Meditacions des de la victòria (3)

Rate this post

III

És una sort que el català actual tingui tantes coses en comú amb l’europeu de façana cosmopolita, insegur i insatisfet, que Keith Lowe retrata en el seu darrer llibre, The Fear and the Freedom. El fet que un historiador jove es pregunti ara, setanta anys després del nazisme, com ens han afectat les experiències “traumàtiques” de la Segona Guerra Mundial, m’hauria d’ajudar a ser més entès a casa meva. 

Quan vaig entrevistar Frederic Beigbeder em va dir que, en el fons, havia escrit el seu darrer llibre ―una novel·leta basada en la història d’amor entre Salinger i Ona O’Neil― per parlar de la desaparició de França el 1940. “El silenci dels avis respecte de la guerra ens ha convertit en una societat d’adolescents mimats ―em va dir―. Tot està a punt perquè hi hagi un daltabaix que eixugui els deutes, impulsi l’economia i faci lloc als supervivents.”

La França que pinta Michel Houellebecq també va per aquí. A Soumission, els diners d’Aràbia Saudita són suficients per doblegar els valors laics de la república. El protagonista troba en la poligàmia i un augment de sou motius prou forts per convertir-se a la fe musulmana. La novel·la explica d’una manera tan senzilla la transició entre la França il·lustrada i la França islamista que fa la possibilitat creïble. Europa ha erosionat la tradició i la identitat fins a convertir el benestar en l’única idea integradora, i els diners semblen capaços d’omplir amb qualsevol cosa la buidor del ciutadà culte i cosmopolita. 

La democràcia es va inventar perquè la gent pogués lluitar pels seus amors sense matar-se, ni arruinar el seu patrimoni. Però la por a repetir les experiències del passat ha anat reduint la democràcia a un seguit de lleis abstractes interpretades per tribunals cada cop més nacionalistes. La Unió Europea, que es va crear per limitar la força dels Estats, ara corre el perill d’acabar sent un club d’Estats. Després de molts anys de viure com si la llibertat només depengués de la raó, la importància de les forces subterrànies es comença a fer visible un altre cop. 

A Catalunya i a Europa comencem a pagar les conseqüències d’haver intentat llimar o enterrar tot allò que ens semblava important però percebíem com a potencialment conflictiu. La primera meitat del segle XX ens va convèncer tan profundament que la brutalitat era imprescindible per dirimir les diferències de fons que vam decidir banalitzar-les en un mar d’indiferència i de retòrica bonista. Per no reviure la humiliació que provoca la violència, vam permetre que els Estats portessin la guerra i la desolació a la nostra vida interior. Ara mig Occident està enganxat als psiquiatres.

Total, no sé quina mena de llibre escriuré. Si és veritat que l’artista cura la seva societat tractant de curar-se ell mateix, aquest octubre ha posat les meves limitacions en evidència, i em sembla que encara no he vist res. Tampoc no soc el primer escriptor que comprova fins a quin punt són insignificants, els llibres, davant dels cicles de la història i els patrons humans. Seria presumptuós pensar que quatre assajos podien canviar res, però això no vol dir que no em faci mal veure que la meva feina ha servit de poc. Allà on no arriba la cultura, els polítics caminen a les fosques. 

Tot i haver escrit una biografia de Lluís Companys, o justament per aquest motiu, encara estic colpit de veure que hi ha polítics disposats a anar a la presó i a posar en perill tot un país només per justificar les seves pors. Els líders independentistes no només es van acovardir al darrer moment, com em deia el cambrer del Velódromo. Feia anys que preparaven el seu fracàs meticulosament per autocomplir la profecia que els havia encimbellat fins al poder ―això és: la idea que la independència és impossible sense un drama catastròfic―.

Amb el temps s’anirà veient que l’objectiu dels líders independentistes era fer xantatge a l’Estat per obligar-lo a negociar. Alfons López Tena m’assegura que han acabat a la presó o a l’exili perquè no creien que la justícia espanyola gosés actuar contra ells, i que per això en cada gest, en cada document aprovat, en cada discurs, deixaven una porta oberta a retractar-se. Jo crec que alguns sí que es pensaven que podien acabar a la presó, però preferien anar a la presó a canvi de res, que anar-hi després de plantejar una batalla seriosa a l’Estat.

Igual que Companys, els líders del procés preferien conservar una aparença de raó moral, que no pas arriscar-se a desafiar Espanya amb tota la força de les armes a l’abast o marxar a casa. Jo mateix vaig viure així durant molts anys. Evitava estudiar per no haver de sentir-me ruc si suspenia. Així vaig anar passant fins que em vaig cansar de viure atemorit pel meu perfeccionisme hedonista i mediocre. D’una cultura popular malalta de resistencialisme, i d’una societat educada per estigmatitzar els fracassos del passat a canvi de benestar material, segurament no es podia esperar res més. 

Com diuen els inversors de Wall Street: “Bulls make money, bears make money, pigs get slaughtered”. És una manera de dir que l’avarícia, l’embull que produeix l’obsessió pel benefici a curt termini, sempre t’acaba dessagnant. Les bones estratègies, siguin ofensives o defensives, no pretenen evitar el dolor, ni la derrota a qualsevol preu. Saben que assumir els riscos de cada decisió és l’única manera d’activar els ressorts creatius que permeten conjurar-los o salvar els recursos necessaris per remuntar una caiguda. 

Qui controla el passat controla el futur, va escriure George Orwell. Si Catalunya encara no és mestressa del seu futur, deu ser perquè tampoc no ho és del tot del seu passat. L’única manera que tinc de protegir la poca llibertat que m’he guanyat de la desfeta d’aquest mes d’octubre és seguir explicant la meva història. En alguns aspectes, ni que siguin petits, jo ja he guanyat. En d’altres, encara no he perdut. 

Tota la meva vida ha sigut una lluita per no vendre barata ni la meva esperança ni la meva intel·ligència. He passat justet per tot arreu. A la llarga potser pagaré la gosadia de no haver volgut trencar amb els meus orígens, ni acceptar tampoc el lloc al món que em donaven per defecte. Prefereixo ser una muntanya on hauria d’haver una vall, un bosc on hauria d’haver un desert, una jungla on hauria d’haver un zoo, un diamant en brut on hauria d’haver un còdol desgastat pel pas del temps.

Com els soldats del Vietnam, de vegades em palpo el cos, estupefacte de no haver perdut cap braç, de no portar el forat de cap bala perduda, i maleeixo una guerra de la qual no em puc escapar perquè no l’he triat jo. Tot i que els anys passen i la creativitat és limitada i la vida em va atrapant cada dia una mica més, no tindria sentit que ara em fes meva una derrota que no és meva. Si defenso la posició, potser contribuiré a vacunar el país contra els autoboicots que han destruït la classe dirigent autonomista en aquesta dècada d’eufòria, demagògia i renaixement. 

Anar a la font
Enric Vila

Powered by WPeMatico

Translate »