Lucio Fontana, l’artista que va abraçar el buit

“Pensen que és fàcil fer un tall o un forat”, deia Lucio Fontana de les teles tallades o foradades per les quals s’ha convertit en un dels artistes canònics de la segona meitat del segle XX. “Però no és cert. No s’imaginen la quantitat de material que llenço. La idea ha de materialitzar-se amb precisió”, afegia. L’exposició que el Guggenheim de Bilbao dedica a l’artista a partir d’avui, titulada ‘Lucio Fontana. En el llindar’, inclou un bon conjunt d’aquestes obres emblemàtiques, que va anomenar ‘forats i conceptes espacials’, però el més suggerent és el repàs que fa de tota la seva trajectòria, des d’unes escultures primerenques menys conegudes fins a la les instal·lacions immersives en les quals va ser pioner. “Fontana és un d’aquells artistes cíclics que comencen i acaben fent al mateix, però al final ho fan d’una manera diferent”, afirma Iria Candela, conservadora d’art llatinoamericà del Metropolitan de Nova York i comissària de la mostra quan es va poder veure a l’edifici històric del museu, el Met Breuer. “Va ser un artista tan iconoclasta com antic i clàssic i fins i tot primitiu”, diu Manuel Cirauqui, conservador del Guggenheim i comissari de la mostra a Bilbao. Mentre que l’exposició va ser molt rellevant als Estats Units per donar a conèixer Fontana amb més força, al País Basc fa pensar en com els dos artistes bascos més importants del segle XX –Eduardo Chillida i Jorge Oteiza– van prendre Fontana com a interlocutor i van fer seu el protagonisme que Fontana havia donat al buit, tot i que Oteiza va ser més combatiu amb la seva obra.

‘Lucio Fontana. En el llindar’ inclou prop d’un centenar de peces, entre ceràmiques, escultures, obres damunt paper i instal·lacions, que l’artista anomenava ‘ambients’, molts dels quals provenen de la Fundació Fontana. La principal aportació de l’exposició és que l’obra més coneguda de Fontana s’ha llegit des de l’òptica de l’escultura i no de la pintura. En aquest sentit hi ha una detall biogràfic molt sorprenent: Fontana no fa ver servir un llenç fins que tenia 51 anys. “Treballava la pintura com un escultor”, subratlla Candela. Un altre dels encerts de l’exposició és que com que l’espai de la sala que l’acull és immens i obert, des d’un àmbit concret se’n poden veure altres i sorgeixen diàlegs insospitats entre vessants diferents de la seva producció, com un cap que no és més que una bola de ceràmica amb uns forats, una tela tallada i un gran arabesc de neó que penja del sostre. “L’obra de Fontana té un caràcter dual constant, entre la imatge i l’acció, el que és visual i el que és tàctil, el que és pictòric i el que és escultòric, l’antic i l’avantguarda i el que és artístic i el que és decoratiu”, explica Cirauqui.

De l’Argentina a la Itàlia de Mussolini

El pare de Lucio Fontana va ser un escultor italià que es va instal·lar a l’Argentina i va crear un taller d’escultura funerària i pública a la ciutat de Rosario. Va ser en aquest taller on va començar la seva trajectòria, i el pare va acceptar que es traslladés a Milà per estudiar escultura. A Itàlia, Lucio Fontana va fer un gir artístic ben aviat: va abandonar els materials per excel·lència de l’escultura –el marbre i el bronze– per treballar amb materials més “accessibles i mundans”, com diu Cirauqui, com el fang i guix. Malgrat que en les primeres escultures exposades es pot observar la influència de l’escultura clàssica romana, les escultures de Degas o l’escultura funerària etrusca, també s’hi pot observar el seu interès per les superfícies i algunes incisions molt marcades, com les d’un ‘Campió olímpic’, que fan pensar en la seves obrés més cèlebres.

Una dècada de glòria

Amb els ‘conceptes espacials’, Lucio Fontana va obtenir un gran reconeixement internacional a finals dels anys 50, però malauradament aquesta etapa només va durar 10 anys perquè va morir l’any 1968 als 69 anys, quan es trobava en plena activitat. “Les pintures tallades són per la seva radicalitat una icona del segle XX, em fan pensar en els quadrats negres de Malèvitx”, diu Iria Candela. L’origen de les teles foradades és curiós, perquè van sorgir com a pantalles amb les quals fer projeccions de llum elèctrica en l’espai, quan va tornar a l’Argentina per ajudar el seu pare en un gran encàrrec i va entrar en contacte amb artistes més joves. Aquest component còsmic es mantindrà, perquè Fontana va evitar sempre donar una lectura directa de què volia expressar amb els talls, que s’han interpretat com una imatge de l’origen del món, les nafres del cos de Crist, i també com un altre espai misteriós sorgit de l’obra i com un abisme.

Sí que se sap com realitzava els ‘conceptes espacials’: Fontana estenia una capa de pintura uniforme damunt la tela i feia els talls amb un cúter. Quan la pintura s’havia assecat modelava els talls amb les mans i després posava una gasa negra final a la part posterior de la tela per fixar-los. “Aquestes teles tenen una relació molt forta amb el cos”, subratlla Cirauqui. Algunes de les obres més tardanes de les que hi ha exposades, dues teles de la sèrie ‘La fi de Déu’, accentuen el caràcter existencial de l’obra de Fontana: són dues teles amb forma oval –l’ou és una imatge de l’origen del món– violentament foradades, i una d’elles té un gruix de pintura que recorda el caràcter més informalista de la seva obra. “Són de les seves obres més dramàtiques: els primers forats tenien una forma i hi havia bellesa, i aquests recorden cràters”, explica Manuel Cirauqui. El context de la Guerra Freda i l’aparició de les ones electromagnètiques, l’energia nuclear i la radiació, entre altres, donen més matisos per entendre la visió còsmica de Fontana: “La confrontació amb el buit del cosmos va ser molt traumàtica per a Fontana, aquí s’acaben els simbolismes”, conclou Manuel Cirauqui.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: