Música, faràndula i futbol: la vida fotogràfica d’Horacio Seguí

Rate this post

A través dels objectius d’Horacio Seguí (Barcelona, 1930) han passat desenes, centenars més ben dit, de personalitats del món de l’espectacle, la música i el futbol de la segona meitat del segle XX. Sempre amb Barcelona de teló de fons, la seva estimada Barcelona, una ciutat que ha ajudat a testimoniar amb els seus enquadraments. Entre Gemma Fàbregas i Toni Vall han posat ordre a l’obra ingent i desmesurada d’Horacio Seguí i han recollit el seu material més destacable –el que permet un llibre– a La meva vida en un clic (Editorial Base, 2017).

La vida d’Horacio Seguí és la vida d’un autodidacte. Fill de la guerra del 36-39, va créixer pels carrers del barri del Born de Barcelona, jugant amb les restes del material bèl·lic que havia abandonat l’exèrcit republicà en la retirada. Desnonaments i penúries van marcar la seva infància i no va entrar en contacte amb la primera càmera de fotografia fins que no va tenir quinze anys o setze. Era una altra època, i a aquesta edat ja treballava al banc Hispano-americà. Però amb aquesta feina no en tenia prou per a subsistir i per això a la tarda donava un cop de mà a la sabateria Médico del Calzado, a la Via Laietana. Allà és on va conèixer en Ramon, el fill de l’amo, afeccionat a una cosa poc popular com la fotografia: ‘Em picava la curiositat entrar en aquell món, i un dia em va vendre per quatre duros una maquineta que no feia servir. Era una Kodak Brownie dels anys vint.’ La ‘caixeta’, com en diu ell.

Feia fotos als amics amb qui jugava a futbol, a les festes del banc, en costellades… I amb les còpies que venia es feia un sobresou. I d’aquí, al clàssic ‘casaments, bateigs i comunions’. El contacte amb els famosos de l’època el facilitaren el club Hispámer i Ràdio Barcelona, on feia fotos als convidats del locutor Joaquín Soler Serrano. Va poder fotografiar la majoria d’artistes i grups musicals que passaven per Barcelona i es va convertir en un assidu del Festival de la Cançó Mediterrània, Eurovisió, San Remo i Benidorm.

Va ser el primer reportatge important de Seguí. Autor: Hugo Ferrer; drets dimatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2017

Seguí és un pou d’anècdotes. Recorda quan s’endugué Charles Aznavour a la Sagrada Família i el féu ballar amb Mary Santpere a la font del Lleó; o Adamo, a qui va passejar amb la seva vespa per tota la ciutat. Barcelona sempre de protagonista, però a vegades calia desplaçar-se per anar a buscar la notícia. Va assistir al rodatge de Campanades de mitjanit a Cardona per a poder fotografiar Orson Welles, i a Portlligat, per a retratar Salvador Dalí. Aquell viatge fou especialment caòtic. Hi va anar amb el periodista argentí Hugo Ferrer, qui havia de fer l’entrevista. ‘Vaig fer-me una foto amb ell. Ajupit, perquè no permetia que ningú el sobrepassés. Només el fotògraf.’ Com que no podien tornar a Barcelona amb autobús, van quedar-se a dormir en una barraca de pescadors, a prop de la casa de Dalí. Quan ja dormien, va venir la Guàrdia Civil i els va ordenar que els donessin els negatius de les fotografies perquè en Dalí no volia que es publiqués el reportatge. Sortosament, Seguí ja havia canviat el rodet de la càmera i va lliurar uns negatius falsos. ‘Es veu que Dalí havia tingut una decepció amb l’Argentina arran d’una publicació, i mira, va reaccionar així, però a deshora. El cònsol de l’Argentina va haver de fer unes gestions perquè l’endemà ens deixessin marxar’, recorda Seguí. Les fotografies es van acabar publicant a la revista Mundo Hispánico.

Testimoni visual del Barça
‘Jo mai no vaig ser el fotògraf oficial del Barça. Això ho han dit els altres, jo no.’ Ha estat considerat el primer fotògraf oficial del club blau-grana, però ell ho desmenteix. Va signar un contracte de quatre anys amb Agustí Montal que durà fins que acabà el mandat. Era l’any 1969 i acompanyava l’equip allà on anés, fotografiava les presentacions dels jugadors i, fins i tot, entrava al quiròfan si els operaven. Ho fotografiava tot. Li pagaven els desplaçaments i també un tant per cada fotografia que es publicava a la Revista Barça. Només amb allò no podia sobreviure, però ja s’havia començat a fer un nom en el món de la música i a la vegada també era corresponsal d’As i As Color: ‘Publicava a Madrid i Barcelona paral·lelament, cosa que feia compatible perfectament. No vaig demanar ni permís, i si m’haguessin dit res me n’hauria anat. Jo no volia ser fix de ningú i que em diguessin què podia fer i què no.’

La llibertat d’una altra època
Fullejant el llibre, un se sorprèn de la proximitat de les fotografies. No únicament per la distància física, sinó també per la possibilitat d’interactuar amb els protagonistes d’una manera que avui resulta impensable. Era una altra època i la mobilitat de la premsa no era tan restringida ni mesurada com ara. ‘Érem amics, no fèiem el xafarder com es fa ara.’ Entre fotografies, recorda com va conèixer Johan Cruyff. L’astre neerlandès ja era considerat el millor jugador del món i encara hagueren de passar tres anys abans no jugués al Barça. ‘A la redacció de la Revista Barça vàrem rebre una foto d’un corresponsal de Mallorca en què apareixia Cruyff i la seva esposa a la terrassa d’un hotel. Al Carlos Barnils, el director de RB, se li va acudir d’enviar-li una invitació per a venir a passar un dia a Barcelona.’ I ho va acceptar.

L’estiu del 1970, tres anys abans de ser fitxat, Cruyff va visitar el Barça i Àngel Mur pare li va fer un massatge al vestuari (fotografia: Horacio Seguí).

El van dur a Castelldefels a veure la platja, van fer una paella i llavors es van arribar al Camp Nou i la Masia. Li van presentar Agustí Montal, Carles Rexach, va trepitjar el camp. ‘Ens vàrem trobar l’Àngel Mur pare. Aquell home vivia al vestuari. Li vàrem demanar si li podia fer un massatge, i en va sortir aquesta foto.’ Després encara van tenir temps d’allargar la visita per Barcelona. El van dur fins a la Rambla, al carrer d’Avinyó, on hi havia una botiga de guitarres, al Poble Espanyol… ‘Li vàrem fer fer una bona passejada i ens va dir que algun dia li agradaria venir a Barcelona.’ Tres anys més tard, Armand Carabén va aconseguir-ne el fitxatge per al Barça.

De Cruyff, en va captar una altra fotografia, segurament la més recordada pel gran públic. Però Seguí ho aigualeix una mica. No li agrada ser pretensiós. Va ser el 22 de setembre de 1973, al Camp Nou. Cruyff va avançar-se a la defensa de l’Atlètic de Madrid i marcà –d’una manera acrobàtica– un dels seus gols més emblemàtics. D’aleshores endavant, alguns l’anomenaren ‘l’holandès volador’. ‘Els fotògrafs érem darrere la porteria i en aquell moment es van fer vuit o deu fotografies. Si aquesta no s’hagués fet famosa, hauria estat qualsevol altra. Al meu costat hi havia en Quique Pérez de Rozas, i en té una que gairebé és igual, només que la bota d’en Cruyff tapa Benegas i la pilota era més allunyada. Vaig tenir sort.’

Impulsor de l’associacionisme
A la dècada dels anys vuitanta l’estat espanyol encara s’espolsava el blanc i negre de la dictadura franquista i, a poc a poc, començava a agafar color. Els fotògrafs, que avui dia encara han de lluitar perquè els reconeguin l’autoria de les fotos i han de veure com alguns mitjans els les fan servir sense pagar drets d’autor, llavors es trobaven desemparats.

La llei de propietat intel·lectual era del 1898, del segle XIX: ‘Els que escrivien –els chupatintas, que sempre n’he dit–, a excepció d’alguns, anaven a la redacció, agafaven les fotografies, les publicaven en qualsevol article, cobraven el reportatge i la fotografia i a vegades –perquè no era pas obligatori– et signaven amb una lletra ben petita. Això sí, la d’ells ben grossa’, explica Seguí, força molest. I es pregunta: ‘Sabeu què hauria significat que esborréssim totes les publicitats dels camps de futbol i de les competicions esportives? Us imagineu la quantitat de milions que els fotògrafs hem regalat sense rebre res en canvi?’

Entre fotògrafs van començar a associar-se a escala estatal, per tal de regular els drets d’autor i que tinguessin un reconeixement. En una protesta coordinada, els fotoperiodistes de Madrid van deixar les càmeres a terra durant una conferència de premsa de Felipe González, llavors president espanyol. I a Barcelona, al Camp Nou, abans d’un Barça-Madrid, van fer això mateix al centre del camp. ‘Vaig dir a l’àrbitre que no sortís puntual i que tardés quatre o cinc minuts. “Però això no ho puc fer”, em va respondre. Li vaig dir que anés a comprovar les xarxes a les porteries i que fes una volta.’ La protesta –amb el consegüent retard del partit– es va retransmetre per televisió. Narcís Serra, ministre de Defensa, era a la llotja i ho va presenciar. ‘Es va interessar per la protesta i va reunir-se amb nosaltres. Els que escriuen, no els vaig veure enlloc’, un altre record per als periodistes. Pocs mesos més tard, apareixia al BOE la nova llei de propietat intel·lectual.

Però el llibre, per sobre de tot, és un llegat de Seguí, i per extensió, de la figura del fotoperiodista. ‘Sempre ha estat el germà petit, l’arraconat del periodista. Es valorava el fotògraf artístic, el fotògraf de moda, però no s’havia entès la figura del fotoperiodista’, diu Toni Vall, autor dels texts. Seguí és fill d’una època de negatius i fotografies calculades, quan no hi havia modes automàtics ni ràfegues que asseguressin una bona foto. D’aquesta època no es conserva tot, sigui perquè s’ha perdut o perquè el fotògraf no s’ha preocupat de conservar els negatius. ‘Jo haig de donar les gràcies a la Gemma [Fàbregas], perquè no vaig donar mai importància al meu arxiu. Fins al punt que jo ho tenia guardat, però no ordenat, i és ella que ho ha ordenat i s’ha preocupat de conservar tots els negatius.’ L’obra de Seguí estarà per sempre més assegurada, repartida entre l’Arxiu Nacional de Catalunya i el fons documental del FC Barcelona.

Vegeu el recull fotogràfic d’algunes fotos d’Horacio Seguí, recollides en el llibre La meva vida en un clic:

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »