Manuel Valls i l’escriptor

Rate this post

Una de les habilitats més notables de l’enyorat escriptor Jean d’Ormesson fou la de saber usar les paraules, però no pas per amagar-s’hi al darrere, amb bona educació, sinó per expressar-se de manera encara més nítida i eficaç. Admirablement, continuava amb la tradició d’una certa, vella, il·lustrada, noblesa francesa, nascuda de l’absolutisme més egoista i ranci, més criminal i classista, per descomptat, però que, després de la revolució de 1789 i de Chateaubriand, va adonar-se que la nostàlgia sempre és un error, que llegir llibres havia de servir per a alguna cosa més que per decorar parets. Monsieur d’Ormesson procedia d’una determinada aristocràcia que, ni borratxa, ja no podia somniar que pertanyia als millors, que paradoxalment es va fer sincerament republicana perquè va comprendre, a temps, que la ultradreta era tan enemiga de la llibertat com el comunisme. I que les ideologies violentes que xerren i xerren i que pretenen salvar la societat no són més que pànic davant del progrés, por a la vida, que no són més que immobilisme, conservadorisme, profunda desconfiança en la gent, arrogància tronada dels més privilegiats, bestiesa infinita. I vet aquí que un 16 de gener de 2016, al canal France 2, Jean d’Ormesson va pentinar en directe el primer ministre socialista, un català anomenat Manuel Valls, antic ministre de l’Interior i cèlebre pels seus mètodes expeditius davant dels conflictes.

Va ser sensacional poder-ho veure per televisió. Manuel Valls, taxatiu i rígid, amb una grotesca medalla al pit, insegur, arrogant, jugant a ser un gran senyor només perquè té un càrrec molt important, convençut de les seves quatre idees elementals. Al seu davant un brillant Jean d’Ormesson que ja ha fet noranta anys i que és prou gran com per avergonyir-se de les seves pròpies idees polítiques, perquè fer-se gran és, també, saber que els que pensen com tu no són pas millors persones que els altres. La frase és de Chesterton i és plena de seny. L’escriptor francès, durant la conversa amb Valls, de vegades, diu exactament el contrari del que pensa, perquè té respecte pel càrrec de primer ministre de França i, també, perquè ho sap dir de manera que tothom l’està entenent. Comença mirant atentament Valls i dient: “He escoltat el primer ministre amb un enorme interès”, —o sigui, que el que ha dit Valls i res és el mateix—, i després afegeix: “Senyor primer ministre, teniu un talent molt gran… i us asseguro que em sento molt a prop de vós” —paraules que cal interpretar exactament al revés, la cara de pomes agres que fa Valls ho certifica—. “Però és que de vegades…”, continua, “em pregunto si hi ha una mica de cortina de fum, de voler fugir d’estudi”—o el que és el mateix, d’aixecada de camisa, de prendre la gent per idiota—. (Valls intenta respondre-li, però Ormesson continua). “Per dir-ho ràpidament. Em pregunto si no voleu canviar de majoria [passar-se de la majoria socialista d’aleshores, la del president Hollande, a una majoria de dretes]. És molt senzill. Sí que voleu canviar de majoria” —de jaqueta, que diríem aquí. I ara salto un trosset que no és essencial—. “Però al mateix temps, no voleu tallar els vostres lligams amb l’esquerra. Us agradaria molt acostar-vos a la dreta. Tot França està cada cop més a la dreta. El que és més sorprenent de tot és que el Partit Socialista s’ha fet de dretes, que Hollande s’ha fet de dretes i que, no us voldria pas insultar, però que vós us heu fet de dretes” —això s’ha d’entendre al revés, sí que el vol insultar perquè l’escriptor, un home profundament de dretes, veu Valls com molt més de dretes que ell, és a dir, el veu com un home d’ultradreta, com un perfecte egoista, defensor dels més poderosos, com un traïdor als socialistes. Quan Ormesson diu que Valls és de dretes li fa un retret, sever, no hi coincideix pas—. Valls protesta, diu que no i que no, que discrepa, es remou al seu seient. El públic que hi ha al plató de televisió aplaudeix rabiosament la lliçó del vell escriptor. Valls inicia aleshores un discurs molt vague a favor de l’autoritat, afirma que la societat demana autoritat, seguretat. Parla dels socialistes espanyols i de la lluita contra ETA. ¿Autoritarisme, Estat policial? Jean d’Ormesson aixeca els ulls blaus en senyal de discrepància, com a vell liberal que no es deixa enganyar per les paraules de Valls, perfectament ultres.

Com es pot veure, això va passar molt abans que Manuel Valls fos el candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona i que la ultradreta de Vox fes irrupció en la política espanyola. No hi ha dubte. Que el milhomes és el candidat de la intolerància i de la contundència policial no és pas d’ara.

Anar a la font
Jordi Galves

Powered by WPeMatico

Translate »