Maleïda violència

Rate this post

Diuen que en el París ocupat pels nazis un oficial alemany es va presentar a l’estudi de Picasso i, veient les figures retorçades que omplien la tela del Guernica, va preguntar, esmaperdut: “Vostè ha fet això?”. El pintor, que era antifeixista i dormia amb una senyera al capçal del llit, de seguida li va respondre: “No! Això ho heu fet vosaltres!”

La violència és la filla borda de la manca de justícia. No es pot aïllar del seu context, ni de les paradoxes i contradiccions que generen les relacions humanes. Si els americans no haguessin fet caps nuclears per destruir la terra 10 vegades, avui la cinquena avinguda es diria avinguda Lenin. Tot i que Franco va celebrar el quart de segle de la seva dictadura amb una campanya que li atribuïa “25 anys de pau”, avui cap partit guanyaria unes eleccions presentant-lo com un pacifista. 

La violència es percep d’una manera o d’una altra segons la idea de bé i de mal que té cadascú. La violència provoca tan dolor que és difícil de jutjar sense valors forts i una bona perspectiva històrica. Els bombardejos aliats de les ciutats alemanyes, per exemple, tot just ara es comencen a considerar excessius, fins i tot contraproduents per als objectius militars que hi havia en joc. Va caldre que passés el temps i que escriptors com Sebald en parlessin perquè l’aviació britànica deixés de ser idealitzada.

El mateix passa amb les violacions perpetrades contra les dones alemanyes. Després de la caiguda del Mur de Berlin, Anthony Beevor va calcular que uns dos milions de dones d’entre 14 i 70 anys havien estat violades pels soldats de l’exèrcit roig en el seu camí cap a Berlín. Fins fa poc, ningú no gosava presentar els soldats aliats com una banda de violadors. Però fa quatre anys una historiadora de Friburg va explicar en un llibre que havien forçat més d’un milió de dones. 

Com que estem traumatitzats per les guerres i hem perdut l’esperança en el progrés moral, la violència s’ha convertit en un tabú i és una font d’hipocresia inesgotable. Només l’acceptem quan passa desapercebuda; és a dir, si podem fer veure que no la veiem o sabem disfressar-la d’una altra cosa. Igual que succeïa amb el plaer sexual en d’altres èpoques, tendim a condemnar-la o a negar-la sempre que no podem utilitzar-la per desacreditar algun adversari.  

La demonització de la violència ha convertit el victimisme en una mena de terrorisme de baixa intensitat que segresta el debat polític i intel·lectual. El relativisme moral ha pervertit els ideals pacifistes que van néixer de la guerra. Les tàctiques que Gandhi o que Mandela van fer servir per transformar els seus països s’han banalitzat tant o més que les figures de Che Guevara o de Fidel Castro durant la guerra freda, quan el territorisme d’esquerres estava de moda.

Estigmatitzar la violència o reduir-la a les seves manifestacions visibles, empobreix el pensament, però ens evita la molèstia de posicionar-nos davant de les injustícies d’una forma clara. Això es veu bé a Catalunya, on la manca d’arguments per desacreditar la idea de la independència fa que els morts acumulats per la història s’utilitzin d’espantall per matar el debat democràtic, una vegada s’ha vist que no n’hi havia prou d’explotar la corrupció i les necessitats dels pobres.

Els líders processistes utilitzen la por que fa la violència per tapar les seves mentides. Fins i tot l’empren contra ells mateixos per assegurar-se victòries morals buides de contingut, que els serveixen per guanyar-se la compassió d’alguns votants. Els espanyols, per la seva banda, la fan servir per amenaçar els catalans d’una manera subreptícia, que no desgasti la seva democràcia ni afavoreixi discussions que qüestionin els seus límits. 

La paradoxa és que, com més pacífics diem tots que som, més monstres despertem i més a prop som de generar una situació explosiva. La violència és un dels recursos que l’home té per defensar-se. No se’n pot fer una esmena a la totalitat, sense deixar l’individu a mercè dels abusos de poder. Igual que en el conte del pastor i el llop, a mesura que la fem servir d’espantall per reprimir discursos i actituds, la banalitzem i les possibilitats que un dia ens agafi amb la guàrdia baixa augmenten. 

La no-violència no existeix, igual que no existeix el no-nacionalisme, ni existeixen els ordres polítics eternament estables. Tothom té els seus interessos i tothom està sotmès a la temptació d’aprofitar el poder que té a l’abast de forma poc intel·ligent i abusiva. És sabut que molts dels criminals de guerra del segle XX eren homes generosos en els cercles íntims. Si el sentiment d’impunitat que van alimentar els seus abusos hagués rebut a temps una resposta ben proporcionada, tothom hi hauria guanyat. 

Malgrat que es digui el contrari, l’objectiu dels nostres líders pacifistes no és evitar que hi hagi morts al carrer; sobretot és impedir que apareguin solucions que perjudiquin els seus interessos. Si has renunciat a la independència abans de fer-la, és més gratificant dir que has evitat un bany de sang, que no pas arriscar-te a quedar en evidència. Així mateix és més fàcil demonitzar la via eslovena que no pas recordar que l’exèrcit l’espanyol encara és el braç armat dels castellans.

A còpia de frivolitzar el passat, per estalviar-nos d’afrontar els conflictes heretats, hem frivolitzat el futur i, sense esperança en el futur, la violència resulta un misteri encara més dolorós i fàcil de pervertir per part de tothom. El rebuig totalitari que se’n fa, em recorda que quan els homes només pensen a evitar el dolor se solen perdre pel camí que creien que els salvaria. Aviam si a còpia de posar la violència com a excusa de totes les renúncies, al final es converteix en la proposta estrella d’un programa electoral o d’un espai televisiu.

Anar a la font
Enric Vila

Powered by WPeMatico

Translate »