és Bad Bunny”. O bé: “no he vist mai ‘Joc de Trons’”. L’afirmació, esclar, té moltes declinacions, però sempre compleix una mateixa funció: celebrar públicament que no es forma part de l’últim fenomen cultural de masses. Qui ho anuncia no és aquell que realment no sap qui és Rosalía, sinó aquell que coneix la rellevància mediàtica de Rosalía i, per això mateix, vol ser admirat per la seva resistència al mainstream. És una actitud grotescament conservadora, que converteix la pròpia ignorància en una invectiva contra un producte considerat menor –per ser comercial, popular i accessible–.

El més fàcil és etiquetar aquesta impostura pedant com una forma d’elitisme, i associar-la a una cultura acadèmica, narcisista i classista que desdenya sistemàticament qualsevol producte d’èxit. Però potser convindria revisar aquesta associació o, com a mínim, provar de pensar la relació entre un discurs crític que estableix jerarquies entre productes culturals i els esnobs que un dia sí i l’altre també acaben fent el ridícul. A Metáfora i memoria (Mardulce editora), l’escriptora i assagista Cynthia Ozick posa l’exemple de Jonathan Franzen, que va rebutjar la invitació al programa d’Oprah Winfrey perquè no volia convertir-se en un autor de moda, en un bestseller. “Sento que estic sòlidament ubicat en la tradició del gran art literari” va justificar-se Franzen, en una intervenció que Ozick considera “el paperot literari més fascinant del que va de s. XXI”. 

Si la novaiorquesa se’n riu de Franzen és precisament perquè considera que aquest tipus d’actituds intel·lectuals no fan sinó malmetre la defensa real d’una jerarquia artística en el món de la cultura. “La jerarquia és sens dubte una noció molesta, que invoca allò alt i allò baix, i provoca grans acusacions d’esnobisme i discriminació. Però les jerarquies també apunten al reconeixement de les diferències i -inexorablement- la vida de l’intel·lecte és per força jeràrquica: insisteix en què una cosa no és la mateixa que una altra”. 

Això no vol dir que la diferència entre alta i baixa cultura –entesa tradicionalment com un xoc entre la cultura acadèmica i la cultura popular– persisteixi inalterable des de fa tres cents anys. Per Ozick, una sola al·lusió irònica a Els Simpson dinamita les velles estructures de valor, igual com ho fan les novel·les de Philip Roth o els programes d’Oprah Winfrey. De fet, influïda per Susan Sontag, gairebé va acabar comulgant amb el relativisme artístic més absolut, fins al punt de creure que la pitjor cançó de Céline Dion podia arribar a ser tan valuosa com les Variacions Goldberg, de Bach. Abans de Sontag, diu Ozick, “ningú hauria somiat a vincular Patti Smith i Nietzsche” però ara “sota la nova disposició, ja evaporada la vella eternitat, la diferència es convertia en pols; l’alta cultura era porosa i sempre estava oberta a Patti Smith. Jo ignorava qui era Patti Smith”.

Amb els anys, però, Sontag es va retractar de les seves tesis. Tant a La entrevista completa de Rolling Stone (Alpha Decay) com als textos recollits a Al mismo tiempo (Random House), es queixa del fet que actualment l’art difícil sigui titllat de “pretensiós” i que la bellesa i el bon gust siguin vistos com a criteris conservadors. “La bellesa –i la preocupació per la bellesa–, seria restrictiva; o com ho expressa el gir actual, elitista. Les nostres valoracions, segons sembla, podrien ser molt més incloents si afirméssim que una cosa és “interessant” en lloc de bella”. 

Així, anar pel món fent veure que no saps qui és Rosalía o ‘Joc de Trons’ és absurd, especialment si ets un periodista o un crític cultural. Però també ho és defensar que qualsevol distinció qualitativa entre obres és una forma d’elitisme. “Els elitistes veritables del món literari”, escriu Ben Marcus, “són aquells a qui els irrita l’ambició literària de qualsevol mena, els qui han deformat fins i tot el significa de la paraula ‘ambició’ de tal manera que ara es percep com un acte de menyspreu, una hostilitat cap al pobre lector comú, al qual mai li hauríem de demanar res que el pogués portar a tensar un múscul”. Si l’obra és abstracta, formalment controvertida, massa intertextual o massa poc realista, es converteix automàticament en un insult al receptor, un acte narcisista i inútil per part de l’artista. Ni l’experimentació, ni la teoria improductiva tenen cabuda en el regne indiferent de l’interessant.

Mark Fisher –un assagista poc sospitós d’elitista, que fa crítica cultural a partir de Braking BadToy StoryBatman Avatar– explica a K-Punk (Caja Negra Editora) per què aquesta igualació per baix és també un problema polític. “Tractar a les persones com si fossin intel·ligents, se’ns ha fet creure, és ‘elitista; en canvi tractar-les com si fossin estúpides és ‘democràtic’. No cal dir que l’atac a l’elitisme cultural ha sigut la contracara d’una agressiva restauració de l’elit material”. En altres paraules: titllar d’elitista qualsevol aspiració a consumir productes diferents o “difícils” és una forma d’autoexclusió, que limita la capacitat crítica i l’amplitud dels nostres gustos. La precarietat o l’extracció de classe, conclou Fisher, no poden ser el motiu que ens porti a reconèixer valor artístic en allò que ens agrada pel simple fet que ens agrada: “l’elecció neoliberal ens deixa atrapats en nosaltres mateixos, permetent-nos escollir només entre versions mínimament diferents del que ja hauríem escollit”. 

La cultura, per tant, no s’ha de defensar contra Rosalía, és a dir, contra l’art que triomfa en un circuit comercial y de consum, sinó contra aquells que diuen no saber qui és Rosalía. Precisament perquè en l’art hi ha jerarquies –perquè la bellesa, la complexitat de l’estil o l’experimentalitat importen i no tot és igualment interessant–, hem d’evitar que la caricatura de l’elitista acabi per polaritzar el debat. No fer-ho és seguir alimentant un antiintel·lectualisme buit, reaccionari i de classe que empobreix la nostra experiència i  limita la producció cultural en totes les seves dimensions. Ser pedant és una cosa, fer distincions crítiques de valor en el marc d’una societat d’hiperconsum n’és una altra de ben diferent.  “Què significa el conformisme sinó un sol bàndol, un sol argument, una sola solució?”, conclou Cynthia Ozick. “Ningú és més conformista que aquell que no es reconeix a si mateix com alienat, per molt estrident que soni la paraula”.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: