Malgrat tot, gràcies

Rate this post

Avui fa 40 anys Catalunya va votar majoritàriament a favor de la Constitució que s’havia forjat en la cessió mútua entre forces polítiques tan oposades que van asseure a la taula constituent a vencedors i vençuts de la Guerra Civil, a més d’una representació de la secular voluntat catalana d’autogovern.

Per ironies del destí els que al seu dia no la volien avui la defensen a ultrança, alguns fins i tot proposant reformes que pretenen acabar amb el model que en ella s’establia com a solució a la qüestió territorial. D’altra banda una part dels qui llavors la van votar s’han allunyat d’ella. Diran que la qüestió és que no van poder votar-la perquè no havien nascut, però aquesta absurda qüestió no es planteja a cap país del planeta, perquè caldria revisar-la cada dia (cada dia algú esdevé major d’edat).

Alhora han aparegut partits que amb la seva percepció de l’esquerranisme farien envermellir de vergonya a Santiago Carrillo, la immolació de la qual en el Partit Comunista d’Espanya a l’acceptar la monarquia i la bandera espanyols, va ser peça angular del pont estès amb Adolfo Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado des del franquisme fins a una transició que llavors va sorprendre el món. Ningú no ho ha descrit millor que l’irascible Tanques a la seva no-novel·la ” anatomia d’un instant ” (gràcies..), i hauria de ser lectura recomanada per als que avui parlen de nom sobre aquells dies del tro.

Una Constitució massa llarga per no quedar-se vella aviat, va voler delimitar-ho tot i ara fa aigües davant massa expectatives. L’americana en diu menys i ha transitat més lleugera al llarg de gairebé tres segles. La italiana ho fa des de 1947, però els que la van parir ja no la reconeixerien excepte en aquelles parts que, com en l’alemanya, no són susceptibles de reforma, és a dir, estan petrificades. Parts de la Constitució impermeables a la democràcia circumstancial a causa d’un pacte constituent que s’entén superior a les vel·leïtats de les èpoques i els seus desitjos.

Els qui ara es queixen que existeixin partits que consideren anticonstitucionals són els qui menys creuen en la Constitució

Els qui ara es queixen que existeixin partits que consideren anticonstitucionals són, paradoxes de paradoxes, qui menys creuen a la Constitució, qui més esforç han estat fent en aquests temps furiosos per allunyar-se d’ella. Vox no renega de la Constitució espanyola, però vol reformar-la per eliminar la descentralització política. Això no el fa més o menys democràtic, si França pot ser centralista sense que ningú la qüestioni per això. Aquesta qüestió, com tot, depèn de les majories, encara que ja sabem que algunes són endèmicament minories per una qüestió territorial. Vox també pretén reformar la Constitució per evitar que la paraula matrimoni que en ella s’inclou pugui acollir unions d’igual sexe, però també això succeeix en diversos països democràtics i ningú no els ha titllat d’homòfobs pel fet de dir que la terminologia ha de ser exacta.

Tampoc no hi ha una condemna internacional en el fet de dir que el propi país va primer. Mentre Trump pugui continuar dient “America first” sense que el Consell de Seguretat de l’ONU parpellegi, també Espanya, o Itàlia o Dinamarca podran fer-ho legítimament. I per descomptat si la reformes proposades ho són només de la legislació ja sigui per eliminar la llei de memòria històrica o la de violència de gènere, tindrà l’última paraula sobre el tema el Tribunal constitucional, que de fet ja s’ha pronunciat a favor d’aquestes lleis, i no en contra.

El límit de tot, així, i per tant el límit a la por, és la Constitució. Contra ella no hi ha possibilitat d’eliminació de les llibertats, tret que ens tornéssim tan bojos que tots votéssim partits polítics que pretenguessin l’eliminació definitiva de la nostra llibertat. Però això no pot succeir, veritat?; això només ho poden dir les persones que creuen que la democràcia no té límits, que tot es pot votar, que sota el paraigua constitucional qualsevol pregunta és lícita.

En tot cas no s’haurien d’escandalitzar per pretesos atacs a la Constitució els qui creguin que és aquesta un enemic de la llibertat i no el que és per definició, l’última frontera davant la barbàrie. Malgrat tot, gràcies.

Anar a la font
Montserrat Nebrera

Powered by WPeMatico

Translate »