No entenc certa justícia

Rate this post

Ei, segur que la decisió està totalment fonamentada des del punt de vista legal. I segur, també, que el jutge ha pres la decisió que ha pres perquè considera que és la més justa, ho ha fet des la més estricta honestedat moral i té arguments per defensar-la. Però això no vol dir que un ignorant en lleis com jo l’entengui. I potser la solució seria que segons quines decisions judicials vinguessin acompanyades d’alguna explicació. Potser d’aquesta manera entendríem resolucions inexplicables.

Sí, estic parlant del cas del pare acusat d’apallissar el seu fill de dos mesos i per qui el jutge ha decretat aquest dissabte llibertat provisional amb mesures cautelars com comparèixer al jutjat cada setmana, retirada de passaport, prohibició de sortir del país i d’acostar-se al seu fill a una distància inferior a 500 metres.

La història és tan sòrdida, tan inhumana, tan incomprensible… Un pare li va fotre una pallissa al seu fill de dos mesos i va enviar-lo a l’UCI. I no era el primer cop perquè la setmana passada la mare ja va dur el nen a urgències amb un braç trencat i cinc costelles fracturades, però llavors la parella va dir que la criatura s’havia donat un cop.

Què has de tenir al cap en comptes d’un cervell per pegar-li a un nadó de dos mesos fins a trencar-li un braç i les costelles? Com es pot arribar a cometre aquesta barbaritat? Però és que, a més, és el teu fill! I no ho fas un cop, no, sinó que ets reincident.

I la mare, callada. La mare veient-ho tot i callant. O bé perquè és com ell i és còmplice, o bé per por. O millor dit, per terror. Me’n lliuraré prou de jutjar-la perquè no conec el cas, però ha de ser terrible creure que estimes algú capaç d’això.  

La tutela del nen ara està en mans de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). I ara cal esperar que es recuperi, que trobi una família que l’estimí, que pugui tenir una vida normal i que se’n surti com a persona. Però, i els pares? Què en fem? Com a societat, com ens defensem d’aquest parell? Ell, a part de ser un salvatge per domesticar, està malalt. Del cap, dels valors i de la humanitat.

Legalment no podem impedir que aquests dos personatges tinguin més fills. I poden tenir-ne uns quants més perquè només tenen 20 anys. I si tornen a ser pares, poden reproduir la situació. I pot passar que llavors la pallissa no es resolgui només amb un braç i unes costelles trencades. I si això succeeix, què? Perquè això mateix d’ara pot tornar a passar en un futur. I, de fet, en aquest moment, analitzant fredament la situació, hi ha més probabilitats que passi que no que no passi.

Complicat, oi? Perquè em tempo que vostè i jo tenim la temptació de pensar en solucions que atemptarien contra la llibertat i contra els drets elementals d’una parella que té dret a refer la seva vida, canviar, convertir-se en uns pares exemplars i deixar enrere aquest cas perquè sigui una taca del passat que han sabut esmenar.

I voldríem que això fos així. Voldríem un final feliç. Voldríem que el nen i els pares tinguessin un futur. Però lamentablement la vida no és una pel·lícula i la tendència és que els finals reals siguin de tot menys feliços. Com algunes decisions judicials.

Anar a la font
Iu Forn

Powered by WPeMatico

Translate »