Maria Aurèlia Capmany: cent anys

Rate this post

Avui, 3 d’agost de 2018, fa exactament cent anys que va néixer Maria Aurèlia Capmany i Farnés, novel·lista, assagista, autora i directora teatral, periodista, guionista, traductora, feminista, mestra, política i unes quantes coses més. Segons que escriurà en un dels seus llibres de memòries, en el moment de néixer “vaig fer un crit poderós i enèrgic (…) com si la raó fos l’impuls que m’obligava a néixer, com si el crit que vaig fer (…) fos d’acceptació i de protesta alhora, i jo arribés en aquest món raonant, encara que no posseís totes les paraules”. Cent anys solen ser suficients per situar un autor o bé en un lloc concret de l’escalafó  del cànon o bé en  un oblit més o menys injust. Però aquest no és el cas que ens ocupa. Maria Aurèlia Capmany no és ni una figura oblidada ni les seves obres han quedat definitivament fixades en la història de la literatura catalana. I això és així per algunes raons que intentaré explicar

D’una banda, el nom de Maria Aurèlia Capmany continua essent conegut si més no per les persones que formen part de les generacions “sèniors”, les quals n’havien sentit parlar,  l’havien vist en els mitjans de comunicació,  l’havien escoltat, en el teatre o en conferències, o l’havien llegit.  Ara bé, aquesta diguem-ne permanència en la memòria col·lectiva no es  correspon amb el coneixement de la seva literatura per part dels seus possibles lectors. Fins ara tant en el camp de la novel.la com de l’assaig  i el teatre resultava difícil accedir a l’obra de la Maria Aurèlia.  Les persones interessades podien acudir a les biblioteques públiques però, en canvi, era molt difícil, per no dir impossible, trobar obres de la Capmany, especialment les més significatives, a les llibreries. Per fortuna, la celebració del centenari ha servit  per pal·liar aquesta situació. En aquest sentit és encomiable l’esforç fet per diverses editorials modestes que han reeditat obres com Feliçment jo sóc una dona, Cartes impertinents de dona a dona oQuim/Quima. A través de La Vanguardia, també ha estat possible tornar a posar en circulació una obra tan fonamental com Un lloc entre els morts. I sembla que estan a punt de ser reeditats els dos volums de Pedra de toc. Caldrà esperar fer balanç de l’Any Capmany per conèixer amb exactitud els títols reeditats. Tanmateix, seria important que entre aquests es poguessin comptar el dos llibres memorialístics escrits per ella: Mala memòria Això era i no era.  

Maria Aurèlia Capmany (1974). Meteora

Maria Aurèlia Capmany, al seu despatx l’any 1974 | Pilar Aymerich / Meteora

A la vegada hi ha motius suficients per pensar que en aquest centenari reivindiquem tant l’aportació literària concreta de Maria Aurèlia Capmany com la seva aportació immaterial, en alguns punts decisiva, a la societat catalana. Maria Aurèlia Capmany va ser una dona de lletres, amb vocació de novel·lista –en va escriure més d’una dotzena— i en aquest sentit l’Any que el Departament de Cultura li dedica hauria de servir per subratllar els mèrits, la vigència i l’interès dels seus  llibres. Em consta que aquesta és una de les raons que van moure a l’estudiosa Marta Nadal a acceptar el càrrec de comissaria de la commemoració. Per a Marta Nadal,  la ingent activitat diguem-ne  social de la Capmany ha tapat la seva obra literària i ha donat arguments, o excuses, a aquells que ja regatejaven els mèrits de l’escriptora quan encara estava viva. Aquest podria ser un dels motius pels quals la Maria Aurèlia és a hores d’ara una escriptora més coneguda que llegida. Marta Nadal, que està fent una excel·lent feina com a comissaria de l’Any Capmany, té bàsicament raó. 

Però també la tenen, o la tenim, aquells que pensem que l’activitat social de la Maria Aurèlia no pot ser oblidada. I ens esforcem en recordar-la perquè els llibres acaben sent trobats a les llibreries o a les biblioteques però les aportacions immaterials no es poden tocar amb les mans, i de vegades ni tan sols figuren en els llibres d’història i, per tant, resulten  molt més fàcils de ser oblidades. Com ja he explicat en altres papers,  en el camp de la defensa de la llengua, de la lluita pels drets de la dona i de les ideologies de la Modernitat, la Maria Aurèlia es va situar en el bàndol al qual la història li ha donat la raó, tot i que en el seu moment li va tocar lluitar de forma aferrissada contra el pensament dominant. En aquest sentit, el seu nom ha de ser posat al costat dels de Jordi Pujol, Josep Benet o Francesc Candel –entre d’altres— que van contribuir de forma decisiva a dissenyar el terreny de joc de la Catalunya democràtica a la sortida del franquisme. 

Però encara hi ha més. Si ens disposéssim a posar l’èmfasi en la reivindicació de l’obra literària de Maria Aurèlia Capmany tornaríem, molt probablement, a tenir dificultats a l’hora d’establir un rànquing més o menys consensuat.  De totes les novel·les que va escriure n’hi ha una que sobresurt de forma molt clara: Un lloc entre els morts, que en el seu moment va estar molts  anys sense trobar editor –entre altres raons perquè no s’avenia amb els preceptes del realisme històric— fins que, finalment, va ser publicada per Nova Terra l’any 1967 i va guanyar el Premi Sant Jordi el 1968. Tot i la seva relativa brevetat, Un lloc entre els morts és una de les novel·les catalanes més sobresortints del segle XX.  No sé, però, si els crítics literaris es posarien d’acord en la valoració de les altres novel·les de la Capmany. Entre les prohibicions, la censura, la manca de ressò en els mitjans de comunicació i l’escassedat de públic lector la feina de novel·lista a la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta està plena d’unes dificultats que mouen al descoratjament i a la dispersió. A aquest panorama cal afegir-hi la necessitat de guanyar-se la vida amb mil feines i feinetes i el caràcter de “dona finestrera” –assumit i reivindicat per ella mateixa– de la Maria Aurèlia. Una dona finestrera vol dir, en aquest cas, una dona encuriosida per tot el que passa al món, i amb una certa tendència a capbussar-s’hi.

Aurèlia Capmany i Pascual Maragall 1983. Meteora

Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall en una foto del llibre Caminant pels carrers de la ciutat de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”/Pilar Aymerich

En canvi, al meu criteri la producció assagística de la Maria Aurèlia –tot el que forma part d’allò que anomenem “no ficció”— no ha estat suficientment valorada. Ja m’he referit als dos llibres de memòries. Són dos llibres esplèndids, que acullen la millor prosa de la Maria Aurèlia; una prosa rica de lèxic; d’expressió clara i, quan convé, contundent; amb un gran sentit  de la llengua i amb una capacitat envejable per atrapar el lector des de la primera ratlla. I el mateix podria dir-se dels dos volums de Pedra de toc. Dins d’aquesta reivindicació de la no ficció en l’obra de la Maria Aurèlia jo hi vull afegir  els seus articles periodístics, especialment els de caràcter doctrinari. Recordo, per exemple, una defensa de la ideologia socialista feta des de les pàgines de l’Avui (29 de març de 1980) pocs dies després de la derrota del seu partit a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya; o el dedicat a la presència de la llengua catalana a l’ensenyament (Avui,17 de març de 1981). Es dirà que tiro l’aigua al meu molí i és cert. Però també ho és  que  la claredat d’idees de la Maria Aurèlia, i la seva capacitat per transformar-les en textos curts i de llenguatge assequible al lector comú,  troba en els articles periodístics un mitjà d’expressió idoni.

O sigui que no resulta gaire fàcil col·locar l’obra de la Maria Aurèlia en el “prestatge” històric que li correspon.  Perquè justament allò que la fa una figura singular és la seva capacitat per tocar tants registres. Potser la Maria Aurèlia no va arribar a ser la gran novel·lista que ella s’havia proposat, però ens ha deixat unes quantes bones novel·les; i, sobretot,  una d’extraordinària, cosa que no es pot dir de tots els escriptors. Potser sí que en part de la seva obra de no-ficció s’observa la presa amb què va ser escrita; una presa dictada per necessitats ideològiques i alimentícies. Però alguns d’aquests llibres resulten imprescindibles per conèixer què passava al país durant els anys més durs de la postguerra; i tots ells són de lectura fàcil i plens de suggeriments.  D’altra banda, tampoc no resulta gaire senzill destriar la seva obra literària de la seva intervenció en la vida pública catalana. Sense la publicació, el 1966, de La dona a Catalunya que significa la visibilització d’una reivindicació estroncada, com tantes altres coses, el 1939 no s’entén la seva participació, decisiva, en les Jornades Catalanes de la Dona el maig del 1976. I la redacció de l’obra de teatre Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, l’any 1970, ve a ser el pròleg del seu compromís polític amb l’encara no nascut Partit dels Socialistes de Catalunya l’any 1974.

La barreja entre vida i obra sol anar en detriment de la valoració estricta dels mèrits literaris d’un autor quan aquest ja forma part de la història. Si passa això, l’operació de situar-lo en el cànon més o menys definitiu  de la història literària del país resulta més complicada. Però aquesta dificultat és també un símptoma dels nous punts de vista amb què cada generació l’estudia. Que la figura i l’obra de Maria Aurèlia Capmany resultin encara de tan difícil classificació no fa sinó indicar l’interès, i també la beneïda incomoditat, que encara susciten.

Foto de portada: M.A. Capmany a Mallorca, amb la gata Melisenda, l’any 1977 Foto: Pilar Aymerich / Meteora.

Anar a la font
Agustí Pons

Powered by WPeMatico

Translate »