Maria Guasch, ‘como una ola’

Rate this post

“¿Què en trauré, de ser aquí? Però sempre s’ha de ser en algun lloc”, pensa la Clara. És la vigília de Reis, després de la cavalcada, i ha acabat en un bar de poble amb una gent que amb prou feines coneix. Fan cerveses com si res, però de cop recorda el Gabriel i sent una pena càlida “que creix com una onada, «como una ola», penso estúpidament en la cançó, i és com quan a l’institut se’m posaven els ulls vermells d’imaginar-lo, dèbil i amb l’halo de tragèdia, i el meu secret era que ningú podia sentir tanta pena per ell com jo”.

És una escena qualsevol, però il·lustra el caràcter de la protagonista d’Els fills de Llacuna Park (una dona desmanegada, com a mig fer) i el seu moment vital (la sotragada cap a la maduresa, el got mig buit). La Clara és una dona de trenta-dos anys que viu a casa del seu germà, al barri del Congrés, i que treballa de professora en una presó de dones. S’hi sent protegida, en aquest entorn –al capdavall, és un espai limitat en què té funcions concretes i el seu relat no corre el risc d’esbarriar-se. Però la comoditat acaba quan topa amb una reclusa que la retorna als anys de l’adolescència: desitjos, frustracions, enveges i aquell pou tan pregon, el dels secrets de família. Es tracta de la tercera novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983) i forma part del triumvirat que optarà al Premi Òmnium Cultural, juntament amb Robinson, de Vicenç Pagès Jordà, i Els estranys, de Raül Garrigasait.  

Els fills de Llacuna Park mereix un racó privilegiat a prestatgeries, bosses i tauletes de nit per diversos motius, diguem-ne tres. El primer és que es tracta d’una història de cap a peus, de les que despleguen una estructura narrativa que s’obre com una flor, pètal a pètal, amb mesura. El segon és el retrat sòrdid i contingut del pas a la maduresa d’una generació de mileuristes que encara es recupera de la plantofada entre el que els havien promès (ser amos i senyors del seu destí) i el que ha acabat passant (que no ho són). El tercer és la prosa de Guasch: afilada com un ganivet, continguda, amb tocs d’humor fi i un domini del diàleg més que notable. 

La novel·la es construeix al voltant d’una primera incògnita: qui és aquesta reclusa (la Sònia) i quina relació guarda amb la protagonista (la Clara). Entrevistada per David Guzmán a Terrícoles, Guasch explica que el germen de la novel·la és la sensació de recolliment que ella mateixa va experimentar quan va fer pràctiques de professora a Brians 2. Com diu a l’entrevista, “[La presó] és un lloc on tu abandones tot allò que portes de fora (…) i això fa que en certa manera et despullis de tot el que portes al darrere i que t’oblidis de la teva vida i de les teves lluites diàries. I evidentment, sempre ho dic, és la mirada d’algú privilegiat”. La sensació inicial va ser aquesta; després arriben les necessitats del relat. Per exemple, la por de no poder fer una narració prou honesta de les presidiàries (les pràctiques van ser massa curtes, i Guasch no volia caure en tòpics) fa que inventi la Sònia, una noia “de futur prometedor” que mai hauries imaginat que acabaria entre reixes. A partir d’aquí, les preguntes: què ha fet que acabi reclosa, quina relació hi ha entre la Sònia i el seu germà Gabriel, entre el Gabriel i la Clara, què és aquest malestar que flota en l’ambient i que no acabem de reconèixer? Aquestes incògnites van desplegant-se dins d’una atmosfera viciada, força terrible.

«De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments vénen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa», cavil·la la Clara. L’antiheroïna de Guasch és una persona que té poques intencions d’agafar les regnes de la seva vida. Entoma el que li ve, actua per inèrcia. Com que la novel·la està narrada en la seva primera persona, tot el relat s’impregna d’aquest aire d’indiferència: està ple de «jo què sé», «segurament m’ho invento», «o el que sigui», «i jo faig que sí per fer alguna cosa», «i tal», «i això, «o com es diguin». És una narradora que es boicotitza, que es despista a mig relat o que recorda coses estúpides. La Clara hauria pogut passar tota la novel·la amb els ulls tancats i les mans a les orelles (moltes escenes recorden al «no he querido saber, pero he sabido», monumental inici de Corazón tan blanco de Marías), però es nota que fa el que pot. S’arrebossa en les tragèdies alienes, però amb aquella aura que adquireixen els drames quan te’ls mires des del privilegi, quan et pots permetre el luxe de posar-te romàntic. És solipsista i una mica mesquina, n’aprèn a poc a poc. Això consola. Te l’estimes.

Probablement contribueix a la sensació de «no future» i de passotisme el fet que tota la novel·la sigui en temps present. La Clara recorda i maquina en directe, sense prèvies. Pot sortir-li un comentari destraler o no estar a l’alçada de les circumstàncies, però és el que hi ha. I és literalment el que hi ha: la seva vida està aturada en el present immediat; el futur no existeix i el passat només torna («como una ola») quan afecta l’ara i l’aquí. El cul-de-sac generacional ocupa un espai invisible. Cada cop que li pregunten què farà quan acabi la substitució a la presó, contesta que «alguna cosa sortirà».  

De fet, tota la novel·la té un aire precari, d’habitació que cal ventilar. És com si tothom parlés amb les mans a les butxaques. I amb uns personatges així, la trama no respon gens al principi d’acció-reacció sinó que funciona a través d’onades. Les coses passen i es resolen mentre els personatges s’ho miren, cadascú des de la protecció de la indiferència. “Ha de passar que arriba un moment que les coses que em ronden pel cap m’esclaten a la cara“, i la maquinària funciona exactament així. L’acumulació de records i memòries adolescents resulta en uns quants moments d’epifania en què la narradora s’adona que ja sabia alguna cosa. Tot és terrible però tot passa de manera soterrada, entre records absurds, memòries guèiser i converses intranscendents –meravellosa l’escena postcavalcada amb un Melcior i un Baltasar borratxos al bar de poble.

Si haguéssim de defensar Els fills de Llacuna Park davant d’un tribunal, podríem al·legar moltes tàctiques mesurables: la primera persona, l’oralitat en els diàlegs, l’humor, l’ús del present, la documentació sobre les presidiàries, sobre els anys durs de les drogues o sobre el barri del Congrés. Però també hi ha les circumstàncies personals del lector, la identificació amb la protagonista i aquesta arqueologia interna pròpia de la vintena i la trentena –segons se m’informa, després la intensitat minva i res és ni tan meravellós ni tan tràgic. No és una novel·la perfecta (per exemple, pot semblar incongruent que la Clara no reconegui de seguida la Sònia, si després en té records tan vívids), però Guasch construeix una història anguniosa i versemblant i parla del que se sap i del que no se sap, del que preferiria no saber-se, de la capacitat de comunicar-se amb els altres i les ganes d’empatitzar, per complicat que sigui. I tampoc cal patir tant, que tot va bé si acaba bé.

En un diàleg amb Jordi Puntí el desembre passat, a La Pedrera, em sona que Zadie Smith va dir que preferia llegir històries de fracassats perquè la feien sentir millor, perquè tothom –fins i tot Zadie Smith– col·lecciona les seves caixetes de fracassos. Suposo que a Els fills de Llacuna Park també hi ha aquest component de bàlsam, a més de l’admiració per haver convertit una sensació en una història. Hi ha alguna cosa vergonyosament tranquil·litzadora en el relat d’aquesta dona egocèntrica, un punt mesquina, tan indiferent i alhora tan vulnerable. En aquesta època d’agafeu les regnes de la vostra vida i tothom a galopar, la Clara té un punt de plaer culpable. Seguint amb la metàfora eqüestre, me la imagino parant a un camí a endrapar un bri d’herba, mirant cap a on tira a partir d’ara i fent el que francament pot, que no sempre és el que hauria de ser. N’anem aprenent.   

Anar a la font
Irene Pujadas

Powered by WPeMatico

Translate »