Morir a la Fabià Puigserver

Des del seu primer muntatge com a creadora (Most of all you've got to hide it from the chicks, FiraTàrrega, 2015), Carla Rovira ha mostrat inclinació pels temes complexos i poc complaents, des del dolor en la infància fins les violències sexuals, sempre amb un llenguatge contemporani i molt personal que combina el posicionament polític i l'humor més irreverent amb la introspecció i les imatges poètiquesA Posaré el meu cor en una safata aborda el final de la vida en aquests mateixos termes, i ho fa en una Fabià Puigserver gairebé irreconeixible. En l'espai que normalment ocupa la platea (la zona de l'escenari se l'ha quedada la companyia Mos Maiorum on la propera setmana estrenaran el seu espectacle Turba) trobem una grada mitjana de poc més de 200 butaques i una escenografia imponent, volumètrica i a diferents alçades, il·luminada amb un sistema de píxel mapping (llums LED programables) i plena de sorpreses que anirem descobrint al llarg de la funció. Manoly Rubio, escenògrafa del muntatge, ha aprofitat al màxim les oportunitats que ofereix la sala, per exemple, el fet de poder elevar el terra per parts i crear espais practicables, per generar un entorn complex que dialoga amb la història i es posa al seu servei. 

Posaré el meu cor en una safata/Ros Ribas Teatre Lliure

De fet, les diferents alçades i els diferents espais de l'escenografia són un reflex del muntatge, un relat fragmentat que combina dues històries principals amb moments íntims on els intèrprets trenquen la quarta paret per parlar-nos de tu a tu, coreografies, interpel·lacions directes a públic i moments esbojarrats. En el centre hi trobem la mort o, més aviat, la idea de final, observada des de dues perspectives principals, una de més costumista, encarnada en una dona (impressionant feina de Laura Blanch) que assisteix als darrers dies d'una persona estimada ingressada en un hospital, i una de més simbòlica, que presenta una conversa entre Faust i Mefistòfil (magnífics Ramon Bonvehí i Marc Domingo) en la que el primer demana al segon la immortalitat. La primera és un relat intens i emotiu que ens posa cara a cara amb la mort i ens ensenya tots els matisos i la bellesa que té el final de la vida. La segona és una reflexió sobre l'emergència climàtica generada pel capitalisme insaciable i sobre com això està acabant amb el planeta i, per tant, amb la vida.

Completen el repartiment Marta Aran, Erol Ileri i la mateixa Carla Rovira, secundaris imprescindibles en les escenes de trencament de la quarta paret i protagonistes d'alguns dels moments més memorables del muntatge. 

Posaré el meu cor en una safata/Ros Ribas Teatre Lliure

El resultat és un relat complex, un viatge emocional en el que és fàcil passar del riure a les llàgrimes, que ens connecta amb la nostra pròpia mortalitat però, sobretot, amb la dels altres, que ens fa preguntes importants però també ens consola i que, per sobre de tot, proposa un discurs diferent, esperançador i desacomplexat sobre un tema tan tabú com és la mort. Una aposta valenta per part del Teatre Lliure, que cal aplaudir.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: