‘Mongo Blanco’: Carlos Bardem ressuscita l’esclavista més cèlebre

Pedro Blanco va ser un dels negrers espanyols més notables. No només va ser capità de vaixell negrer, sinó que a més a més va fundar una empresa que traficava amb esclaus i, a més a més, va dirigir a Gallinas, a l'actual Libèria, una immensa factoria negrera, on comprava captius a les societats africanes per reexportar-los cap al mercat americà (és el que a la zona anomenaven un "mongo"). Ara, la història d'aquest personatge torna a la novel·la de la mà de l'actor i escriptor Carlos Bardem, que publica Mongo Blanco (Plaza & Janés).

Psicoanàlisi al negrer

Mongo Blanco presenta a Pedro Blanco tancat en un manicomi, a Barcelona, en els darrers dies de la seva vida. L'home, d'una tremenda agressivitat, arriba a confondre els seus companys de reclusió amb mariners d'un vaixell negrer o amb esclaus i reprodueix els comportaments brutals de la seva joventut. La situació no és completament inimaginable: el negrer malagueny va morir al carrer Sant Honorat, al costat de la Generalitat, el 1856, un dia de tempesta. La partida de defunció afirma que el motiu de la mort va ser una "congestión cerebral causada por una demencia que padecía hace mucho tiempo”. A la novel·la, Bardem reconstrueix la història del negrer a partir de la relació improbable que aquest estableix amb un metge català (psicòleg avant la lettre) que intenta esbrinar el funcionament de la ment del vell traficant d'esclaus. I a partir dels records que aquest va desgranant, es va reconstruint tota la seva vida. A més a més, a través del conflicte d'idees entre un cínic Blanco i un ingenu metge Castells, Bardem incorpora a l'obra el debat sobre la legitimitat de l'esclavatge, sobre la hipocresia d'Occident en aquest tema, sobre els beneficis d'Espanya en el negoci de l'esclavatge…

El mal sense rostre

No s'ha conservat cap retrat del malagueny Pedro Blanco (nascut el 1793). Ni tan sols n'hi ha una descripció fiable més enllà de la que hi ha a la fitxa de l'escola de marina de San Telmo de Màlaga, que el descriu com un individu "menudo" de "cabello oscuro" i "nariz respingona". Als 18 anys, amb el seu títol de pilot, ja s'havia embarcat cap a Cuba, i allà va implicar-se en el tràfic negrer (als 23 anys era capità d'un negrer, i poc després compraria un vaixell per dedicar-se al tràfic de persones). Cap el 1824 o el 1825 es va establir al territori vai, a la costa de Gallinas (a l'actual Libèria). Va muntar-hi una factoria negrera, on vendria mercaderies europees a canvi d'esclaus. Va mantenir excel·lents relacions amb el rei de la zona, Siaka, i fins i tot es va casar amb una filla seva, amb la que hi tindria una filla, Rosa (però, paral·lelament, mantindria un harem amb filles o parentes d'altres cabdills i comerciants africans). La seva factoria va tenir un gran èxit i Blanco va aconseguir teixir àmplies xarxes comercials, a Àfrica, a Europa i a Amèrica. Comptava amb banquers a Londres, proveïdors d'esclaus a Lagos, enllaços a Cap Verd, clients al Brasil, autoritats a sou que amagaven els seus desembarcaments a Cuba… Va aconseguir burlar nombroses vegades la vigilància dels britànics, que el consideraven un dels seus grans enemics a la costa africana. El cert és que durant algun temps va ser "el Roschild de l'esclavatge", com el definia el també negrer Théodore Canot. Hi havia qui assegurava que treia 10.000 esclaus anuals de la costa africana, i tot i que aquesta xifra sembla molt exagerada, no hi ha cap dubte que va ser un dels grans traficants de la costa occidental africana, com a mínim entre 1830 i 1840.

La caiguda

Fins el 1840 Pedro Blanco, juntament amb el també andalús Pedro Martínez, van tenir una posició dominant al mercat d'esclaus de Gallinas. A més a més, tenia vaixells que compraven esclaus a d'altres punts del continent africà per traslladar-los a Cuba, al Brasil o a les Bahames. El 1839 Blanco va abandonar Gallinas per instal·lar-se a Cuba. Més tard, els anglesos van destruir les factories de Blanco a Gallinas, una operació en la què el negrer hauria perdut milers d'esclaus. Reconstruiria les factories, però el negoci començaria a anar a la baixa. Mentrestant, Blanco tenia problemes a Cuba: perquè la societat cubana no acceptava a la seva filla mulata, però també perquè tenia una vida escandalosa (va seduir els seus nebots, va protagonitzar baralles al carrer, mantenia relacions sexuals amb homes i dones negres…). La seva esposa es va separar d'ell i va organitzar un gran escàndol en contra seu. El 1842, fugint de l'Havana, el negrer va instal·lar-se a Màlaga, on va intentar fer carrera política i va conspirar contra Espartero, i contra el capità general de Cuba, Jerónimo Valdés, partidari de l'abolicionisme. El negoci esclavista, que havia quedat en mans dels nebots, va acabar anant-se en orris. Sabem ben poc del que va passar després: hi ha moltes versions sobre què va fer el negrer, però no hi ha dubtes que va morir a Barcelona el 1856 (30 anys més tard hi moriria la seva filla Rosa). La novel·la de Bardem parteix d'una recerca molt detallada: ofereix nombroses dades poc conegudes sobre la vida de Blanco, però alhora es pren també llicències literàries, incorporant anècdotes apòcrifes.

El tràfic d'esclaus al complet

Carlos Bardem ja ha anunciat que té la voluntat de fer una pel·lícula aprofitant la novel·la sobre Pedro Blanco. El gran avantatge que té aquest personatge, tal i com es presenta a la novel·la, és que participa en tot el procés de la ruta dels esclaus, des de la seva compra a l'Àfrica a la seva explotació a Amèrica, passant pel seu transport per l'Atlàntic. A Mongo Blanco hi apareixen les guerres per a la captura d'esclaus a l'Àfrica occidental, la compra dels esclaus a les factories africanes, el captiveri a aquestes instal·lacions, el trasllat als vaixells, el dur transport per l'Atlàntic, el desembarcament clandestí a Amèrica, el treball brutal a les plantacions, l'ús d'esclaus per al treball domèstic, les conspiracions polítiques per mantenir l'esclavatge, la reinversió dels beneficis del tràfic d'esclaus a la metròpolis… Una descripció sovint molt cenyida a la realitat que mostra aspectes desconeguts per al gran públic (que sovint només té una idea esquemàtica del que passava als vaixells i a les plantacions). La novel·la és un mosaic general de l'esclavatge, i des d'aquest punt de vista és un recurs fantàstic com a base per a un guió que vulgui presentar una visió holística del tràfic d'esclaus atlàntic.

Negres de TBO

Al darrera del llibre, sens dubte, hi ha una recerca acurada. Mongo Blanco ofereix informacions sobre el personatge que tan sols eren disponibles als arxius i a publicacions superespecialitzades i emmarca notablement els fets en la conjuntura de l'Atlàntic Sud en el moment de màxima proliferació del tràfic d'esclaus. L'explicació del funcionament de la navegació transatlàntica, de les plantacions i de les conxorxes per esquivar la prohibició del tràfic de persones és prou convincent. La baula més feble del llibre, sens dubte, és la part relativa a l'actuació africana de Pedro Blanco. En realitat, se'l presenta gairebé com el sobirà de Gallinas, que manipula com vol les societats del voltant, que serien incapaces de plantar cara al negrer espanyol (una descripció dels fets potser influïda per la visió d'un dels descendents del mongo que, en un conegut article, el presentava com el titular de la sobirania del territori). Però els estudis sobre la costa africana demostren que, al segle XIX, els traficants europeus estaven molt condicionats pels seus socis comercials africans, que coneixien bé les dinàmiques esclavistes europees i americanes (en molts casos havien viatjat a Occident) i que tenien una forta capacitat de dominar als negrers, que fins i tot havien de pagar regularment impostos a les societats que els acollien. Era un fenomen molt diferent del de la dominació colonial.

El negrer de Cuba

Hi ha constància de la presència de Pedro Blanco a la costa de Gallinas, com a mínim, des del 1824. Però el seu període d'esplendor va començar el 1835, quan va entrar en vigor un nou tractat negrer entre Espanya i la Gran Bretanya. Si fins aleshores els bucs de l'Armada britànica tan sols podien capturar els negrers espanyols si duien esclaus a bord, a partir de 1835 podrien capturar-los si estaven equipats per la tracta. Així doncs, podien ser portats a judici si duien cadenats per lligar els esclaus, molta aigua (o moltes botes), molt de menjar, fustes per dividir la bodega en pisos per encabir-hi més persones… Els vaixells negrers, doncs, ja no podien passar-se mesos a la costa africana, com feien abans, perquè corrien un alt risc de ser interceptats per la patrulla naval britànica. Per això preferien arribar a la costa africana, carregar esclaus ja comprats prèviament a alguna factoria gestionada per europeus, brasilers, nord-americans o mestissos, i retornar a tota pressa cap al continent americà (podien carrgar centenars d'esclaus en hores). Les factories de Pedro Blanco a Gallinas, ocultes en les desembocadures dels rius, i amb un eficaç sistema de guaites i de barques per carregar esclaus, van guanyar importància. Milers d'esclaus van sortir d'aquestes factories cap a Cuba, però també cap al Brasil, perquè Blanco venia esclaus a qualsevol que els volgués comprar. El subministrament dels esclaus de Blanco va ser essencial per al continu creixement de l'economia colonial cubana, que depenia per complet del sucre i de la mà d'obra esclava.

Un personatge de novel·la

Pedro Blanco és un personatge que ha despertat molt l'atenció del món de la literatura. De fet, en vida no va ser gaire conegut a l'Estat espanyol (en canvi, era molt seguit pels responsables britànics de la lluita antiesclavista i va ser molt citat a les memòries del traficant Théodore Canot). El negrer malagueny va ser donat a conèixer per Antoni Altadill en el fulletó Barcelona y sus misterios, publicat el 1860, poc després de la mort de Blanco, i que fins i tot va ser duta al cinema el 1915, com a Los misterios de Barcelona (recentment ha estat reeditada per l'Ajuntament de Barcelona). Altadill en realitat en coneixia ben poc de la vida real de Pedro Blanco. El cubà Cirilo Villaverde també el cita en una novel·la romàntica que va tenir molt d'èxit a Cuba i que va donar peu a una cèlebre sarsuela: Cecilia Valdés o la loma del ángel. Però va ser l'hispanocubà Lino Novás Calvo qui va investigar bé la seva vida i la va donar a conéixer, el 1933, amb la novel·la Pedro Blanco, el negrero, que des d'aleshores no s'ha deixat de reeditar. Novás coneixia molt de la vida del negrer, però la seva obra era, bàsicament, una novel·la, en què recorria a elements de ficció literàriament molt potents (com el fet que mantingués una relació incestuosa amb la seva germana i que en guardés el cadàver a un bagul, que passejaria per mig món). L'obra de Novás va ser presa com una font històrica indiscutible, i va inspirar moltes altres obres. El 2007 Gonzalo Guijarro va guanyar el premi Nostromo de literatura marítima amb Memorias difusas de Isidro Blanco (ed.Juventud), on el protagonista era un descendent de Pedro Blanco marcat per l'actuació del seu avantpassat. Poc després Toni de la Rosa publicava, en català, Lomboko, una novel·la sobre la factoria negrera del malagueny. Joel Franz Rosell va publicar un llibre juvenil, La leyenda de Taita Osongo (Fondo de Cultura Económico), on feia referència a un negrer anomenat Severo Blanco (que ell confessava inspirat en Pedro Blanco)… I, darrerament, la figura de Pedro Blanco també ha despertat cert interés entre els historiadors especialitzats en el tràfic d'esclaus, perquè es va fer públic que els esclaus de la goleta l'Amistad procedien de les seves factories de Gallinas (la història d'aquest vaixell negrer va ser immortalitzada en la pel·lícula d'Steven Spielberg).

lino novás calvo

A l'estela de Lino Novás Calvo

L'obra de Bardem mostra un Pedro Blanco molt en la línia del que definia l'excel·lent novel·la de Lino Novás: hi juga un paper clau la relació incestuosa amb la seva germana, que no és sinó el preludi d'una tremenda lubricitat, el protagonista combina una gran crueltat amb una tremenda intel·ligència natural, aprén el seu ofici a un dubtosament real "viver d'esclaus" de Mr. Reeves, a Recife… Mongo Blanco fins i tot dona a Pedro Blanco el segon cognom que li atorga Novás Calvo "Fernández de Trava", que no era el seu de naixement. De fet, Bardem tan sols trenca amb l'herència de Novás Calvo amb un enginyós gir narratiu, que arriba massa tard (la trama, basada en les explicacions de Blanco al metge, acaba essent feixuga, per més apassionant que sigui la vida del traficant d'esclaus). Cal esperar per veure com resol aquests problemes la pel·lícula. Perquè no estaria gens malament, en uns temps que es reactiva la nostàlgia colonial, una pel·lícula que mostrés què va significar realment l'esclavatge vinculat al colonialisme espanyol a Cuba.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: