Miró, l’inconformista

Rate this post

Rescatar el Miró més combatiu i inconformista ha estat la intenció de l’historiador de l’art Joan M. Minguet Batllori a l’hora de comissariar l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre‘, que s’inaugura avui a l’IVAM, Institut Valencià d’Art Modern, i que es podrà veure fins al 17 de juny. Conté unes dues-centes peces, algunes emblemàtiques del pintor i d’altres molt poc vistes, perquè hi ha moltes peces que provenen de col·leccions particulars.

És una exposició que mostra un Miró inconformista, actitud que no va abandonar mai al llarg de la vida. Per això l’any 1928, quan estava vinculat amb el moviment surrealista, Miró va proclamar l’assassinat de la pintura, una acció provocadora, però molt profunda, les traces de la qual es van sentir gairebé cinquanta anys després, el 1974, amb vuitanta anys a l’esquena, quan va presentar una exposició al Gran Palais de París que contenia la sèrie de les teles cremades.

Explica Minguet Batllori que Miró va ser capaç de crear un món ordenat per després subvertir-lo. Va ser una persona metòdica, que guardava tots els quaderns, dibuixos preparatoris, documentació… Però, al mateix temps, aquest ordre i aquest mètode s’alteraven amb uns ingents desitjos d’experimentació. L’exposició mostra aquest combat permanent amb la seva obra.

Segons Minguet Batllori: ‘L’ordre està contingut en el buscar el Miró indisciplinat. No per arribar a una convenció, sinó per arribar al desafiament.’ I aquest doble concepte pren altura amb una frase de Miró amb la qual comença l’exposició: ‘Naturalment, només he necessitat un instant per a traçar amb el pinzell aquesta línia. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió, per a concebre-la.’ (1968).

La primera sala conté tres de les obres que Miró va penjar a la sala Dalmau de Barcelona l’any 1918, durant la seva primera exposició, que va ser un fracàs, perquè no va vendre ni un sol quadre. I diu Minguet Batllori: ‘Miró parteix d’un ordre diferent del de la seva generació. Perquè en l’exposició de l’any 1918 ell fracassa, no perquè fos molt avançat, sinó perquè la gent creia que pintava malament. Però aquesta poca facilitat en el traç, a diferència de Picasso, li va anar bé, perquè el va impulsar a anar a París. Així ho reconeixia ell quan ja era gran, l’any 1973.’

Exposició ‘Miró, ordre i desordre’. © IVAM

Continua: ‘Però Miró té la disciplina interior que li serveix per a arribar a la indisciplina, que és la que mostra a la societat. La seva estratègia era dura i arriscada, es podia haver repetit, però no ho va fer. Tot el contrari, al llarg de la vida es va anar reinventant. I n’és un bon exemple un quadre que mostra l’exposició, que és una tela de l’any 1919 que ell va agafar l’any 1978 i que no va repintar sinó que va reinterpretar amb el seu traç negre tan propi.’

L’exposició respira, es deixa veure amb calma, i va creant una emoció creixent en l’espectador. A mesura que ens endinsem en la mostra, les sales prenen cada vegada més força, la força combativa d’un Miró que, tot i l’edat, no deixa de portar la pintura a l’extrem. Deia l’artista l’any 1947: ‘M’he refermat encara més en el que sempre hem dit, la pintura de cavallet només va bé com a repòs i per a aconseguir una poesia –això ja és molt–, però és cap a les coses de gran envergadura humana i col·lectiva, quasi anònima, on cal anar.’ Miró executa la tela, la talla, la trenca, la crema. I totes aquestes accions tenen la versió fílmica, mitjançant les pel·lícules de Francesc Català-Roca.

La quarta sala és segurament on el clímax arriba més amunt: es mostra la relació de Miró amb el món del circ, del teatre (la col·laboració amb els ballets russos) i culmina amb dues accions que entren en diàleg: una és l’acció artística, gairebé de performance, a la façana de vidre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça de la Catedral de Barcelona. Es mostra el documentari de l’acció que va enregistrar Pere Portabella, Miró, l’altre, que fou l’acció alternativa a l’exposició oficial de l’any 1968 que es va mostrar a l’Hospital de la Santa Creu. Miró no va anar a la inauguració per no haver de coincidir amb el ministre franquista Manuel Fraga. Al costat, una altra acció, la de l’obra teatral Mori el Merma, del grup la Claca, sobre la que Miró va fer el vestuari i l’escenografia.

El comissari de l’exposició, Joan M. Minguet Batllori. ©IVAM

Les últimes sales són dedicades al Miró més polític, que és l’expansió de Miró cap a la societat. Així, en la darrera sala es mostra el Miró dels murals ceràmics, de les escultures urbanes i dels cartells. Segons Minguet Batllori, Miró va ser l’artista de la seva generació que més cartells va pintar. Concebia el cartell com un grafiti a la ciutat.

A la paret d’una sala es pot llegir: ‘Des de l’ortodòxia de la tradició, Miró perpetra el desordre. (…) L’artista que vol violentar la mirada contemporània per a una societat més lliure.’ Joan M. Minguet Batllori ha ideat una exposició lliure d’homenatges, on el públic es pugui confrontar amb Miró. Diu que és una exposició que vol generar discussió, donar llibertat a l’espectador. Endavant.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »