L’unionisme entabana al ‘Financial Times’ amb un conte d’espies sobre el procés

Rate this post

Ja roda un relat alternatiu unionista sobre el procés indepe i els seus gestors han aconseguit entabanar ni més ni menys que al Financial Times, que aquest diumenge publica un reportatge de 3.497 paraules (és a dir, molt llarg) on, per fer-ho curt, explica que el Govern, en connivència amb els Mossos, hauria promogut —així, en condicional— un servei secret per espiar als contraris a la independència. El corresponsal del diari a Madrid, que refregeix amb traça els informes fabricats per la policia espanyola sobre els famosos documents requisats als Mossos a la incineradora de Sant Adrià, en conclou que el procés “ha transformat [Barcelona] de destinació turística en un niu d’espies [hub of espionage]”.

Res de nou. La gràcia —o desgràcia— és que s’ho ha empassat el diari de referència de la City de Londres, i ho presenta com una història a l’estil d’El Tercer Home. De fet, ho titula “City of spies”. Fins i tot compara Barcelona amb la Viena de la postguerra, l’escenari de l’esmentada pel·lícula.

Malgrat que el periodista cita al sociòleg Oriol Bartomeus dient que Espanya ha passat “la pitjor crisi constitucional des de la mort de Franco”, es coneix que aquesta línia no li convé i ho banalitza tot dramàticament per donar força al seu relat de guerra freda. El procés, diu, ha deixat una “altra Barcelona, un país d’espionatge, de tribus polítiques en guerra i de gravacions secretes”. Més endavant, hi insisteix: el procés és “una profunda crisi política i social”, que ha transformat “una de les regions d’Europa més riques i cosmopolites en una de les més turbulentes”. Encara hi torna al final: “s’ha abocat Catalunya al caos polític i social”. Quina por eh.

El corresponsal no esmenta una sola xifra que avali les seves afirmacions apocalíptiques. Es fa estrany, en un diari com aquest

El problema és que el corresponsal no esmenta una sola xifra que avali aquestes afirmacions apocalíptiques. Es fa estrany, en aquest diari. Si hagués fet la seva feina, s’hauria endut un ensurt: el nombre de delictes ha augmentat —en taxes gens esfereïdores i incloent-hi els atemptats gihadistes del 17-A— però la crisi social i econòmica, si fem cas de les dades, ni hi és ni se l’espera. El procés no ha deixat ferides econòmiques greus. Ben al contrari. El FT, entre tots els diaris, ho hauria de saber. Per no dir, ni recorda l’aprovació a correcuita, al setembre del 2017, del decret per a facilitar el trasllat de les seus socials d’empreses fora de Catalunya. I així tot.

L’única novetat de la cosa és el testimoni d’un “agent d’intel·ligència dels Mossos”, anomenat Jordi Cruz, que adverteix al periodista: “els meus col·legues em poden matar per haver parlat amb un periodista”. L’home del FT queda tan impressionat que ni el fa sospitar que el nom fals del mosso sigui el mateix que el del famós cuiner televisiu. “Cruz” explica que Govern i Mossos volien aixecar “un servei secret d’espionatge per competir amb el de l’estat espanyol” i que ho va saber “per uns amics que hi estaven embolicats”. Uns amics. Impressiona, oi?

“Cruz” ho té claríssim. Altres no tant. El corresponsal també ha parlat amb “quatre mossos […] i persones properes als serveis d’intel·ligència i al govern espanyols” (sic), que només “creuen” que “ho van provar”. Com no encaixa amb el relat, cita altra vegada l’informe de la policia espanyola on s’afirma que els Mossos tenien un “departament d’espionatge il·legal”. A més, què han de dir, aquestes fonts? Doncs això.

Al periodista li han encolomat, en una operació amb molt de teatre, unes notes fabricades per un excomissari que es volia venjar d’un rival

És tot més vell que l’anar a peu. Al corresponsal li han tornat a encolomar quatre notes fabricades entre 2014 i 2017 per un excomissari de la policia espanyola que es volia venjar d’un rival, i que alguns diaris madrilenys van ressuscitar els passats desembre i març, malgrat que el mateix Ministeri de l’Interior, el de Fernández Díaz, les havia desautoritzat. Aquestes falsedats es van reembalar en l'”ofici 3022/2017″, que la Brigada Provincial d’Informació de Barcelona de la policia espanyola va lliurar a la jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, la instructora de la causa contra el Major Josep Lluís Trapero i altres pel referèndum de l’1-O.

El conseller Joaquim Forn també ho va desmentir terminantment.

El FT, però, s’ha firat el pack sencer. Les víctimes del servei secret indepe, explica, van ser “advocats, polítics, professors, periodistes i entitats de la societat civil considerades oponents del procés”. Com a representants d’aquestes víctimes presenta, amb fotografies en blanc i negre, Josep Ramon Bosch, fundador de l’entitat ultra Somatemps i expresident de Societat Civil Catalana, i José María Fuster-Fabra, l’advocat simpatitzant de Ciutadans, exmilitant de Fuerza Nueva, i defensor, entre altres militars i policies, del general Rodríguez-Galindo (condemnat a 71 anys per assassinat), o de quatre dels mossos encausats per la mort de Juan Andrés Benítez al Raval (van pactar la presó).

Certament, l’autor no els descriu així. Com en tot el reportatge, fa un esforç per a ennoblir el seu material i les seves fonts i encaixar-les en un relat d’indepes dolents i unionistes bons. Somatemps, per exemple, és “un grup civil unionista”. Fuster-Fabra és un “prominent advocat que s’ha fet un nom defensant víctimes del grup terrorista basc ETA, així com policies catalans i les seves famílies”. Etcètera. De la resta, miau.

En 3.497 paraules (sis folis i mig), que inclouen una història sintètica de l’independentisme, no es troba ni una línia sobre els empresonats, exiliats i altres encausats

I encara no ho has vist tot. En 3.497 paraules (sis folis i mig), on inclou una història sintètica de l’independentisme, el corresponsal no sap trobar una o dues línies per a dir que hi ha empresonats un vicepresident i cinc consellers del Govern, l’expresidenta del Parlament, l’expresident de l’ANC i el president d’Òmnium, a més del president, quatre consellers i dues exdiputades a l’exili (o “fora d’Espanya”, per als neutrals). Ni fa esment d’altres encausats, com Cèsar Puig, el Major Trapero, la Intendent Laplana o els 721 alcaldes, etcètera. Calla també les decisions d’altres justícies europees, que no aprecien aquests delictes.

Tampoc té una paraula sobre les càrregues policials de l’1-O i els seus mil ferits, cosa que va motivar la intervenció d’Angela Merkel, la cancellera alemanya. Ni per la repressió digital, considerada “inacceptable” per Internet Society, o pels escorcolls periòdics a departaments, entitats i altres. Ni pel cost de la repressió de l’1-O: 87 milions d’euros, com va reconèixer el llavors ministre de l’Interior, Ignacio Zoido. Ni per l’espionatge, aquest real, de la Guàrdia Civil. Serà que aquests fets no són reals, provats ni rellevants, o que potser només són “víctimes” les d’una banda. Compte, no sigui que.

Per paga d’aquest exercici quirúrgic de selecció informativa, confirma que el servei secret espanyol (CNI) tenia “una dotzena d’agents” seguint el president Puigdemont amunt i avall per Europa. Omet, en canvi, que hi ha investigacions obertes a Alemanya, Bèlgica i Finlàndia per aquesta il·legalitat. En fi. No acabaríem mai.

Com l’unionisme ha pogut entabanar tot un corresponsal del Financial Times educat a Cambridge i amb vuit anys d’experiència, quatre dels quals a París?

“Cruz” és hàbil i sembla saber amb qui parla. Ho té tot pensat per a vendre la seva història a un anglès. Al periodista li diu que el servei secret indepe “és com si el govern regional (sic) d’Escòcia comencés a crear el seu propi rival del MI5 [el servei d’intel·ligència interior del regne Unit]”. La comparació no té ni cap ni peus —en tindria amb Scotland Yard, però embolica que fa fort.

Un altre dels objectius del reportatge, o de l’operació que hi ha al darrere, és desacreditar l’anomenada “Operació Catalunya”, el malnom amb que es coneixen un seguit d’actuacions de diversa naturalesa (política, policial, econòmica…) contra el procés. En té prou de citar “persones properes al Ministeri de l’Interior” que li diuen que el govern espanyol “n’ha negat sempre l’existència i que no s’ha provat res als tribunals”. Ves per on. No es podia saber. De la caiguda de Jorge Fernández Díaz o de les comissions parlamentàries a Barcelona i Madrid sobre el cas no se’n canta ni gall ni gallina.

Que el corresponsal va peix en política espanyola o que tant li fa sis com seixanta ho confirmen diversos detalls. Diguem-ne només tres per no abusar. En un moment diu que “el PP és detestat a tot Catalunya”, però no sap donar la dada que ajudaria a capir-ho: que ha caigut dels 19 escons del 2012 als quatre actuals. Abans parla de “l’estimada constitució”, passant per sobre que més d’un 60% dels espanyols se l’estimen, sí, però reformada, segons totes les enquestes de l’últim any i mig. El tercer indici: cita un periodista d’OK Diario, que és el diari més semblant al FT, com sap tothom.

Com l’unionisme ha pogut entabanar tot un corresponsal del Financial Times educat a Cambridge i amb vuit anys d’experiència, quatre dels quals a París? Alguns elements per a fer una hipòtesi: l’home tot just va arribar fa nou mesos (a l’agost del 2017), quan tot el peix del procés ja estava venut; parla malament el castellà, segons col·legues que el coneixen (al seu currículum a LinkedIn només esmenta l’anglès, esclar, i el francès) i gens el català; té la pressió de rellevar al seu antecessor, un professional bregat que dominava bé el cas català i l’escenari polític madrileny.

Era una víctima perfecta.

Anar a la font
Antoni Maria Piqué

Powered by WPeMatico

Translate »