Marcar diferències

Rate this post

Que Màxim Huerta era la quota friqui de Pedro Sánchez després de configurar un govern de gran tonatge professional i polític era tan clar com que el flamant ministre de Cultura havia de donar-nos grans tardes de glòria. Per la seva frivolitat, per la seva espontaneïtat, pel seu verb fàcil, pel seu passat tuitaire… Era qüestió de temps, encara que ningú no va imaginar mai que fos qüestió de dies.

El temps just perquè saltessin a la premsa els seus problemes amb el fisc per crear una societat a través de la qual va defraudar 218.322 euros. El ministre més efímer de la democràcia va arribar malament i va marxar pitjor. El sorprenent és que a primera hora del matí no tingués intenció d’anar-se’n, ni ningú a la Moncloa intenció que se n’anés. Al capdavall, a quina porta no ha tocat Hisenda. L’Agència Tributària té aquestes coses, que busseja, investiga, reclama, obre paral·leles i sanciona. I si un, a més, va constituir una empresa per pagar menys i deduir-se més despeses, incloses les de la casa de la platja, doncs té més paperetes.

Advocats, actors, periodistes, comunicadors han facturat a través d’empreses pròpies per pagar un 25% per cent del benefici i no el que estipula l’IRPF, que arriba gairebé al 50 per cent. La qüestió és que durant anys l’Administració Tributària ho va permetre. Però va arribar la crisi i el govern Zapatero va canviar la norma, que Montoro va ordenar aplicar sense clemència contra determinats col·lectius.

Què li va passar al ja exministre? Doncs que quan li van negar la raó en la via administrativa, va presentar un contenciós davant dels tribunals i va convertir el seu cas en pastura de la justícia. No va ser l’únic, encara que, a diferència d’ell, altres noms coneguts van guanyar la batalla, i van evitar així veure el seu nom en la lletra impresa de sentència. Si hagués renunciat al seu legítim dret de defensa, això és pagar i callar, s’hauria evitat un disgust i al Govern una mala estrena. Per cert, que la simpatia que Montoro va despertar durant anys entre personalitats d’esquerres i dretes va tenir molt a veure amb aquest tipus d’inspeccions i amb les seves insinuacions en seu parlamentària sobre quins col·lectius eren sota la seva indiscriminada lupa.

Si Pedro Sánchez hagués mantingut Huerta al seu lloc, hauria comès el mateix error que abans van cometre d’altres: justificar comportaments que no hagués tolerat en els seus adversaris polítics

És igual ja el que va passar. Màxim Huerta tenia un problema, i no era el fisc, sinó una sentència condemnatòria i a més formava part d’un govern que ha arribat amb, entre altres compromisos, el de regenerar la vida pública i acabar amb segons quines pràctiques i comportaments en l’esfera política.

Si Pedro Sánchez, que no coneixia la situació fiscal del seu ministre, hagués mantingut Huerta al seu lloc, hauria comès el mateix error que abans van cometre d’altres: justificar comportaments que no hagués tolerat si haguessin estat comesos pels seus adversaris polítics. I Huerta s’hauria convertit en el pim-pam-pum d’una dreta àvida de mossegar a la primera de canvi la jugular dels qui creuen que els han arrabassat il·legítimament el poder. Dreta, per cert, que va tardar hores a exigir a l’exministre el que no va fer en anys amb alguns dels seus dirigents més il·lustres i per comportaments il·lícits molt més reprotxables.

El PP no sap exercir l’oposició d’una altra manera. Però més enllà de com elevi el to la dreta política, Huerta hauria d’haver-se esforçat una mica més a recordar el seu passat i comentar-ho amb el president del govern espanyol quan li va oferir el lloc. Si no ho va fer, va ser per oblit o perquè va ser un ingenu. I en aquest país ja no hi ha càrrec que aguanti la pressió d’una condemna per frau fiscal. És qüestió d’exemplaritat. El contrari hauria sonat a la cançó de l’enfadós.

Amb tot, no va ser el frau, ni la sentència, ni la “bandada” a què es va referir despectivament l’exministre la que el va fer caure en onze hores, sinó un vídeo en el qual apareix el president del govern espanyol fa anys dient que si un membre de la seva executiva del PSOE creés una societat per pagar menys impostos i ell se n’assabentés, duraria menys en el partit que un sospir. Amb més motiu, Huerta no podia seguir a Cultura.

El president del “no és no”, l’home que va deixar el seu escó en el Congrés per fer honor a la paraula donada no podia permetre’s un Huerta al Consell de Ministres. El contrari, l’hauria marcat per sempre. Doncs això, que no va dimitir el ministre, sinó que el van dimitir. S’anota així un nou punt Sánchez, després de la decisió de l’Aquarius, amb una altra reacció immediata. Se’n diu marcar diferències.

Anar a la font
Esther Palomera

Powered by WPeMatico

Translate »