Menys màsters i més política

Rate this post

De vegades no sabem si les cortines de fum són generades des dels gabinets ad hoc o neixen per combustió espontània. Bé, espontània del tot, tampoc. Passa en ocasions que aprenents de bruixot, que es pensen que són Màster de l’Univers, en munten una de grossa. I, és clar, com va il·luminar Tom Wolfe, els peta la seva bomba fètida davant dels nassos.

Aquesta setmana, de la mà de qui més havia de callar, en vista dels seus fluctuants i làbils currículums, els dels màsters fuls i els doctorats/doctorands fuls s’han llançat a la cacera de la tesi de l’estadant de la Moncloa; una tesi que, bona o dolenta, llegida en una universitat de prestigi o de segona fila, dirigida per algú de relleu acadèmic o sense, és una tesi; d’accés públic, primer a la biblioteca de la universitat on es va llegir i, després, per internet a la base Teseo. Han tocat os: ni inexistència, ni plagi ni res de res. Ridícul espantós, a més venint de qui venien els atacs (indirectament, tot aprofitant antic foc amic de quan Sánchez, per al PSOE, era l’enemic a batre).

D’aquests temes ja ens n’hem ocupat, jo també, a Twitter i a les tertúlies hertzianes. Potser caldrà tornar a ocupar-se’n, però justament aquesta setmana ha estat una autèntica cortina de fum.

El clamorós i indiscutible èxit de la Diada d’enguany va ser menystingut pels mitjans oficials. Dimarts a la tarda i dimecres al matí va semblar que poca cosa havia passat a Barcelona. Això, és clar, pels mitjans del règim. Els mitjans estrangers, per definició sense vinculacions ni polítiques ni amb el gota a gota econòmic que paga les factures a final de mes, en van donar una altra imatge, més ajustada a la realitat. Una altra imatge amb una conclusió: davant del repte català, cal negociar.

Dimecres, en una estranyíssima giragonsa amb moltes arestes i no poques malfiances, es va intentar fer un pas en la línia de la negociació, negociació que pot ser una altra que un referèndum pactat. Que sigui dins de la legalitat és lògic. Tanmateix, el cas és que la legalitat constitucional dista molt de ser la lectura pobra i pedestre avui dominant.

El pas ja està fet. Semblava impossible perls curts de gambals polítics fins ara dominants. Fa l’efecte que una nova intel·ligència política comença, no sense un incansable foc dit amic, a obrir-se pas. Cal celebrar-ho. Aquesta via no és ni processisme ni autonomisme, és política: ja n’era l’hora. La política no té més finalitat que la política, és a dir, la conjunció raonada i dialogada d’interessos contraposats. No queda clar si la cortina de fum facilitarà les coses, si més no a curt termini.

Però no es pot continuar ni un centímetre més en aquesta direcció si els presos polítics —o com hom vulgui qualificar-los— no són alliberats immediatament. Però no confonguem a tercers, ni ens confonguem a nosaltres mateixos. Alliberar els presos polítics i que els exiliats puguin tornar lliurement no vol dir que se’ls atorgui llibertat provisional en espera d’un judici que Lesmes, president del CGPJ i del TS, sense cap mena de jurisdicció sobre la qüestió, ha anunciat “exprés”.

No es tracta d’una llibertat provisional per tornar després a la cangrí una pila d’anys. Això no pot ser per dues ordres de raons. La primera: cap dels processats ha comès els delictes dels quals se l’acusa. Ni un gram d’aquests delictes se’ls pot imputar. Ni hi ha rebel·lió, ni hi ha sedició ni hi ha malversació. Ni un gram. Ho han dit la immensa majoria dels penalistes universitaris espanyols. I resolucions de tribunals europeus també.

La segona ordre de raons: el judici està farcit d’irregularitats. D’entrada, sostreure la jurisdicció al TSJ de Catalunya, primer atribuint-se la competència l’Audiència Nacional i després el TS. En segon lloc, la sala d’admissió del TS, que com a tal ja té coneixement de la causa i ha valorat la querella, serà la que la jutjarà. Això és contrari al dret al jutge imparcial i a la mateixa doctrina del TS; per exemple, en el cas Garzón. En tercer lloc, la denegació de proves instades pels acusats els deixa en una situació pròxima a la indefensió.

El govern de Madrid, com hem dit ací i allà en múltiples ocasions, té la clau processal per acabar amb aquest desori infernal: via ministeri fiscal, que no és independent del govern per més —relativa—  autonomia funcional que tingui, pot fer retirar les acusacions. Això té un cost. Cert. Tot el que val la pena en té, de cost. La democràcia s’ho val i la pau social, també. Ja n’hi ha prou de fugir de la política i aixoplugar-se sota les togues. Certament, retirada l’acusació del ministeri públic, quedarien les dues acusacions populars. De vies, sempre legals, perquè es retirin del procés, n’hi ha.

Les cortines de fum, per molt encisadores en si mateixes que siguin, no ens han de fer perdre l’essència del joc en què ens trobem; ni un pres ni un exiliat més. I poca cosa més per parlar-ne.

Anar a la font
Joan J. Queralt

Powered by WPeMatico

Translate »