Nits reversibles

Rate this post

Som l’ombra d’un nen o com al·lucinar quan et transformen un Blue Monday de canícula asfixiant en un Saturday Night sense pes i més blau que la flor blava de Novalis. Com va dir amb la precisió d’un cirurgià J.M. de Ceballos, mànager del grup, aquesta setmana s’encetava amb cent vuitanta minuts d’evasió i viatge. Love of Lesbian –sí, us en torno a parlar, perquè les coses grosses s’han de deixar escrites i a qui no li agradi que tanqui la porta per fora– tornava a omplir el Liceu de Barcelona per celebrar els vint anys de carrera musical. Jo, que ja hi havia estat el 9 de juny, puc jurar davant la Bíblia o el Rayuela de Cortázar que van ser dos concerts diferents, dos trajectes per vies paral·leles però en cap moment perpendiculars, dos viatges en globus on res, absolutament res més que el talent dels lesbianos, va reproduir-se mecànicament. Ni el repertori ni el format. Se’n diu ofici, generositat, originalitat i savoir fare. Love of Lesbian no et magreja, t’acarona. No és porno, és erotisme. I saben com fer-te dissabte per dins.

Love of Lesbian no et magreja, t’acarona. No és porno, és erotisme. I saben com fer-te dissabte per dins

Amb amics nous com Alfred (entusiasta) o Rayden (portentós), i d’antuvi, com Pancho Varona (entranyable), Desirée Miras(talent pur), Baldo (brillant) o David Soler de bon rotllo en do sostingut. Des de segona fila de platea us ben juro que entenc la frase de la cançó Club de fans de Jon Boy: “Primeras filas nuestra obsesión”. La seva i la nostra, per descomptat. I qui escriu, recordeu-ho, no és una fan de Love of Lesbian (cada vegada que ho escric m’ho crec menys, també ho reconec). Sentia el perfum de l’armilla nova d’en Santi, i podia emmirallar-me en la Lolita, la seva guitarra nova de trinca. Podia adelitar-me amb el somriure perfecte d’en Juli, i comptar les flors blanques de la camisa vermella. Podia mesurar el gruix de les ulleres metàl·liques d’en Jordi i apreciar el tall exquisit de la barba d’en Dani. Són imants.

La banda catalana va sfiorare les mans, les orelles, els cors i els estómacs del públic des que va entrar caminant per platea fins a l’escenari. Tots som u, a dalt i a baix. Un detall d’humanitat que va més enllà de la mera performance i que diu molt d’un grup de ben parits que podrien ser uns creguts de merda i en canvi són un amor de penya. Només hi va haver un moment que se’m va posar com quan estàs de puta mare en una terrassa d’estiu, davant del mar, a l’horabaixa i de cop i volta se’t carda una abella a la birra, mires de treure-la amb l’escuradents de les olives i, a sobre, la punyetera s’encabrita i et clava el fibló a la punta del nas. Una de les convidades, a qui van donar el privilegi d’encendre el llum final no va estar a l’alçada d’aquest examen magistral d’amor en què tothom va aprovar amb una nota altíssima. 

 Un detall d’humanitat que va més enllà de la mera performance i que diu molt d’un grup de ben parits que podrien ser uns creguts de merda i en canvi són un amor de penya

Parlo de Luz Casal, a qui amb tota la cavallerositat i agraïment del món, Santi Balmes va presentar com “la dama del pop espanyol”. La senyora va aparèixer a l’escenari amb rostre hieràtic. Però no passa res. Ella pot. És Luz Casal. Quan va arribar va dir “Aquí estoy”, per si no l’havíem vista. Em va emprenyar que triés una de les meves cançons preferides de Love of Lesbian, Cuestiones de familia. No soc fan, però puc tenir temes preferits, oi? Només començar va aturar amb un gest autoritari el baix de l’eminent Ricky Falkner, el qual es va aturar sense acabar d’entendre res. Acte seguit, la diva del pop es va girar cap a Juli Saldarriaga i li va fer el gest que baixessin el diapasó, que l’important era la seva veu. Això pot passar, certament. Però les maneres també compten. I les de Lady Casal van ser barroeres i un pèl sobrades. Gràcies a Shiwa, la cançó va tirar endavant en un duet esplèndid amb Balmes, el qual mostrava una admiració sincera cap a Casal. Hi ha persones i personetes, especialistes en augmentar la tensió,tant si callen com si parlen per dos. També hi ha dilluns que es fan dissabte per art de deu mags sobre un escenari acollonant on hi predominava, com no podia ser d’altra manera, la llum blava i elèctrica que, en el moment exacte, es tornava turquesa com les aigües del Carib. Vaig sortir d’allà com una nena la nit de Reis, amb una samarreta de John Boy per al meu fill i una pua de la banda penjada al coll amb una cadena que vaig mercadejar al Raval una hora abans de la funció. Adoro els dilluns blaus. I no soc fan de Love of Lesbian. Que consti en acta. 

Anar a la font
Anna Carreras

Powered by WPeMatico

Translate »