“Mai hem volgut ser els guais de l’escena musical”

Els cabells li comencen a platejar, però, escoltant-lo, Joan S. Luna manté intacte l’entusiasme per la música del xaval que va voler formar part de la revista MondoSonoro tan bon punt li va caure a les mans el primer número, ara fa 25 anys. El mes següent ja formava part de l’ staff i es va convertir en el cap de redacció. Aquest mensual gratuït dedicat a la música és una singularitat del panorama imprès. Mentre que molts dels títols rivals han anat caient pel camí, la revista manté una tirada de 125.000 exemplars, amb vuit edicions diferents, i la vitalitat de l’escena de festivals fa que no hagin de patir per la publicitat. Dijous, a Salamandra 1, ho celebren amb un concert amb La Pegatina, Conttra i Pinpilinussies.

Com va néixer la idea de fer una revista musical gratuïta?

Ja abans del Mondo es feia un fanzín anomenat BUM, de la mà dels qui serien fundadors de MondoSonoro. Quan van veure que hi havia publicacions que obviaven el quiosc, com La Gaceta Universitaria o A Barna, van creure que podien trobar un forat. Es va fer sense inversió inicial i el primer número tenia només setze pàgines. Però va tirar endavant.

Noteu la crisi del paper?

Doncs la veritat és que ens mantenim molt bé. Des de fa temps ens hem estabilitzat en unes 88 pàgines per número. És veritat que en els millors moments, cap allà el 2000, potser vam arribar a fer supernúmeros de 150 pàgines, però, tot i així, l’escena de festivals fa que no hàgim hagut de patir.

Com vau arribar a la conclusió que el model bo era el gratuït?

Va ser fonamental des del principi. Molta gent ens demanava: “Per què no ho feu de pagament”? I mira que jo em comprava totes les revistes del quiosc: el Rockdelux, el Ruta, revistes heavies… Però no a tothom li agrada tant el tema per arribar a pagar. En canvi, detectàvem que molta gent anava als concerts. I ens vam proposar fer alguna cosa per a aquest públic.

L’altra característica de MondoSonoro és la seva varietat d’estils. Va ser premeditat?

No ens ho vam ni plantejar. Cadascú tenia el seu background musical, diferenciat, i ens el vam anar encomanant. Podíem posar Mano Negra i, al costat, un grup de rock gòtic. Aleshores alguns ens van tirar per la cara la diversitat, però la realitat ha portat cap aquí. Ara, en el moment de néixer la majoria de revistes apuntaven a un nínxol molt concret. Nosaltres érem fans que parlàvem del que ens agradava. Esclar, la gent que tancava molt el focus, quan passava el boom d’aquell estil es trobava amb una revista que perdia el sentit. Hi va haver publicacions molt ben fetes que, senzillament, no van tenir prou massa crítica. A nosaltres ens agafaven perquè era gratis i perquè alguna cosa o altra hi trobaves, t’agradés el que t’agradés.

Quin tipus de crítiques eviteu?

Quan hem tingut col·laboradors que han volgut fer crítiques com si fos una obra d’art, el que en diríem una palla mental, acaben no escrivint-hi. I et pots carregar un disc, esclar, però de bones maneres i sent didàctic: explicant-te. Sempre ha sigut fonamental fugir de l’elitisme. A mi, si m’agrada un grup, no vull que només li agradi a la colla guai. Com més gent, millor. Hem sigut més de sumar. Mai hem intentat ser els guais de l’escena musical. I sí, quan barrejàvem tants estils, ens veien com a raros, però ara la gent escolta de tot. I barrejàvem de tot perquè ens molava tot. Ho fèiem sense esforç.

Sou potents també a la web.

Va ser un altre dels beneficis de la gratuïtat: com que no veníem la revista, no passava res per regalar els continguts. Quatre anys després de posar-nos en marxa, ja teníem edició digital. I avui té una vida quasi pròpia, amb continguts que sovint no apareixen al paper.

¿La importància de la música en els joves ha baixat?

Jo no ho veig, sincerament. Vaig a concerts de tota mena i l’audiència és diversa. En recordo un de LMFAO en què el públic devia tenir dotze anys. Ara bé, esclar que hi ha grups de rock que no han renovat el seu públic. Però nosaltres sempre hem tingut els joves a prop. El que sí que varia són els estils: abans funcionaven molt les guitarres, ara menys. Però ¿qui et diu que en cinc anys la gent deixi de preferir els raps i els samples?

¿Hi ha discussions abrandades per les portades?

Constantment! És difícil que hi hagi un mes en què tots estiguem d’acord en l’artista de portada. Però la discussió és positiva.

¿Alguna vaca sagrada a la qual li tingueu mania?

És que nosaltres anem molt amb l’actualitat. Si es tracta d’algú molt consolidat, no té sentit dedicar-li un gran espai, perquè no aportarem gaire res de nou.

Quin sentit té la crítica musical, si els algoritmes ja ens insuflen recomanacions fins a dir prou?

Doncs perquè amb els algoritmes hi ha molts diners en joc. I, si t’hi fixes, els grans grups que t’arriben per YouTube són els mateixos per a tothom. T’arriben moltes recomanacions que semblen espontànies, però no.

¿El relleu generacional el teniu assegurat?

És complicat. Un dels problemes és que la gent no pensa que pot acabar treballant en una revista. Molts dels nostres col·laboradors han de publicar en deu llocs per poder ajuntar un sou. Es pot viure escrivint a llocs diferents, però està claríssim que guanyarien més diners amb alguna altra cosa. Nosaltres mateixos podríem haver-nos inflat els sous quan la cosa anava disparada, però vam preferir ser una mica botiguers i invertir en pillar l’oficina. Ara hi ha un altre problema amb la gent de vint anys, i no és culpa seva, sinó de com ha canviat la cultura. I és que es fa un consum horitzontal. És a dir, descobreixen un grup i aleshores es bolquen en tots els d’ara mateix que sonen igual. Però no tiren enrere. A la nostra generació, se’ns acabava la música. I, entre disc i disc, tiraves enrere, perquè no ho tenies tot tant a l’abast.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: