‘Maleïda’ 1882′: Quan Verdaguer va pujar l’Aneto

Jacint Verdaguer va ser el poeta més important del segle XIX català, un dels escriptors més decisius de la literatura catalana, fundador del català modern i figura cabdal de la Renaixença. També va ser un capellà que va conèixer els luxes dels palaus i les misèries dels pobres, abans de viure el seu propi calvari personal. Fins i tot va ser un símbol, Mossèn Cinto, que va tenir un funeral multitudinari -el més gran mai vist a Barcelona, i va ser l'autor del Virolai. Però, una de les cares menys conegudes del capellà-poeta de Folgueroles és el seu paper com a pioner del muntanyisme català. Ara, la pel·lícula documental Maleïda 1882 reivindica Verdaguer com el pare de l'excursionisme al nostre país, fent memòria de la travessa que l'estiu de 1882 va fer a la Maleïda, el nom amb el que es coneixia llavors l'Aneto, el pic més alt dels Pirineus.

Maleïda 1882 (18)

Un Verdaguer que volia perdre's pel Pirineu en plena redacció de Canigó

Verdaguer tenia llavors 37 anys i estava en plena redacció del seu poema èpica més conegut, Canigó. Va demanar permís al Marquès de Comillas, de qui era capellà privat, i va decidir emprendre la travessa del Pirineu, de cim en cim, de vall en vall, de la Seu d'Urgell fins al cim de l'Aneto. Aquell viatge havia de servir d'inspiració per seu poema, impregnant-se del paisatge, perdent-se per la muntanya, trepitjant-la, pujant-la, enlairant-s'hi. Durant la travessa el poeta va escriure un dietari, recuperat l'any 1953 per l'estudiós Josep Maria de Casacuberta. A través d'aquest i gràcies a Maleïda, el llibre de Bernat Gasull, presentador i guionista del documental, Albert Nandís, enginyer i especialista en cinema de muntanya, ha dirigit  'Maleïda 1882', produïda per FilmeXplora amb producció associada de la Fundació Jacint Verdaguer i la participació de TV3.

Maleïda 1882 (38)

Sense equipament ni mapes fiables

Com explica la pel·lícula, Verdaguer i el seu guia Anton Calvetó serien els primers catalans que pujarien a un pic mític, al qual només hi havien arribat expedicionaris francesos molt ben equipats -de fet, havien estats els cartògrafs del país veí els qui havien batejat aquella muntanya com "Nethou" i d'aquí Aneto). I ho van fer sense bons mapes ni guies fiables i complets, amb calçat inadequat i només amb la força de la seva pròpia obstinació i les lectures dels viatgers romàntics que tan bé coneixia. Com diu en un moment Verdaguer, els guiava "la tranquil·litat de la ignorància".

El viatge havia començat a la Seu d’Urgell, al peu del Cadí, i va enfilar-se a la Maleïda des de Vielha després de passar per Sant Joan de l’Erm, les comes de Rubió i al pic de Salòria, Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu i Montgarri, per on entrà a la Val d'Aran. Pel camí, Verdaguer recollia llegendes i històries fantàstiques vinculades a indrets mítics i màgics, que després va incorporar a Canigó.

Tot i que pel camí es va hostatjar en rectories, com deixa clar el documental en aquell temps no era ben vist per les autoritats religioses que un sacerdot es dediqués a pujar muntanyes. Però, Verdaguer sempre va anar un pas més enllà, desafiant quan convenia la rigidesa clerical. De tota manera, un tram del viatge el va fer acompanyat d'un altre capellà i intel·lectual d'aquelles terres, Joan Baptista Domenjó, catedràtic del Seminari de la Seu. Verdaguer, que va anar anotant tots els detalls de l'excursió també va traçar croquis de les diferents valls i muntanyes per on va passar.

 Maleïda 1882 (20)

L'actor osonenc Lluís Soler, que ha recitat Verdaguer infinitut de vegades, es posa en la pell del poeta en un documental en tres temps: L'actual, en que Gasull serveix el context històric i les dades concretes de l'ascens de Verdaguer; un segon temps, en que som testimonis de la travessa que del 5 al 21 de juliol de 1882 va fer Verdaguer, a través d'una recreació històrica humil però impecable encapçalada per Santi Pocino en el paper de Verdaguer, i un tercer temps, en que un Verdaguer vell i desencisat recorda aquells temps pletòrics, no exempts de perill. Tant per la fauna que en aquell moment encara era habitual al Pirineu -ossos, llops, linxs…- com per les condicions extremes que van haver de superar i que s'han hagut de recrear en el film. Per exemple, al segle XIX les glaceres vorejaven l'Aneto, unes condicions que pel film s'han hagut d'anar a buscar en d'altres localitzacions, on els actors, habillats com en aquella època, han hagut de ser fidels al que va ser molt més que una simple excursió.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: