Luján i Puigdemont

Rate this post

Aquests dies de tragicomèdia he pensat molt en la tarda que vaig decidir el tema de la tesi. El vicedegà m’escridassava a la darrera planta de l’edifici de la facultat, on llavors hi havia instal·lat un despatx de recerca per a becaris amb vistes als terrats i als campanars de Ciutat Vella. 

“Si fas la tesi sobre Carles Sentís, el tribunal només voldrà saber si era o no era franquista” —em deia, cada cop més irritat. “Perfecte” —li repetia jo—, “perquè aquesta mena de preguntes demagògiques que destrueixen el país són les que voldria rebentar.”  

“No podràs” —em deia ell. “Ja veurem” —insistia jo. Aznar governava amb Pujol i el món autonòmic semblava una gàbia d’or indestructible. Quan anaves de vacances a París i la gent et sentia conversar et preguntava si parlaves hongarès o italià, o un espanyol estrany. Mentrestant Catalunya s’esllanguia en una falsa convivència.

Jo volia explicar la colonització del pensament a través de la censura i Sentís em semblava una figura ideal perquè havia aconseguit viure prop del poder, tot i ser català. L’alternativa, sorgida de l’esquema que havia presentat per aspirar a la beca, era Nèstor Luján, un escriptor espatllat que es va passar la vida resistint les follies de la seva època disfressat de periodista.

Al final, una cosa poc habitual, vaig cedir de mala gana, però va ser una bona decisió. La història de Luján em va ensenyar a defensar-me en un ecosistema que llavors no era capaç de percebre tan hostil. Moltes coses que vaig llegir i escriure mentre feia el doctorat no les vaig entendre fins molt temps després.

Quan vaig treure el llibre de Luján, Marçal Sintes va escriure que, en el fons, havia retratat la meva joventut, amb les meves ambicions i els meus fantasmes. Amb el temps s’ha anat veient que també vaig retratar una època que encara avui intoxica la vida del país, ni que sigui de manera edulcorada i indirecta.

Estudiant Luján vaig aprendre que la fortalesa és una virtut que té alguna cosa de sagrada, que és imprescindible protegir les coses que t’estimes, si cal amb el propi cos, fins i tot quan l’adversitat sembla que no pugui remuntar-se. Sense la tesi doctoral potser m’hauria deixat dur per petites concessions que d’entrada et fan sentir humà però que, justament, a la llarga et deshumanitzen perquè t’hipotequen el talent i l’esperança de manera sibil·lina.

Sense la tesi potser no hauria valorat amb la necessària atenció fins a quin punt arriba a ser difícil, per a un català ambiciós, mantenir el sentit de l’honor dins d’una Espanya unida, és a dir, dominada per castellans. Potser m’hauria deixat arrossegar pel confort de les convencions i per l’encant de les natures mortes i els plaers efímers.

Luján em va ensenyar que no has de témer que el teu propi monstre et mossegui i t’esgarrapi, i que faci que et retorcis de dolor, mentre els altres van de compres i es pensen que tu ets boig i que ells són assenyats i lliures. La llibertat que t’arriba regalada es marceix si no la fas servir per afirmar-te. Sense conquerir mons nous i encetar noves empreses que funcionin, la comèdia perd color i t’acaba reduint a la caricatura.

Suposo que hi penso ara que Puigdemont és a Brussel·les perquè, com Luján, el president de la Generalitat és un d’aquests catalans tràgics que va creure que jugant amb la mentida és possible fer valer alguna veritat de gruix. Luján també es va perdre en l’arabesc. També va sublimar massa el seu sentit de la justícia fins que va ser perseguit pels tribunals espanyols acusat de delictes inventats, propis del règim que odiava i, quan podia, combatia. 

Veure morir la vella Convergència dels seus autoenganys i traïcions reconec que em posa melancòlic, però no puc dir que em faci llàstima. Em recorda que la personalitat es pot matar o es pot pervertir, però que és impossible d’evitar. Per això, en el darrer moment, quan ja tot estava perdut per a ell, segurament contra el consell de Mas, Puigdemont no es va poder estar de declarar la independència.

Powered by WPeMatico

Translate »