“No hi ha manera de jubilar la passió editorial”

Un gran mosaic amb peces de moltes formes i colors construït al llarg de 55 anys de feina. L’editor Gonzalo Pontón afirmava aquest dimarts, quan la Universitat Pompeu Fabra l’ha investit doctor honoris causa, que segurament la universitat s’ha emmirallat en aquest mosaic a l’hora d’atorgar-li el títol. Un mosaic, explicava Pontón, que s’ha anat fent gran amb la complicitat i l’amistat de molts acadèmics. Pontón, que va créixer amb l’editorial Ariel i, més tard, va crear els segells Crítica i Pasado & Presente, ha fet un discurs salpebrat de molts noms: “El disseny previ d’aquest mosaic, el llit aglomerat no l’he fet jo sinó que és el resultat d’una circumstància personal. Vaig tenir la sort de començar a Ariel i allà vaig conèixer un grup d’acadèmics que volien reprendre la tasca cultural estroncada pel cop d’estat i els anys del franquisme”, explicava Pontón. Tot ells, destacava l’editor, juntament amb Josep Fontana i Manuel Sacristán, amb els quals va compartir la lluita antifranquista, van ser fonamentals per a la seva educació “intel·lectual i sentimental”. “De Fontana ho vaig aprendre gairebé tot, és el mestre i amic que tothom voldria tenir”, deia Pontón. L’editor va ser un dels que va parlar al funeral de l’historiador, mort l’agost de l’any passat. “Sempre he admirat els que saben superar-se, i Fontana es va transformar en un gegant convertint la timidesa en comprensió cap als altres”, va assegurar Pontón en el seu comiat al Tanatori de les Corts fa un any.

Pontón va fer les seves primeres passes a Ariel el 1964 i, més tard, el 1976, va fundar Crítica. “Quan vaig fer 65 anys van decidir que era hora de jubilar-me, no sabien que no hi ha manera de jubilar la passió editora”. Aleshores, va ser el 2011, Pontón va fundar una nova editorial: Pasado & Presente. Amb La lucha por la desigualdad: una historia del mundo occidental en el siglo XVIII va guanyar el Premio Nacional d’assaig el 2017. Com molts dels acadèmics amb qui ha compartit cafès, tertúlies i dinars, Pontón sempre ha tingut un gran compromís. Com recordava durant la investidura, l’historiador Joaquim Albareda, el seu compromís va comportar certs riscos, sobretot en temps de dictadura: “Imprimia octavilles clandestines i va editar clandestinament La historia de España de Pierre Vilar. El llibre va ser confiscat per la policia i Pontón va acabar sent condemnat pel Suprem”. El llibre de Vilar és un dels més venuts de tota la història.

Són centenars els llibres que ha editat Pontón. Durant la investidura, reconeixia moltes cares dels que l’han acompanyat al llarg de la seva llarga trajectòria. “No oblido el nom de ningú”, assegurava. I insistia que per a ell la seva feina ha sigut com una celebració, una benedicció: “Els déus dels llibres m’han beneït amb tota mena d’aventures”, deia. Tot sense oblidar la “responsabilitat personal”: “Hi va haver un moment de la vida de Crítica que es deia que l’editorial feia o desfeia catedràtics d’història. És una exageració evident però no una falsedat total. Sabia que podia ajudar i quan no decidia fer-ho era conscient que podia perjudicar un treball acadèmic; mai he defugit aquesta responsabilitat personal”. Pontón destacava, com ho feia tan sovint Fontana, que la història ha de permetre reflexionar sobre la possibilitat de canviar el món.

L’editor ha citat Brossa en el seu discurs i, durant la investidura, l’han acompanyat els versos de dos poetes que també van ser crítics amb el món que els va tocar viure. S’ha llegit Preguntes d’un treballador que llegeix de Bertolt Brecht i De vita beata de Jaime Gil de Biedma.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: