Negociar? I tant. Amb qui i sobre què?

Rate this post

Hi ha gent que diu: “On hi hagi una bona baralla, m’hi trobareu!”. Més pacífic, jo diria: “On hi hagi una negociació, m’hi trobareu!”. Però negociar no és ni anar amb el lliri a la mà ni dir a tot que sí.

Tot brandant la por a l’extrem dretà tripartit andalús, Sánchez —i el seu altaveu regional, Iceta— clama pel pacte sobre els pressupostos. Tots els partits catalanistes, indepes o no, han de dir que sí als pressupostos.

Anem a pams. Qui té por i de què? Sánchez, malgrat que sap que feble que és, vol continuar al govern. Bé per ell. Una via per intentar assolir aquesta fita —vist el panorama, no ho té fàcil ningú— és aprovar uns pressupostos més socials que els ultraempobridors de Rajoy —els que ara té— i presentar-los a les eleccions com a carta guanyadora. Bé per ell.

Li calen molts vots. Li cal repetir la majoria de la moció de censura. Com que els bascos, que etiqueten sovint els catalans de fenicis, ja tenen el que volien, toca rossegar l’independentista ós català. La investidura li va sortir gratis. Amb els pressupostos sembla que no tindrà aquesta sort.

Per negociar cal saber sobre què i amb qui. Amb qui és molt important, per saber realment qui és i si genera prou confiança. Primer, per obrir les negociacions, és a dir, si realment té voluntat d’arribar a un acord o es tracta d’una cortina de fum; segon, la confiança requereix saber si obtingut l’acord estarà en condicions de complir-lo. En efecte, cal saber si el negociador complirà l’acord o no i si en la seva organització té prou suport perquè no s’aparti d’allò que ha pactat. Quan la negociació és entre adversaris que han passat prèviament per dures etapes conflictives, se sol acudir a un tercer o mediador per avalar la negociació i crear confiança. Cosa que aquí Sánchez ha rebutjat del tot. Més costerut, doncs. Sigui com sigui, els antecedents de Sánchez no són especialment engrescadors.

Per negociar cal saber sobre què i amb qui. Amb qui és molt important, per saber realment qui és i si genera prou confiança

Unes mostres ben properes. Sánchez va ser fervent partidari del 155; volia, a penes un mes abans que es plantegés la inesperada —també per a ell— moció de censura, modificar el Codi Penal per castigar adientment actuacions com les catalanes, i al seu primer interlocutor des del punt de vista formal, Quim Torra, l’ha titllat de supremacista i racista. Tot això en poc menys d’un any. Tal curriculum no genera confiança a dojo precisament.

En aquestes condicions, per asseure’s a negociar, acreditar voluntat de negociar, d’assolir un pacte i de complir-lo, plogui o faci sol, cal una mena de prova de bona voluntat. L’acord de Pedralbes és insuficient;  és un paper interessant, sense cap punt programàtic, però només és un recull de bones intencions. En aquest estat de coses, Sánchez i els seus —per ara— poden dir que té a ca seva un autèntic camp de mines. Podria ser. Tanmateix, si realment fos així, no val la pena seure a negociar. Un elegant “m’és impossible” seria la resposta correcta.

Però no crec que sigui així. Sánchez té marge. D’entrada, té el marge que li dona ser president del govern espanyol. Segon, té el marge que li dona l’esquer real que, només si salva els pressupostos, podrà presentar-se a unes eleccions generals, sense l’hostilitat de Catalunya, amb vitola de reparador de torts —que pot presentar, fins i tot, com a aliens. També pot oferir amb garanties raonables que la catèrvola que l’envolta —molts dels seus integrants contenen en públic els ànims de desempallegar-se d’ell— podrà continuar empeltada a les cadires de les quals ara molt provisòriament gaudeixen. Són bons incentius, no tots moralment superiors, però incentius al cap i a la fi.

Els incentius positius anteriors es reforcen amb la negativa a prestar-li el mínim auxili per part dels que l’han titllat de responsable del colpisme, d’humiliar-se davant Torra a Pedralbes. L’únic suport que li oferiran serà la salutació de la cobra. En fi, res a  esperar de qui reivindica a València l’herència de Barberá, Fabra, Zaplana i Camps. I encara menys dels paladins de l’honestedat que fan d’escuders seus.

Potser encara Sánchez voldria tenir més temps per no rebre en tot el rostre l’esmena parlamentària a la totalitat als seus pressupostos. Així, li cal que el sobiranisme li faciliti la tramitació, votant la corresponent admissió. Per donar-li aquest marge, és comprensible que se li reclami un senyal material de bona voluntat.

En fi: negociar, sí; amb el lliri a la mà, no.

Anar a la font
Joan J. Queralt

Powered by WPeMatico

Translate »