No és tan evident, estimat Tardà

Joan Tardà té un concepte antic del que és una democràcia. Ho afirmo perquè llegeixo que Tardà ha declarat amb rotunditat que “és evident que Espanya és un estat democràtic”. Ell no ha dit Espanya, un terme que a mi no em molesta gens, sinó que ha utilitzat l’eufemisme “estat espanyol”. Com que ho ha defensat en la IV Convenció Federalista convocada per unes quantes fundacions socialistes, potser ha estat una concessió a la galeria. O potser no i realment ho creu. Amb els d’ERC no se sap mai, perquè un dia són els més revolucionaris del món i al cap d’uns mesos els més moderats, obedients a les doctrines de l’establishment. Sostinc, doncs, que Tardà té una concepció de la democràcia superada pels defensors dels drets humans.

És Espanya realment una democràcia? Depèn de com s’afronti la qüestió. Si del que es tracta és d’acontentar-se amb la definició negativa de la llibertat i de la democràcia, pròpia dels temps de la Guerra Freda, llavors “és evident” que Espanya és una democràcia. Quan Isaiah Berlin i Karl Popper defensaven la democràcia liberal enfront de les “democràcies populars” comunistes, ho feien creient que “era evident” que a Occident ningú no podia arribar al poder i mantenir-s’hi contra la voluntat de la majoria. D'aquí va sortir la concepció negativa del que és la democràcia, perquè el que era positiu es definia pel que no podia ser. Des que l’esquerra va deixar de ser antidemocràtica —o sigui, marxista—, el concepte de democràcia ha evolucionat i ja no és definit pel que no hauria de ser. O si més no, aquesta era la voluntat dels demòcrates progressistes quan per fi van desaparèixer els estats del comunisme realment existent —tot i que el comunisme asiàtic continuï ben robust—, arrossegant tots els partits comunistes a la “paperera de la història” (encara que la CUP no ho sàpiga), incloent-hi l’italià, que passava per ser el més evolucionat. La divisió del món en blocs, la mal anomenada “distensió pacífica”, va alterar la democràcia. Entre una Espanya franquista i una Espanya a mans de La Pasionaria, va escriure Joaquín Maurín als anys cinquanta, els EUA van optar per Franco. La postguerra va anar així, lamentablement.

En un article publicat, si no m’erro, al Correu de la UNESCO, Alain Touraine es preguntava què era la democràcia davant la caiguda del Mur. Fa trenta anys, per tant. El sociòleg francès s’interrogava, amb molt d’encert, sobre fins a quin punt la llibertat d’elecció política, requisit indispensable en un estat de dret, era allò que definia una democràcia. ¿És que la democràcia es redueix només a un mer procediment? —interpel·lava Touraine al lector. ¿És possible definir la democràcia prescindint de les seves finalitats i, per tant, de les relacions que instaura entre els individus i les categories socials? Plantejat d’una altra manera, haver-se alliberat del franquisme, de la dictadura, i haver bastit un estat constitucional no garanteix que Espanya sigui realment una democràcia. Igual que cap bon jurista comet l’error de confondre la llei amb la justícia, cap polític demòcrata no hauria de confondre l’existència d’una llei fonamental amb una democràcia. Una democràcia és molt més. Tardà ho sap, per això ell mateix s’ha contradit davant el públic del PSC-PSOE, i del contundent “és evident” que Espanya és una democràcia ha passat a interrogar-se sobre si la qualitat democràtica de l’estat espanyol era suficient o no.

Perquè Espanya fos una democràcia “evident”, en primer lloc hauria de reconèixer que té un conflicte. I, tot seguit, posar els mecanismes per resoldre'l

Aquest és el quid de la qüestió. Les dones no estan mig embarassades. O estan prenyades o no ho estan. Les democràcies que no rutllen, no són democràcies. Com que els polítics tendeixen a confondre-ho tot per una manca de rigor intel·lectual que fa feredat, les maldats de Donald Trump s’equiparen a la democràcia estatunidenca, com si el president nord-americà pogués actuar, per exemple, com fan Erdogan a Turquia o els militars a Bolívia, una comparança que potser satisfarà més a Tardà. La democràcia als EUA va bé perquè els contrapoders es controlen i garanteixen els drets individuals d’una manera, de vegades, extrema. És llavors quan es pot produir “un conflicte entre demòcrates”, que es tradueix en l’impeachment promogut per l’oposició. El llarg combat del sobiranisme contra els poders espanyols no és, com assegura amb aplom Tardà, aquest tipus de conflicte. No és un conflicte “entre dues democràcies”. ¿Quina mena de democràcia és la que considera legals els partits independentistes però il·legal que vulguin fer efectiu el seu programa per la via d’un procediment democràtic? Seria com prohibir que els partits socialistes nacionalitzessin la banca, posem per cas. De fet ja és així, però la socialdemocràcia s’hi ha resignat. El que em sembla evident és que el control de la informació, la manipulació social amb mentides, la xenofòbia, la discriminació, la no separació de poders, el decret digital, les inculpacions inventades, les tortures, la monarquia, són altres mostres que la democràcia a Espanya és, resumint-ho amb paraules de John Carlin, immoral. Si els independentistes creguessin el contrari, suportar la repressió no tindria cap sentit.

Les arbitrarietats denunciades pels observadors internacionals del macrojudici o inclús el pronunciament d’Amnistia Internacional, que fins ara no s’havia lluït en la defensa dels encausats independentistes catalans, en què deplora “la criminalització d’actes legítims de protesta”, referint-se a la condemna per sedició dels Jordis, hauria de fer reflexionar tothom. A Espanya es violen els drets humans dels detinguts. ¿Per què els poders espanyols i els mitjans de comunicació unionistes insisteixen tant a negar que els presos independentistes siguin presos polítics? Perquè “és evident” que Espanya és una democràcia, segons ells. És clar que l’existència dels GAL ja hauria d’haver bastat perquè els demòcrates espanyols s’adonessin que alguna cosa feia olor de podrit a Espanya. A França, la guerra algeriana va estar a punt d’acabar en una guerra civil precisament perquè les accions de l’exèrcit francès dinamitaven els fonaments de la democràcia. El Maig del 68 va treure la pols a la democràcia amb una crítica severa als dèficits “liberals” del gaullisme.

Estimat Tardà, no, no “és evident” que Espanya sigui una democràcia. Quan la democràcia recolza en un “sector central i un sector perifèric”, per seguir el raonament de Touraine, és que el poder central oprimeix el perifèric. Tots els progressistes saben que l’opressió —com la desigualtat— és el verí que mata la democràcia. Perquè Espanya fos una democràcia “evident”, en primer lloc hauria de reconèixer que té un conflicte. I, tot seguit, posar els mecanismes per resoldre’l. El que sí que és evident és que les democràcies o són arbitrals, el que pressuposa admetre l’antagonisme i el diàleg, o són una altra cosa. Si el sistema es basa en la condemna de l’“altre”, és que l’autoritarisme va avançant com el càncer.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: